Una mirada sistèmica de l’aula

Que contentes estan la Berta i la Ginesta. Passaran el cap de setmana a casa dels avis i segur que viuran moltes aventures. Però durant l’estada, la Berta, la germana gran, recorda constantment a la Ginesta allò que pot fer o no pot fer, i això a la Ginesta no li agrada. L’àvia les ajudarà a ubicar-se en el seu lloc, sense haver d’assumir responsabilitats que no els pertoquen. És des d’aquest espai que es podran cuidar i estimar. Aquest és l’argument del conte Ambordre, una història escrita a sis mans per Estefania Martínez, Ivette Julià i Amèlia Tió, totes tres mares i docents de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, i que ha publicat recentment Excellence Editorial. 

Ambordre és una història que parla de la importància de l’ordre en el sistema, un dels tres pilars bàsics de la pedagogia sistèmica. S’explica, en les pàgines inicials del conte, que tots tenim un espai dins el sistema familiar i és des d’aquest lloc que prenem la força i el poder. Els problemes sorgeixen quan algú del sistema ocupa un lloc que no li pertoca i desestabilitza tota l’estructura, com li passa a la Berta en aquesta història: “Quan parlem de desocupar ens referim a ocupar un espai amb tot el que comporta, amb les seves càrregues i responsabilitats. I això passa a la feina, a l’escola i en el nostre dia a dia”, explica Estefania Martínez. “De la mateixa manera que una família es desordena si ens diu com hem de fer la nostra feina com a docents, nosaltres ens desordenem quan intervenim en els hàbits de son o alimentació dels seus fills, per exemple. Podem explicar què ens funciona a l’escola, què proposem com a centre o fins i tot organitzar un taller informatiu, sense envair un espai que no ens pertoca”, diu Amèlia Tió.

Fer entendre a infants i adults la importància de no desordenar-se i oferir materials sobre pedagogia sistèmica és l’objectiu d’aquest nou títol, que parteix de l’experiència personal de les tres autores: “La pedagogia sistèmica és una mirada transformadora, de pau i harmonia, que ha millorat el nostre tarannà professional i sobretot, personal”, diuen. 

Amb ulleres sistèmiques

Explica el doctor en pedagogia, mestre i escriptor Enrique Sánchez, en un article publicat al Col·legi de Pedagogia de Catalunya (COPC), que el propòsit de la pedagogia sistèmica “és conèixer l’amalgama d’arrels afectives que expliquen l’estat present d’una persona. La finalitat –diu– no és intervenir sobre possibles carències, sinó comprendre i acceptar tot el bo i el dolent que hagi passat en la història emocional, perquè està present a l’aula. Una pedagogia que proposa conèixer les persones com a punt de partida per a qualsevol procés d’ensenyament i aprenentatge”. 

En el seu vessant més pràctic, la definició del professor Sánchez significa entendre i percebre l’infant no com un individu aïllat sinó amb “una motxilla familiar, emocional i sistèmica". "La nostra tasca com a docents és acompanyar-lo amb tot el que porta, sense entrar en judicis”, afegeix Laura Soliva, mestra i coordinadora de formació de pedagogia sistèmica de l’Espai Sistèmic i Humanista. En aquest sentit, les “ulleres sistèmiques” han ajudat les tres docents i autores de Mataró a millorar la resolució de conflictes a l’aula, acompanyar amb consciència els seus alumnes i alhora, generar més moments d’harmonia gràcies a un treball personal previ: “Si nosaltres estem bé, si curem les nostres ferides, si les treballem, estarem millor amb els nens i nenes que cada dia venen a l’escola”, diu Ivette Julià.

Els tres pilars 

La pedagogia sistèmica és el resultat del treball desenvolupat per la pedagoga mexicana Angélica Olvera, que trasllada a l’espai educatiu les aportacions del filòsof i pedagog alemany Bert Hellinger, ideòleg del mètode terapèutic conegut com a constel·lacions familiars. S’hi defineixen tres pilars: el primer és el de la pertinença, entenent que tot infant pertany a una família a la qual serà lleial també quan sigui a l’escola. “Quan incloem dins l’aula aquesta lleialtat familiar que tot alumne té amb la seva família i que sovint és inconscient, rebaixem moltes tensions i es genera un millor clima de treball”, diu Amèlia Tió.

El segon principi, i argument del conte, és el de l’ordre, el respecte a la jerarquia generacional i a la jerarquia de responsabilitat del lloc que ocupem. “Els docents sistèmics fem una activitat a l’aula en la qual ordenem els alumnes segons el dia que han nascut, per ordre d’arribada a la vida. Això fa que tothom tingui un lloc i reconeixement”, explica Laura Soliva. “Quan falta algú, deixem un espai buit a la rotllana, per tal de tenir present aquell alumne que no ha vingut”. Finalment, el tercer principi és l’equilibri entre donar i prendre: “Quan hi ha un desequilibri entre donar i prendre sovint es genera un conflicte”, diu Soliva.

La Noemí Tutusaus és mestra i fa deu anys que té en compte la pedagogia sistèmica a l’aula. “Per mi ha estat un canvi de percepció important –explica–. Es tracta d’una pedagogia de l’abundància, d’agrair el que tenim i d’acceptar-nos tal com som, sense jutjar-nos”. En el seu cas, ella també ha fet un treball emocional personal important per poder acompanyar l’alumne des d’una “mirada àmplia i amorosa, en un temps d’incertesa com el que vivim”. 

Tot i el marc innovador que planteja la pedagogia sistèmica, el model ha estat objecte de controvèrsia entre alguns experts. Joan M. Girona, psicopedagog i professor de secundària, és una de les veus discordants: “Que cal mirar la motxilla familiar de cada infant no és nou. Als anys setanta nosaltres ja ho teníem en compte amb alumnes en situacions de vulnerabilitat”, diu. Segons Girona, la pedagogia sistèmica no té “base científica” i tampoc “s’hauria de portar a terme en el sistema públic educatiu”. Amb tot, afirma que res és “blanc o negre” i que pot tenir “conseqüències positives, com en el cas de mestres que integren aquesta mirada més àmplia de l’infant” i negatives, “quan la seva pràctica es porta a l’extrem”, explica. 

L’aplicació en l’àmbit social

Més enllà del món escolar, la pedagogia sistèmica té altres aplicacions. Hi ha professionals que la utilitzen en educació social, en el marc dels equips d’atenció a la infància i adolescència en alt risc, els EAIA. És el cas d’Esmeralda Guirado, que s’encarrega de l’acompanyament i seguiment de famílies, pares i fills, que han rebut una retirada temporal de les funcions tutelars: “Treballem sovint amb tres generacions. Els fills, els pares d’aquests nens o nenes i els avis, quan tenen la guarda dels menors”, explica. “La pedagogia sistèmica m’ha donat eines per poder identificar els desordres que existeixen en aquestes famílies. Quan treballem des de la responsabilitat, empoderem aquests pares perquè canviïn els patrons familiars marcats i ho visquin des del no judici”, diu. “Són situacions molt complicades, on hi ha casos de maltractaments o d’infàncies difícils dels mateixos pares, i que necessiten molt treball personal i potser algun tipus de teràpia. Cada família té el seu procés i s’ha de respectar”.

Un altre aspecte que destaca l’Esmeralda és la importància de la configuració del genograma: “Amb el genograma identifiquem qui pertany a aquella família: infants nascuts i no nascuts, avis que potser han mort, oncles amb algun tipus de malaltia. A vegades hi ha membres que per algun motiu han quedat exclosos i que no pertanyen al grup i això cal tenir-ho en compte”, conclou.