Educar per cooperar
Si les escoles posen èmfasi en l’aprenentatge cooperatiu, de retruc estaran entrenant l’habilitat de treballar en equip, la del diàleg i la de la capacitat resolutiva
Són dos quarts de dotze del migdia i el pati de l’Escola Guillem de Mont-rodon de Vic (a la fotografia) comença a omplir-se de nens i nenes de 2n de primària. És l’hora d’educació física i, mentre s’acosten al pati de dalt, observen que hi ha una sèrie d’objectes i targetes repartits per terra. Bastons, cons, pilotes, cèrcols, totxanes de plàstic, un matalàs... Abans que la curiositat els envaeixi, apareix en escena Xevi López, el professor d’educació física, i els demana que s’acostin.
Un cop asseguts en forma de rotllana, el docent els explica en què consistirà la sessió d’avui: en grups de quatre, caldrà que resolguin diversos reptes en què la planificació, la coordinació i l’enginy seran claus. A les diferents ubicacions, caldrà que entre tots els membres del grup i ajudant-se només de quatre bastons, enlairin una pilota. D’altres hauran de fer encaixar un cèrcol en un con amb un únic llançament a quatre manse, o bé fer tres tocs de peu entre tots amb la pilota abans que caigui a terra, desplaçar un matalàs ple d’estris de gimnàstica d’un lloc a un altre entre tots sense perdre res pel camí, o construir un camí amb les totxanes de plàstic per poder traslladar-se d’un punt a un altre sense tocar a terra...
Totes les dinàmiques plantejades en la sessió apel·len a la cohesió del grup i l’entesa entre les parts, bases totes dues de l’aprenentatge cooperatiu. A l’escola ja fa gairebé 20 anys que l’àrea d’educació física treballa seguint aquesta metodologia, que s’ha comprovat que reforça les habilitats socials dels infants. La resta d’àrees també la incorporen de manera recurrent, però, tal com reconeix Ia Camps, fins fa poc professora d’educació física al Guillem de Mont-rodon, d’on també va ser cap d’estudis durant una època, “tot depèn del tarannà del docent que imparteixi la matèria en qüestió”.
La tasca de l’Ia i el Xevi al capdavant de l’assignatura d’educació física -amb els grups que el curs passat feien 2n i 5è de primària al centre- ha servit de matèria d’estudi per al llibre Educa’ls per cooperar (Eumo). Ells aportaven la part pràctica en forma de narrativa, però la part més tècnica i teòrica, per entendre’ns, l’hi posaven Joan Arumí i Gemma Torres, professors d’educació de la Universitat de Vic - Universitat Central. Aquest tàndem universitat-escola ha servit per teixir un assaig sobre el potencial de l’aprenentatge cooperatiu en el marc de l’escola des d’un doble vessant: perquè la canalla incorpori tot un seguit de competències interpersonals i perquè l’escola incorpori noves estratègies per atendre la diversitat que hi ha a les aules.
GRUPS REDUÏTS I HETEROGENIS
La idea d’elaborar aquesta mena d’assaig va sorgir de la tesi doctoral d’Arumí. “Jo havia fet la tesi amb un equip de bàsquet de nens d’11-12 anys. En lloc de ser un entrenador autoritari, els deixava parlar i dir la seva després dels partits. Al principi solien queixar-se de l’àrbitre, dels insults, etc., però a poc a poc va anar apareixent l’autocrítica, la responsabilitat personal, la necessitat d’ajudar-se entre ells... Va ser quan vaig lligar el tema de la tesi amb la teoria de l’aprenentatge cooperatiu”. Arumí va voler replicar l’experiència en una escola, i és quan va tenir notícia de les dinàmiques cooperatives que practicaven el Xevi i l’Ia, “basades en grups reduïts, heterogenis, buscant el diàleg entre ells abans de l’activitat, el repartiment de tasques, la tria del portaveu, la planificació, etc.” Lluny d’establir unes dinàmiques rígides, el Xevi explica que es van adaptant “a l’edat i l’etapa madurativa dels infants”. L’evolució també es nota a final de curs, quan el grup classe ja acumula un recorregut de nou mesos: “Al principi senties que dedicàvem molta estona al diàleg i poc a l’activitat física, però a mesura que les estratègies es van consolidant veus que cada cop necessites menys temps per al diàleg i tot rutlla sol”.
