Educació en la cultura de la no-violència

El conflicte és inherent a la condició humana, i cal que no traspassi certs límits. En la vida diària gestionem enfrontaments familiars, veïnals, escolars i laborals, així com socials i polítics. La diferència a l’hora de sortir-ne airosos és la manera com els gestionem, que requereix calma, diàleg, respecte, escolta activa i empatia per part de tots. Uns valors que esdevenen l’epicentre de l’educació emocional i la pau dels infants, cridats a ser en el futur ciutadans tolerants i respectuosos. En aquest context, de forma periòdica sorgeixen projectes que volen acostar la cultura de la pau als centres educatius, els encarregats juntament amb les famílies de dotar-los de recursos emocionals que els permetin desenvolupar-se personalment, laboralment i socialment. És el cas del projecte Mou la no-violència

INCIDÈNCIA SOCIAL

Mou la no-violència és un projecte d’incidència social per donar a conèixer i educar en la cultura de la no-violència impulsat pel Grup de Treball en No-violència Cristiana del centre d’estudis Cristianisme i Justícia, i que compta amb el suport de l’Institut Català Internacional per la Pau, l’Ajuntament de Barcelona, l’Espai Societat Oberta i l’International Institute for Nonviolent Action. La proposta, per a persones i entitats, ofereix materials en 12 unitats didàctiques amb un vídeo i dinàmiques pràctiques. Adaptat a diferents trams d’edat, es pot descarregar de franc en català, castellà i anglès a moulanoviolencia.net.

Tal com assenyala Joan Morera, coordinador del projecte, la iniciativa va sorgir arran de l’objectiu del Grup de Treball en No-violència Cristiana “de fer una aportació d’incidència social directa i per a tots els públics que permetés transformar i prevenir les violències, les visibles i les subtils”. Tot plegat en un context en què, en general, lamenta Morera, “hi ha tensió i poca capacitat de gestionar conflictes des de la no-violència, així com un creixent nombre de fonamentalismes, moviments extremistes i violències”. L’objectiu del projecte, apunta, “és acompanyar les persones destinatàries a l’hora de d’adoptar noves eines per la pau”.

La proposta, destaca Morera, es basa “en una no-violència ètica, en què la indignació davant les injustícies, el respecte per la dignitat de tot ésser humà, l’autenticitat de vida, el rebuig total a la violència i la inclusió de l’altre en la solució del conflicte són eixos clau”. “Molts partim d’una educació que ens ensenyava que l’obediència era sempre una virtut i la desobediència un mal a evitar, i davant d’això l’obediència a milers de violències estructurals i culturals segueix minant la societat perquè no se’ns ha educat per rebel·lar-nos-hi”, diu. És per tot això, afirma Morera, que Mou la no-violència “busca contribuir a omplir aquestes llacunes amb una educació socioafectiva que ajudi a provocar experiència per al canvi”. El més important, assenyala, “és que la persona canviï”.

INCLUSIÓ DE L’ALTRE EN LA SOLUCIÓ

La proposta neix en un context educatiu marcat, en paraules de la mediadora escolar i experta en gestió de conflictes Sheila Vilaseca, “per una tendència habitual a confondre la disputa amb el conflicte”. “Alguns docents pensen que resolta la disputa s’acaba el conflicte, i això no va així”, explica. Vilaseca, també mestra de l’escola Guinardó, creu que “es recorre sovint a fer que l’alumnat es demani perdó, amb un ús del perdó massa frívol”, quan en realitat “és una eina molt poderosa que requereix una feina de reflexió incompatible amb la voluntat d’acabar ràpidament amb el conflicte”. Al seu parer, “urgeix canviar el xip i dedicar-hi temps”: “Treballar per a la gestió dialogada de conflictes hauria de ser prioritari”.

EMPODERAR ELS INFANTS

Vilaseca sosté que “més enllà de discursos, ens hem de creure que l’educació emocional i la gestió de conflictes han de ser el centre i al centre de la pràctica educativa”. Preguntada sobre per què cal empoderar la canalla a l’hora de gestionar els conflictes, la mediadora destaca que “de conflictes en tindran sempre i hauran de decidir si els gestionen (que no resolen) amb un alt cost personal i social o aprenen a fer-ho d’una manera ecològica (bona per a ells i per al seu entorn)”. Per a Vilaseca encara cal un ingredient més, i és fer-los autònoms: “No s’hi val que els adults decideixin com es resolen tots els conflictes. A participar se n’aprèn participant i a gestionar conflictes se n’aprèn gestionant-los”.

Ensenyar a pensar

Per a Xavier Masllorens, president de l’Institut Català Internacional per la Pau, la feina que les entitats de pau fan des de fa anys promovent la resolució pacífica de conflictes “ha sigut molt útil, però insuficient”. Això és així, explica, “perquè hi ha un coneixement generalitzat del que és la no-violència, però encara no una interiorització de la força i del poder que té”. La no-violència, per tant, “encara es percep com a passivitat o inacció, quan la realitat és que fa front a les idees de l’adversari tot eliminant l’odi i les ganes de fer mal”. En opinió de Masllorens, a l’escola actual “s’ensenyen moltes matèries, però hi ha poc temps per ensenyar a pensar i per al pensament crític, que juntament amb la capacitat lectora i el càlcul numèric són tres eines fonamentals per caminar dret a la vida”. Un bon coneixement de la no-violència, conclou, “forma part d’aquest pensament crític que conforma la ciutadania activa que el món necessita”.