L’escola dins de la presó

Els alumnes de presó han de sentir la motivació de voler aprendre, que és el que els farà voler anar a l’aula cada dia. I és així, malgrat que el perfil habitual és el d’una persona amb una motxilla de fracàs escolar, a qui, a més, “al llarg de la seva vida li han dit que no servia per estudiar”. Per tant, la feina dels mestres “és valorar-los l’esforç que fan”, afirmen Xavier Aranda, l’últim director de l’escola de la presó Model de Barcelona, i Pedro Albino, director docent de l’escola del Centre Penitenciari Lledoners de Manresa.

Per als presos que assisteixen a l’escola -que a la Model estava situada davant l’únic espai verd que hi havia-, pensar i recordar el que havien après quan anaven de petits a l’escola pot suposar un procés dolorós. “Els exigeix una concentració que els cansa, per això han de notar que anar a classe els comporta un benefici afegit”, diu Aranda.

Al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, la Model, on Aranda va exercir com a mestre -i durant els últims anys com a director-, hi havia una dificultat afegida: la incertesa de no saber el temps que l’alumne podria anar a l’aula. “No sabíem si l’endemà hi serien o no, i com que el temps era una incògnita organitzàvem sempre les classes amb un principi i un final”, recorda Aranda. Dit amb altres paraules, “les sessions, que duraven una hora i mitja, eren completes, i no deixaven mai res per explicar per a l’endemà”.

L’1 de setembre, Aranda començarà a treballar al Centre Penitenciari de Joves de Quatre Camins, a Granollers, després del tancament de la Model.

Com és un mestre ensenyi on ensenyi

Segons l’escriptor i mestre Jordi Sedó Solé

• Sap transmetre entusiasme per allò que s’ensenya. I l’entusiasme l’ha de sentir de veritat.
• Coneix l’alumne i sap posar-se en el seu lloc per entendre bé quines són les seves dificultats a l’hora d’aprendre. Poden ser dificultats de capacitat, de falta de preparació o també de bloquejos diversos per falta d’autoestima o de costum i hàbits de treball. En qualsevol cas, cal donar-hi el tractament adequat.
• Parteix sempre de coneixements previs de l’alumne sobre els quals fonamentar els seus aprenentatges.
• No enganya l’alumne amb subterfugis. L’ha d’avaluar amb realisme i fent-li afrontar les seves dificultats perquè pugui generar mecanismes pal·liatius i de compensació.
• Explica les coses tantes vegades com calgui i ho fa, a més, amb senzillesa, bon humor i sobretot sense demostrar d’esgotament. Evita que l’alumne senti vergonya de preguntar quan no entén una cosa.
• Propicia en l’alumne la voluntat de superació. Ha de presentar l’error com a font d’aprenentatge i com a normal en aquell que intenta aprendre. La ignorància no és vergonyant, ho és la falta de voluntat de superar-la.
• S’esforça al màxim per explicar les coses de la manera més clara i més senzilla possible i, si pot ser, des d’enfocaments diferents. L’elecció del registre lingüístic adequat és fonamental perquè hi hagi transmissió de coneixements.
• Sempre que sigui possible, utilitza l’alumne com a font de coneixement, propicia que sigui ell mateix qui es plantegi interrogants i faci la recerca d’allò que vol arribar a saber.
• El mestre no es presenta com una mena de superman que ho sap tot. És important que l’alumne el senti proper i humà. És molt bo que el mestre sàpiga reconèixer que s’ha equivocat i que demani disculpes, i també és bo que reconegui que no ho sap tot.
• Cal que la classe estigui sempre presidida pel bon humor. Una classe amena té moltes més possibilitats de ser productiva.