EQUILIBRI DE FORCES
Al començament del llibre, els quatre autors defineixen la cooperació com una habilitat comunicativa que implica una relació amb l’entorn. Quan se’ls pregunta si els infants tenen una predisposició innata a col·laborar amb els seus iguals és quan sorgeixen els dubtes. L’Ia diu que sí, “perquè si no no podrien incorporar aquest tipus d’aprenentatge”. I afegeix: “Al centre hi ha activitats que ajuden a potenciar aquesta habilitat i d’altres que no; a les que sí, hi ha moments que veus com les habilitats dels infants flueixen i l’aprenentatge és relativament ràpid”. Per la seva banda, el Xevi apunta que “de petits solem ser molt egoistes” i és a primer i segon de primària “quan hi comença a haver un canvi”.
En qualsevol cas, destaca el Xevi, “el primer que cal fer són activitats que cohesionin el grup perquè es coneguin entre ells”. I puntualitza: “El docent també ha de fer aquesta prèvia per conèixer els perfils abans d’agrupar-los entre ells”. L’observació, apunta l’Ia, “permetrà agrupar-los en funció dels lideratges, necessitats, etc.” El que es busca, afirma l’Ia, “és que tothom participi en l’activitat de la mateixa manera i pugui dir la seva opinió, i no que els tímids es quedin enrere i els extravertits portin la veu cantant”. La clau, afirma la docent, “és que els grups siguin heterogenis per equilibrar personalitats i habilitats”.
EL ROL DEL DOCENT
El paper del docent en aquest nou marc també canvia. “El teu protagonisme desapareix, planteges l’activitat als infants, els presentes els recursos de què disposen i et retires a un segon pla. Passes a ser un guia que els acompanya i els dona suport en funció del que et demana cada petit grup, no ja el grup classe”, assenyala Camps, que manifesta que aquesta nova forma de treballar també “t’ajuda a atendre millor la diversitat que coexisteix a l’aula”.
A parer de Xevi López, “a través d’aquest nou rol tu observes i vas analitzant l’autonomia i la iniciativa de cadascú, com es relacionen entre ells, les seves capacitats motrius...”. És, per tant, “una nova manera d’avaluar-los, a ells i a les dinàmiques que fas servir a classe”. A més de ser una manera de treballar “que respecta molt més el ritme d’aprenentatge de cadascú”, tal com subratlla l’Ia, en paraules del Xevi es tracta “d’un aprenentatge entre iguals”. Això vol dir, explica, que “ells i elles s’ajuden, fent tombarelles, per exemple. Aprèn qui rep l’ajuda, però també qui ajuda, ja que l’activitat acaba sent un repte de grup i, com a grup, treballen per assolir-lo entre tots”.
Gestió de conflictes. Empoderar els infants
Ia Camps insisteix en la idea que l’aprenentatge cooperatiu ajuda a gestionar millor la diversitat: “A l’escola tenim nens i nenes d’orígens i entorns familiars molt diversos i aquest tipus de dinàmiques els permeten incorporar nous recursos per gestionar situacions molt diverses”. Al final, no és res més que la capacitat de treballar en equip, que fa que es reforcin moltes habilitats. Arumí parla de “l’autocrítica i autoavaluació, ja que són ells mateixos els que valoren què els ha funcionat i què no i busquen alternatives”. L’Ia hi afegeix “l’autoestima, el diàleg, l’empatia i el respecte per la diversitat” i el Xevi apunta que també ajuda en la resolució de conflictes. “En cada conflicte que apareix, ells troben una estratègia diferent per gestionar-lo”, assenyala. A l’escola s’intenta que siguin ells els que resolguin el problema: primer entre els que formen el grup reduït i després, si no funciona, amb l’ajuda del grup classe. Si tampoc funciona és quan els docents intervenen. En definitiva, veuen el conflicte com una oportunitat d’aprenentatge.
