Carl Honoré: “Contra la discriminació, barregem alumnes”

Si li pregunten l’edat, què respon?

La veritat. En tinc 51. He escrit un llibre contra l’edatisme, contra la discriminació pel fet de fer-se gran, contra el culte a la joventut. Per tant, no tinc cap problema per dir la meva edat.

Edatisme?

Sí, és el terme que es va inventar el gerontòleg nord-americà Robert N. Butler el 1969. El concepte incloïa els estereotips i la denigració que es vinculen a l’envelliment. El resultat és que hem viscut malament fer-nos grans.

¿I com podem aconseguir que fer-se gran es vegi amb bons ulls?

Per mitigar la sensació de bretxa entre els joves i la gent gran suggereixo barrejar les generacions. Abans ho fèiem més, però ara vivim tancats en bombolles amb els nostres coetanis, i per això no hi ha cap connexió. A les escoles els alumnes de cursos superiors s’han de barrejar amb els més petits. A la feina hi hem d’incloure els més grans i, en la vida social, els cors, les bandes de música i moltes altres associacions han d’estar formades per gent de totes les edats. Tots els estudis demostren que els beneficis de barrejar generacions són transversals, perquè els joves poden projectar el seu futur veient l’exemple dels més grans, i els grans milloren en mil i un aspectes, com ara l’optimisme.

Què guanyem quan ens fem grans?

Llibertat i autoconfiança. Amb les experiències ens adonem que les opinions de la resta ens lliguen i limiten el nostre potencial. Per tant, quan ens fem grans podem viure amb lleugeresa perquè ens traiem la càrrega de l’expectativa dels altres que marca els nostres camins. I alhora guanyem en autoconfiança, que és un altre benefici fantàstic del fet d’envellir, i del qual es parla molt poc. De fet, en general parlem molt poc dels beneficis de l’envelliment i només enumerem la llista fosca de desavantatges.

Pobres joves, que estan lligats al que pensen els altres. A quina edat comencem a passar del que pensen els altres de nosaltres?

La línia la situo entre els 35 i els 40 anys. I sí, a mi també em sap greu pels joves. Jo mateix, quan tenia 15 anys, m’hauria agradat que no m’importés què em deien els altres. De fet, sostinc que la felicitat segueix la corba en forma de V. El segon pal de la V podríem dir que és la tercera edat, quan tenim relacions més profundes, i millorem en la feina i en la nostra seguretat personal. I també dic que, per conquerir la calma i la tranquil·litat personals, necessitem guanyar-nos-les, necessitem passar per tota la resta del procés. Dit en altres paraules, amb 51 anys he pogut escriure aquest llibre, però amb 20 anys menys no tenia ni les armes ni l’experiència per fer-ho.

En les civilitzacions antigues es tenia més respecte per la gent gran, perquè eren els savis. ¿No n’hem seguit l’exemple?

Jo també em pensava que era així, però no ho és ben bé. En les cultures més històriques s’elogiaven les experiències, que tenien pes en la societat, però alhora hi havia rebuig. I actualment en totes les cultures l’envelliment genera malestar perquè està vinculat amb la malaltia i també amb la por. Tota la humanitat està contagiada pel culte a la joventut. I jo opto perquè el procés d’envelliment el considerem de manera optimista, perquè millorem en molts aspectes.

Però és veritat que hi pot haver deteriorament físic amb l’edat.

Sí, i pot causar sensació de pèrdua i dol. Però no és la fi del món i cal acceptar-ho perquè forma part de la vida.

Tornem al mite de la joventut. Les xarxes socials el propicien.

És cert. A les xarxes socials no trobem gaires fotos d’avis feliços, però n’hi hauríem de penjar perquè és la manera de destruir els estereotips de la vellesa. Podem escriure el guió del que suposen els beneficis de tenir anys i, per tant, difondre’n una imatge positiva.

Sovint es diu que no entenem els joves per culpa de l’ús que fan de la tecnologia.

És un tòpic. Sempre hi ha hagut la idea que els grans no entenen els joves. Ara diem que és la tecnologia, però abans hi havia més temes, que continuen avui, com la incertesa laboral, la política. En resum, aquest xoc és inevitable, per això repeteixo que una manera de connectar les dues generacions és barrejant-les.

Recordo una anècdota personal que va explicar al llibre ' Bajo presión: cómo educar a nuestros hijos en un mundo hiperexigente'. Hi deia que un dia va proposar al seu fill apuntar-lo a un curs de dibuix i ell li va respondre: “No vull apuntar-me a cap curs, vull dibuixar i punt”.

Va ser una conversa molt il·lustrativa. Va ser una epifania i l’havia de compartir. Per epifania vull dir que em va fer canviar. Recordo que havia arribat a explicar als fills els contes en vertical, saltant-me paràgrafs sencers. Llavors em vaig adonar que la lentitud era una virtut. I sí, ara el meu fill, de 20 anys, continua dibuixant.

Ja no deveu llegir contes junts...

Sí, sí que ho fem. És un ritual que hem mantingut en família, malgrat els 20 i els 17 anys que tenen els meus fills. I llegim amb calma, perquè és una manera d’estar junts.

¿El llibre 'Elogio de la experiencia' agradarà als joves?

Esclar. Ells també l’han de llegir, perquè entre tots hem de canviar la mirada sobre el procés d’envelliment.