Escola 05/09/2020

Com ha de ser el professor del futur?

¿L’entrada de la tecnologia al món educatiu convertirà els mestres en professors robot de suport?

Laura Pinyol
8 min
Com ha de ser el professor del futur?  Mestres i professors: rebels amb causa

Tres mesos de confinament. Tancament de les escoles a mitjans de març. Seguiment del curs a distància. Incorporació d’eines digitals per relacionar professors i alumnes. Aquesta és la transformació exprés o, més que transformació, modulació exprés que la pandèmia ha fet accelerar. Si bé fa anys que els experts avancen que els programes d’intel·ligència artificial (IA) hauran de tenir un pes específic en els processos d’aprenentatge, la realitat ha fet aflorar-la disruptivament.

L’informe Els xatbots en educació, publicat per l’eLearn Center de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), concloïa: “La tecnologia no reemplaçarà els professors, però els complementarà. El professor del futur serà la suma del docent humà i del docent d’IA, amb una distribució de tasques complementàries”. Per demostrar com estem ja d’avesats a interactuar i compartir coneixements amb les màquines, l’estudi posa d’exemple com és de fàcil practicar una llengua parlant amb un dispositiu, preguntar a un bot la diferència entre dos conceptes, interrompre una classe impartida per un avatar i demanar-li que ampliï els arguments... No es tracta d’imaginar un robot d’aspecte humanoide fent lliçons magistrals, sinó d’una “incorporació de la IA en els processos d’aprenentatge a benefici de tothom: el docent i, sobretot, l’estudiant, que tindrà acompanyament permanent -diu Lluís Pastor, director del centre-, un servei que de moment no és possible perquè cap professor pot estar sempre disponible”.

L’informe es va publicar a finals del 2018, però la realitat de la pandèmia, amb moltes expectatives per com serà el curs a punt d’estrenar, fa necessari preguntar-se com s’han d’abordar qüestions tangibles com la bretxa digital o com es pot garantir la igualtat d’oportunitats entre els alumnes per accedir a aules virtuals i fer el seguiment a distància. Guillem García Brustenga, un dels autors de l’estudi i director de tendències de l’eLearn Center, reconeix que “la bretxa digital és un dels punts crítics” i que no hauria de dependre “ni de la situació socioeconòmica de cadascú ni de la voluntat dels mestres, pares i mares i alumnes, com ha passat en aquests mesos d’emergència”.

També admet, però, que “l’educació s’ha vist forçada a avançar en tres mesos el que potser hauria trigat anys a fer: un avenç tecnològic i de competències digitals de la societat” que reforça les tesis de l’estudi. Perquè, “a més transformació digital, més dades i més possibilitats d’automatització i personalització”.

CAMÍ DE FUTUR?

La perspectiva d’un període en què les aturades i els confinaments puguin ser periòdics o recurrents obliga a “poder-ne treure algun profit”. Per això, les eines tecnològiques, “com un xatbot que recordi als alumnes les tasques o els ajudi a organitzar-se”, es poden convertir en els “ulls virtuals del professor”, que no pot estar pendent dels alumnes 24 hores, 7 dies a la setmana. I si una cosa hem après és que “estudiar des de casa, com teletreballar, implica flexibilitat horària”.

Així doncs, la primera tasca dels programes d’intel·ligència artificial és assumir funcions per a les quals són més eficients, com les mecàniques o repetitives, que han de permetre als docents dedicar-se a tasques més creatives, una mena de supervisor que forma i entrena el robot, entès com aquestes eines digitals que ja tenim a l’abast. Hem de pensar, doncs, en una mena de tàndem. “El mestre no és reemplaçable, però amb un estudiant sol a casa calen eines perquè el professor no visqui en una videoconferència perpètua”. El paper d’aquest robot de suport, doncs, és el de ser un reforç que acompanya tot el procés d’aprenentatge de l’estudiant, una mena d’ alter ego que sí que pot estar sempre a disposició i en qualsevol lloc. Es tracta d’adaptar-se als nous hàbits: un estudiant pot accedir al vídeo d’una assignatura des del mòbil al transport públic o escoltar un àudio mentre passeja.

