La vocació d’un mestre

L’editorial Columna acaba de publicar Mestres d’un mestre (2020), de Xavier López i Ortín, director de l’Escola Octavio Paz de Barcelona. Nascut el 1980 a Vimbodí i Poblet, a la Conca de Barberà, és diplomat en educació primària, màster oficial en recerca en didàctica, formació i avaluació educativa, i postgrau en direcció de centres educatius. Col·labora amb la Fundació Carulla, la Fundació Bofill, EduCaixa, la Fundació Pere Tarrés i la Universitat de Barcelona, i és membre també del jurat dels Premis Baldiri Reixac.

L’encàrrec d’escriure aquest llibre, un “testimoni vital de la vida com a mestre”, explica, li va venir de l’editora Glòria Gasch, després d’una trucada i una visita incrustada en una multitudinària delegació de docents a l’escola. Després de la primera reacció d’estupefacció, López admet haver fet “un exercici de memòria per recuperar els aprenentatges fets al llarg de quaranta anys per vincular escenaris, persones i vivències, com a mestre i com a alumne”. Un compendi personal i tot i així transferible, en què cada paràgraf i cada capítol denoten aquest entusiasme d’un ofici tan vocacional com exigent.

UN RECORREGUT PEL SI...

López és un apassionat de l’educació i l’entén com una eina de transformació social i individual, com rebla la cita de Paulo Freire en l’últim apartat del llibre, en els agraïments: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que el canviaran”. Però l’experiència i el coneixement del sistema sí que han donat a López aquesta visió general. Va passar la infantesa a Vimbodí i Poblet, i aquest contrast entre les escoles de les zones rurals i les de Barcelona -va ser cap d’estudis a l’Escola Miquel Bleach, un dels centres de màxima complexitat- li permet assumir reptes: “La nostra feina està al servei de les persones. Els reptes no em fan por, soc un cul inquiet que no suporta la rutina”.

Els últims anys l’Escola Octavio Paz ha recollit alguns dels premis més prestigiosos, com el Premi d’Ensenyament 2019. Però per al seu director el més important ha sigut “escoltar els infants i fer xarxes entre les persones amb l’equip humà de l’escola situant la persona per davant dels continguts”. Una tasca que no és fàcil perquè “són moltes hores de cohesió, debat pedagògic, reflexió, que tothom se senti partícip del projecte... I a vegades costa perquè cadascú té el seu bagatge i tarannà, i confluir per anar en la mateixa direcció és difícil, però s’està aconseguint”. Per això aquest llibre és un estímul continuat per a mestres i professors. Un mirall on projectar-se i reflectir que avui més que mai l’escola té una funció social imprescindible. Una circumstància que el coronavirus ha fet més evident: “Quan no la tens, és quan més la valores. I amb el confinament vam adonar-nos de com és de vital l’atenció diària i personalitzada”. I afegeix: “De les mancances n’hem de treure oportunitats; quan tot això hagi passat pensarem que hem superat un repte que no ha aconseguit diluir els nostres somnis”.

Alguns extractes

• Un bon mestre ha d’anar més enllà dels continguts, ha de ser capaç de connectar les emocions amb els aprenentatges. Ha de sortir de la seva zona de confort i ser valent. Ha de veure l’error com una oportunitat de millora.
• Si el mestre confia plenament en l’infant i l’acompanya cap a la descoberta, cap al pensament crític, cap a les ganes de saber més i ser més creatiu... ¿no li està facilitant que sigui curiós i es faci mil preguntes?
• Si l’educació primària i secundària són etapes d’escolarització obligatòria, el sistema està obligat a treure el millor de cadascú, no pot donar ningú per perdut, abocat al fracàs. Un docent no podrà ser mai mestre quan perd la fe que tot alumne té un potencial a desenvolupar.