Què fa una escola com tu en un segle com aquest?

Avui en dia es pressuposa que l’escola ha de ser un entorn plural i inclusiu, respectuós amb la diferència, on la innovació i la personalització són aspectes clau, l’epicentre és l’alumne i el docent un guia que l’acompanya en l’adquisició de coneixements, valors i habilitats. Aquest hauria de ser, si més no, l’objectiu d’instituts i escoles. Ara bé, l’escola actual ¿queda gaire lluny de l’escola postindustrial, caracteritzada per l’estandardització i la rigidesa, sorgida ara fa tres segles amb la missió de formar els treballadors que aquella societat requeria? Aquest és precisament el focus del llibre ¿Qué hace una escuela como tú en un siglo como este? (Catarata), de Rafael Feito. El catedràtic de sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques de la Complutense de Madrid hi dona un diagnòstic d’un sistema educatiu “ancorat en alguns vicis i maneres de fer del passat en un món que de vegades el sobrepassa”.

Tot i així, un dels primers aclariments que fa Feito és que l’escola “ha canviat molt des dels seus orígens”. I continua: “Actualment s’escolaritza nois i noies, les minories ètniques i els immigrants en condicions similars. Abans les noies rebien una educació diferent i de pitjor qualitat que els nois”. A parer seu, “són molts els aspectes que perduren”. És el cas de la tendència a la segregació, és a dir, “a separar els bons alumnes dels dolents mitjançant la repetició de curs, l’agrupació en funció del rendiment o la separació entre formació professional i universitària”.

Conseqüències d’una escassa versatilitat

En diversos fòrums, la poca versatilitat del sistema escolar es tradueix en problemes com el fracàs o l’abandonament escolar. Tot i això, per a Rafael Feito hi ha altres carències en el si del sistema educatiu sobre les quals caldria treballar de manera prioritària:

• El nostre pèssim aprenentatge d’idiomes, “i no només amb l’anglès”
• L’oratòria: “Els nostres alumnes no aprenen a expressar-se en públic”.
• L’escriptura, i és que tampoc aprenen “a escriure amb sentit, riquesa lingüística i desenvolupant un argument”.
• Les arts en general, ja que “la música, el teatre o la pintura són claus perquè ens desenvolupem com a persones”.
• La solidaritat, “amb programes del tipus aprenentatge-servei”.

Per aconseguir que l’epicentre del sistema sigui l’alumne, per a Feito cal “superar la idea que el professor -i el llibre de text-és qui en sap”, així com allunyar-se de la concepció bancària de l’educació que va popularitzar Paulo Freire i que redueix la tasca del docent a omplir de continguts el cap dels alumnes. A l’Estat, subratlla, “tenim un currículum molt extens -quasi inabastable- i un gran gruix d’assignatures, unes condicions que fan que al docent no li quedi cap més remei que avançar ràpidament de tema en tema per assolir tot el programa”. A propòsit de si la figura de docent ha evolucionat al ritme de la societat, Feito afirma que en el cas de l’ESO la resposta és que no, “ja que són especialistes en la seva matèria però no en docència”. “Pel que fa als professors de primària, em temo que tampoc”, continua dient.

Un altre escull és la prevalença dels coneixements en detriment de les competències, cosa que per a Feito “es veu molt clarament a batxillerat, que de vegades simplement serveix per superar l’examen d’accés a la universitat”. També és cert que hi ha centres i docents que comencen a funcionar d’una altra manera, “a través del treball per projectes, amb dos o tres professors a l’aula, amb grups interactius, etc”. És el que Feito anomena “escoles democràtiques”, un model que lluita contra “l’entronització dels continguts a costa de les competències”.

TECNOLOGIA I DEURES

¿I com incorporem el factor tecnològic a l’equació? Per al catedràtic en sociologia es tracta d’un debat molt actual i li sembla obvi que “cal ensenyar als nois i noies a utilitzar els dispositius mòbils” -ja siguin telèfons, tauletes o portàtils-, ja que es tracta “d’una eina extraordinària per accedir tant a la informació com al coneixement”.

I els deures? Calen? “Se sap que no influeixen sobre el rendiment a primària i influeixen molt poc a secundària”, diu l’autor, que insta els centres “a intervenir en la configuració de part del temps de lleure de l’alumnat, recomanant determinades lectures -no sempre de literatura-, veure certes pel·lícules, documentals i entrevistes, visitar exposicions...”, conclou.

Idees de millora

“És evident que en els últims anys l’escola ha avançat, però també és cert que és com una gran maquinària amb una inèrcia enorme en què els canvis socials topen amb una forta resistència”. Així comença el discurs d’Anna Fernández, Helena Forrellad i Anna Garcia, equip directiu de l’Escola Bellaterra de Cerdanyola el Vallès. Per a les tres docents hi ha “un problema de fons que té a veure amb el significat social que s’atribueix a l’escola”. I és que, assenyalen, “resulta difícil que les famílies i els mateixos professionals de l’educació canviïn de conviccions sobre el que pot ser clau en una educació de qualitat avui en dia, a diferència del que podia ser important anys enrere”. Per avançar, a parer seu, “cal aturar-se i preguntar-se què entén cadascú per una educació de qualitat; quina idea tenim del nen i la nena com a ésser humà, de les seves necessitats, interessos i desitjos; què pensem que els ajudarà a créixer com a persones lliures, empàtiques, curioses i compromeses; de quina manera la cultura entra als centres per enfortir el creixement personal dels infants o si podem desvincular l’aprenentatge a l’escola del de la vida i del món”, entre altres aspectes. El repte, per a Fernández, Forrellad i Garcia, “és fer de les aules i de l’escola mons vinculats i permeables al món real; entorns que creixin com a petites comunitats de persones (mestres, infants i famílies) on convisquin i s’emocionin tot descobrint, explorant, fent-se preguntes, etc. i buscant explicacions que els acostin a entendre i a situar-se en la realitat i poder-hi actuar críticament”. En la recepta, Carles Gràcia, director de l’institut escola Els Pinetons de Ripollet, també afegeix la conveniència d’“establir estructures de participació horitzontal que promoguin la responsabilitat compartida i el compromís professional dels mestres; fomentar cultures de treball conjuntes en què el lideratge respongui a les habilitats professionals individuals i grupals; generar contextos d’aprenentatge que donin veu a la infància i la joventut per garantir processos de creixement en què la motivació, la recerca i el coneixement siguin l’essència de l’acció educativa”. El també mestre d’infantil apunta que, atenent al futur escenari laboral amb què es trobaran els joves, que prioritza habilitats com la creativitat, el lideratge, el pensament crític, la resiliència o la intel·ligència emocional, cal fer un pas endavant. Un pas, diu, “que no és res més que l’encàrrec que ens fa la societat al conjunt dels educadors i que es concreta en una recerca personal i professional contínua amb una responsabilitat educativa i pública en constant renovació per garantir respostes a les necessitats, demandes, interessos... d’infants i adolescents”.