SOBRETOT, VOCACIÓ

Curiosament, si l’ofici de mestre acostuma a ser vocacional, per a qui exerceix en presons ho és encara més. “Pocs acostumem a demanar una altra destinació que no sigui una presó”, coincideixen a dir Aranda i Albino. “Molts dels mestres que conformàvem la plantilla docent de la Model hem demanat un altre centre penitenciari”, explica per reforçar la teoria Aranda, que afegeix que a la Model hi tenien uns 450 alumnes, és a dir, més del 40% de la població total de presos del centre. “Els que no ho han demanat ha sigut per les dificultats de traslladar-se a treballar fora de Barcelona”, on són les presons, diu Aranda.

A qualsevol escola, els mestres i els alumnes no poden deslliurar-se dels seus sentiments. En una presó, tampoc. “En un bon clima d’aula, els alumnes senten confiança amb el mestre, i per això, de vegades, al principi o al final d’una sessió ens poden explicar els seus neguits personals”, diu Aranda. Però en una presó el mestre ha de donar-los missatges de fortalesa. “No podem dir-los «pobrets», perquè el sentiment de paternalisme no els ajuda. Els escoltem i els diem: ara ets aquí, aprofita al màxim tot el que aprendràs a l’aula”, continua explicant Aranda.

Les dades

• El nivell formatiu dels presos és més baix que la mitjana de la formació d’adults de Catalunya. Gran part dels alumnes-presos no tenen estudis bàsics i arrosseguen fracassos escolars de l’època de l’escolarització.
• A Catalunya, els presos han de pagar-se la matrícula i les taxes per a la universitat, mentre que a la resta de comunitats autònomes és un servei gratuït.

QUÈ MOTIVA ELS ALUMNES?

Pedro Albino subratlla que les motivacions d’un alumne de presó són les mateixes que qualsevol altre. “Com també és igual la didàctica i la metodologia”, diu.

En un centre de condemnats, com el Centre Peniternciari Lledoners de Manresa, un pres pot estar obligat a anar a l’escola per aconseguir una sèrie de beneficis, com ara permisos, cosa que no passava al centre de preventius de la Model, on l’assistència a classe era voluntària. “Malgrat l’obligació, l’alumne ha de sentir la motivació per aprendre”, diu Albino, que dirigeix una escola formada per sis aules i gairebé quatre-cents alumnes, és a dir, el 52% de matriculació respecte a la població total de presos del Centre Penitenciari Lledoners.

Entre les satisfaccions que, com a mestre, Albino destaca de la seva feina hi ha la dels processos d’alfabetització. “De l’època en què vaig començar a treballar com a mestre de presó recordo una alumna que no sabia ni llegir ni escriure, però que en va aprendre amb molta rapidesa perquè tenia una intel·ligència inaudita. En canvi, havia arribat a adulta sense haver passat mai per l’escola”. Va ser una de les primeres alumnes que Albino va tenir. D’aquelles persones que deixen empremta.

Què ha après Xavier Aranda en 25 anys com a mestre de presó?

1. És bàsic escoltar els alumnes: tenir la predisposició d’escoltar-los i assegurar-nos que se senten escoltats
2. Hem de demostrar als alumnes que són capaços d’aprendre i que tenen molts coneixements per aportar a la resta de companys
3. És indispensable crear un espai de confiança a l’aula com a pas previ a qualsevol situació d’aprenentatge
4. Cal mostrar als alumnes que l’error no és un fracàs en l’aprenentatge, sinó un element fonamental i una oportunitat per encetar nous processos de reflexió i, per tant, per aprendre
5. A l’aula no ens podem desvincular dels sentiments i les emocions. Cal que mestres i alumnes ho acceptem i aprenguem a gestionar-los i aprofitar-los
6. Hem de desenvolupar al màxim la nostra capacitat d’intuïció (i compartir-la) per poder veure i preveure tots aquells factors que intervenen i interfereixen en l’aprenentatge
7. En espais d’aprenentatge complexos és bàsic aconseguir un equip de mestres implicats i amb il·lusió per investigar i innovar permanentment, que estiguin oberts als canvis i amb iniciativa
8. Cal gaudir del que fem i transmetre aquest sentiment als alumnes