Exposar en públic

És gairebé segur que un estudiant en algun moment de la seva trajectòria acadèmica i, més endavant, en la professional, es trobi en l’obligació d’exposar un treball, fer de portaveu d’un grup, participar en un debat, presentar el treball de síntesi o de recerca, fer una xerrada... Són ocasions en què, en un grau o en un altre, s'ha de parlar en públic. Anirà bé que coneguin alguns consells per a quan ho hagin de fer. 

1. 1. L’acte d’exposar en públic és l’últim pas dels que es duen a terme quan es prepara una exposició. A més de saber comunicar el que un vol compartir, s’ha de tenir un discurs ben estructurat amb continguts coherents que resultin comprensibles per al públic.
2. 2. Les primeres vegades que s’exposa és fàcil sentir-se vençut per l’emoció del moment, els nervis, l’ansietat, la inseguretat, la incertesa de la reacció del públic… És en aquests moments quan s’ha de recórrer a tenir grans dosis de confiança i una autoestima que recordi una imatge positiva d’un mateix i, sobretot, la convicció d’haver preparat l’exposició i dominar el tema convenientment.
3. 3. El missatge arribarà millor al públic si es vehicula a traves d’una pronunciació clara, reposada i amb expressions ben construïdes, senzilles i naturals, de manera que despertin l’atenció del públic i el missatge arribi clar. La presentació personal de qui fa l’exposició ha de ser discreta, sense estridències pel que fa a la indumentària, i la postura corporal correcta.
4. 4. S’ha de ser conscient que no és el mateix preparar una exposició escrita que una d'oral. A la primera, es pot ser més analític i detallat, mentre que, en una exposició oral, és millor poques idees i clares que moltes i confuses. Si es pot triar, l’exposició oral es més propera, directa i adaptable a l’auditori.
5. 5. Per reforçar l’interès i mantenir l’atenció del públic, s’ha d’acompanyar l’exposició d’exemples i experiències, bé sigui abans o després de cada idea exposada. Si es fa abans, la idea en serà una conseqüència; si es fa després, la reforçarà o la validarà.
6. 6. Sempre que la naturalesa del contingut a exposar ho permeti, s'ha de fer servir un estil col·loquial, amb la qual cosa s'aconsegueix un acostament amb el públic. Un s'ha d’expressar amb gestos moderats, amb una dicció clara i un to de veu que s’ha d’anar modulant segons convingui. S´ha de recordar la importància de la comunicació no verbal, sense oblidar que els nostres gestos, la mirada, les expressions de la cara, la postura, etc. parlen de nosaltres.
7. 7. Acceptar i facilitar que el públic, un cop s’hagi acabat l’exposició, faci preguntes. Aquestes preguntes s’hauran de respondre de la manera més didàctica possible, amb la finalitat que qui les hagi formulat senti que se li ha donat una resposta aclaridora.
8. 8. Si el contingut del tema ho permet, serà bo complementar l’exposició a través de recursos audiovisuals per donar més força i dinamisme a l’exposició i, a la vegada, facilitar que el públic ho pugui comprendre millor. No s´ha d’abusar del PowerPoint o de recursos similars, i encara menys que l’exposició es converteixi en una simple lectura de la projecció.
9. 9. S´ha de finalitzar l’exposició fent un compendi breu de les idees principals que s’han anat exposant. No serà sobrer agrair al públic la seva assistència i atenció. Arribat a aquest punt, el públic haurà percebut si s’ha actuat amb autoconfiança, proximitat, naturalitat, coneixement del tema... i, si és així, valorarà la credibilitat del ponent.

Tot i que en aquesta llista no s’esgoten tots els consells, els professors i els pares, des d’un coneixement més personal i concret de l’alumne o del fill, podeu transmetre als vostres fills i alumnes aquestes i altres orientacions que els ajudin en aquesta tasca complexa.

 Jesús Blanquet és pedagog