El que m'hauria agradat que em diguessin sobre la maternitat

Nova YorkEn els primers mesos després del naixement de la meva filla, vaig pensar que segurament eren les hormones que em recorrien el cos les que feien que jo, a qui mai li havien interessat els nadons, trobés cada moviment de la meva filla infinitament fascinant. En algun moment les hormones es calmarien, la fascinació disminuiria i jo tornaria a ser la d'abans.

Però gairebé dos anys després, em trobo llençant sorra en una tortuga de plàstic amb autèntic entusiasme. Com concilio aquesta realitat amb l'ambivalència amb la qual un cop vaig abordar la maternitat? Ens trobem en un moment estrany pel que fa a les idees sobre tenir fills. Cada cop són més els adults que afirmen que és poc probable que es converteixin en pares. Alguns sostenen que el descens de la natalitat indica un declivi imminent de la societat. Altres creuen que les implicacions són exagerades. Aquestes converses es desenvolupen en escenaris grans i petits, des d'arguments polítics i normatius fins a les inevitables converses incòmodes durant els sopars i dinars de les festes de Nadal.

Malgrat totes aquestes converses, que molts de nosaltres preferim ignorar, hi ha un tema que no s'està abordant de forma adequada. Per a la meva generació –i jo diria especialment per a les dones de la meva generació–, la decisió de tenir un fill o no tenir-ne s'ha tornat molt tensa. Està lligada als nostres desitjos de tenir carreres satisfactòries, a la nostra voluntat d'arriscar-nos a canviar identitats i les vides que hem construït. Està lligada a la comprensió de tot el que ens ha portat a prendre la decisió de ser mares. Amb tantes coses en joc, és molt fàcil quedar-se paralitzada per la indecisió.

Però potser el que jo hauria volgut sentir quan dubtava era alguna cosa com ara: "tenir un fill ha sigut extraordinari". Vaig estar a punt de no fer-ho. I si no ho hagués fet, aquella vida també hauria sigut bona, però diferent. El més difícil de qualsevol decisió és sempre la incertesa, el temps entre dos possibles resultats, el no saber què passa a l'altre costat. Per als que s'enfronten a una elecció similar, intensificada per les festes d'aquestes dates, sàpiguen que sigui el que sigui el que decideixin –o el que la biologia, l'atzar i el temps decideixin per vosaltres–, a partir d'ara només serà més fàcil.

Com a metge de cures intensives, m'enfronto constantment a la gravetat de la incertesa. Acompanyo els meus pacients i les seves famílies en decisions que poden semblar impossibles. A vegades les famílies passen dies o inclús més, en un estat d'incertesa, sense saber quin tractament triar. Qualsevol decisió és un alleugeriment, perquè llavors ja podem començar a planificar. De la mateixa manera que és un descans decidir tenir fills i quedar-se embarassada, també ho és prendre la decisió clara de no tenir-ne. Podem sortir del nostre purgatori autoimposat.

Per als metges, la decisió de tenir fills o no tenir-ne i quan tenir-ne és especialment difícil, ja que el nostre horari de feina és notablement llarg i sovint ens regim per polítiques força mediocres pel que fa als permisos per a cures. Els dic als meus col·legues més joves que vaig triar ser mare per por de penedir-me'n en el futur. Tot i que és cert, aquest raonament no em va semblar prou bo en el seu moment i em va portar a instants d'intens pànic durant el meu embaràs. Segur que hi ha d'haver una raó millor per sotmetre'm al trauma mental i físic de l'embaràs i d'engegar a rodar dècades de desenvolupament professional (o això vaig suposar). Segurament hauria de tenir un profund anhel i la creença que no em sentiria realitzada sense un fill. Però no era així. No volia plantejar-me tenir un fill quan fos massa tard.

Potser la decisió de tenir un fill, que resulta especialment pesada per a qui pren la decisió de recórrer a la fecundació in vitro per fer-ho, no té per què ser més complicada. Per a molts de nosaltres, mai arribarà aquella epifania, aquell convenciment que el camí que triem era l'únic possible que podria haver-nos portat a una bona vida. Simplement hi ha dos camins, dues sendes mútuament excloents. Cadascú en tria un.

El meu camí

Quan em vaig quedar embarassada, una amiga em va dir que estava segura que no em convertiria en una persona pesada amb un nadó, és a dir, que el nadó no es convertiria en el centre de la conversa. Seria la mateixa persona. Només que amb un bebè. Però no soc la mateixa persona. I per alguna raó, gairebé em fa vergonya admetre com m'agrada ser mare. Fins ara he passat la meva vida adulta amb la idea que era diferent –i potser inclús una mica superior– als meus companys que decidien dedicar el seu temps a formar una família. Em preocupava molt el que un fill significaria per a la meva carrera. Però el que no preveia era el que jo mateixa voldria que canviés.

Tinc els mateixos desitjos d'escriure, de treballar com a metge, de tenir èxit, però xoquen amb un desig nou i sovint més poderós. Que és estar amb aquesta nena. Observar la seva mirada de concentració mentre encadena paraules en frases, comptar els autobusos i els gossos que veiem al matí. Sentir els seus petits braços al voltant del meu coll quan m'abraça. Em trobo cantant al carrer i jugant al parc amb ella, i ni tan sols sento la narrativa interna que em diu que hauria d'estar treballant, que això no és suficient.

Sempre hi haurà penediments, si som dels que s'hi entretenen. El que no veig durant els meus matins en el parc són els assajos que no escriuré, el programa de televisió per al qual no m'entrevistaran. L'altra cara de la moneda seria desconeguda, triés el que triés. A l'altre costat de qualsevol decisió pot haver-hi el penediment, però també l'alegria de palpar la realitat. Per mi, és l'alegria de tenir la meva filla a prop, sabent que de tots els camins possibles, aquest és el meu.