L’escola i les famílies han pogut comprovar que “s’ha perdut la por a la virtualitat”, cosa que pot ajudar a accelerar alguns canvis. Un és la idea de la hiperconnectivitat. Com aprofitem que la nostra societat està hiperconnectada per “aprendre i ser més competents”, es pregunta. Aquesta característica del nostre temps “es pot aprofitar per fer publicacions a TikTok o històries a Instagram o mirar si entrem en una hiperconnectivitat més madura”, apunta el professor. És això el que els mestres han d’aprofitar per poder ser més creatius i “reservar-se per al que aporti valor” als estudiants. I aquí hi ha un altre factor per abordar: una bretxa digital entre docents i alumnes que, sovint, “és també generacional”. Per això cal més formació en competències digitals i aprendre que “la tecnologia, la intel·ligència artificial, els xatbots... no són més que eines per ajudar”. Si s’ha de fer una transformació digital de l’educació, segurament cal començar pel més bàsic, “una gestió del canvi”, perquè aquest mestre del futur és el mestre d’avui.

I per més que el futur sigui imprevisible i la IA estigui, probablement, a les beceroles, aquests mesos els alumnes han après que, tot i poder seguir l’escola de manera virtual, no hi ha emoció comparable a la de tornar a l’escola i trobar-se amb els mestres de veritat.

Mestres i professors: rebels amb causa

Ser mestres és indestriable de la vocació de voler ensenyar (i aprendre). Repassem algunes publicacions recents en què professors posen en valor la seva experiència i s’ho qüestionen gairebé tot.

‘Profes rebels’, Cristian Olivé, amb il·lustracions de Vero Navarro (Rosa dels Vents, 2020).¿Estem educant segons els temps que estem vivint? ¿El sistema educatiu ajuda els joves a créixer amb esperit crític? Tot això es pregunta l’autor. “Des del primer dia que vaig trepitjar una aula he volgut capgirar-ho tot perquè els protagonistes siguin els alumnes, per oferir-los un aprenentatge lligat als seus interessos reals”, afirma Cristian Olivé, el professor que ha introduït a les seves classes les cançons de Rosalía, les sèries de Netflix i les pancartes de les manifestacions del 8 de març. “Soc un profe rebel perquè prefereixo deixar enrere l’escola del passat. M’agrada tenir-la present per imitar-ne els èxits, però miro cap endavant perquè el futur ho mereix”, escriu.

Profes rebels, de Cristian Olivé

‘Educar per a què’, Joan Buades (Més Llibres, 2020). L’escriptor i professor de literatura reflexiona sobre quan vam renunciar a parlar amb passió d’educació, com si no ens hi anés la vida. “Què fa que l’hàgim reduït a un afer menor, avorrit, però tanmateix ineludible com a trampolí a una vida professional d’èxit? Per què tractem l’escola com una espècie d’ONG messiànica especialitzada a superar les mil i una insatisfaccions que destil·la el nostre món, des de la falta de respecte general fins a la salvació del planeta? A què treu cap que pràcticament s’hagi extingit la idea de ser mestres?


Educar per a què, de Joan Buades

‘Fer de mestres quan ningú no sap per a què serveix’, Jaume Funes (Eumo Editorial, 2019). El pedagog i educador Jaume Funes escriu: “Ser mestre, ser professora, és exercir una professió que obliga a escoltar, a observar la realitat en què viuen els alumnes. És una professió que conserva intactes les raons de ser, la voluntat d’humanitzar infants i adolescents, però que està obligada a renovar les formes d’exercir-la”. Jaume Funes reflexiona sobre l’essència d’un ofici que ens ajuda a construir-nos com a persones. Les respostes s’han de buscar en allò que connecta l’aprenentatge amb la vida de cada infant.

‘Fer de mestres quan ningú no sap per a què serveix’,  de Jaume Funes
stats