L'ús i l'abús de les pantalles vistos pels infants

GironaAlumnes de 5è i 6è de primària i de primer a quart d'ESO de deu centres educatius de Girona han participat en el concurs de relats i dibuixos sobre l'ús del mòbil i de les pantalles convocat per l'ARA i Unicef amb la col·laboració de l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona, Plataforma Educativa i ARA Llibres. Aquests són els relats guanyadors i finalistes i alguns dels dibuixos que han participat en el concurs. En total, s'han presentat més de 150 treballs.

Els premis s’han entregat aquest dijous en un acte al Centre Cultural de La Mercè de Girona. L'any que ve el concurs es farà novament amb centres educatius de la ciutat de Girona.

Categoria 5è i 6è de primària

Uf! Avui ha sigut el pitjor dia de la meva vida! No, no exagero!

Us ho explico, bé, no, us poso un vídeo:

A classe:

• Hola nens i nenes, divendres marxem d’excursió.
• Sí!!
• Espereu. Ara us posaré fotos d’on anem.
• Sembla un poble de fa molts anys. Quan vas fer aquestes fotos?
• Ahir.
• Què?!
• Hi ha cobertura allà?
• O jocs de Nintendo?
• Com a mínim hi ha wifi?
• No, no i no.
• Uf, quin avorriment.
• Com es diu el poble?
• Vilanova del Camp

Llest. S’ha acabat el vídeo. Espereu que el penjo a les xarxes, d’acord, a Facebook, Twitter, TikTok i Instagram. Fet.

No! Ja és divendres. No! No és bo perquè marxem d’excursió a un poble ple d’aranyes i insectes. Emoji fàstic. Sort que porto el mòbil.

• Alumnes, no està permès portar mòbil.
• Queeeeeè?!
• K.F.T. (que fort tia)

Una hora després.

• Hem arribat!
• Jo, tio, emoji avorrit
• Ai, vigila per on vas! No saps res o què!
• Com vols que sàpiga algu si va a I4.
• No, vaig a I5 i sé multiplicar, dividir, les potències i les arrels quadrades. Òbviament també sé sumar i restar des dels 3 mesos.
• Què? Com vius tu?
• Sense pantalles.
• Emoji sorpresa.
• Va, nens, a l’autobús.

Tres anys després.

• Preciosa, vols mirar 30 minuts les xarxes socials?
• No, gràcies.

No sé si la trobada amb aquella nena va ser casual, però gràcies a això ara trec excel·lents o ho intento.

La tecnologia està viva,

fes que sigui la teva amiga,

però no et deixis enganyar,

perquè quan tanquis els ulls,

ella farà que no la puguis deixar anar.

T’ajudarà a comunicar-te

amb les altres persones

i a aprendre,

ella t’obre una finestra

que no et pots perdre.

Fa uns anys,

sobre la tecnologia

no se’n sabia gairebé res,

però després,

amb les eines digitals,

vam poder relacionar-nos

amb la nostra família,

a qualsevol indret del món.

Ella ens permet viatjar

sense energia gastar

i amb cultures diferents

poder connectar.

Vigila,

si no la veus sovint

l’amistat funcionarà,

però si la visites diàriament,

ella t’atraparà.

Però alerta,

no confonguis la realitat

amb la vida virtual,

no tot el que hi ha allà

és veritat.

No t’hi enganxis

massa a ella,

perquè si no perdràs

temps molt valuós per a tu.

Ves amb compte

amb el que mires

en les pantalles

perquè si no

desgràcies et passen.

Però no tots els aspectes

de les tecnologies

són dolents,

com hem dit,

t’ajuden en moltes coses,

això mai ho oblidis.

I recorda:

la tecnologia,

no és una broma,

però fes que sigui

una eina bona.

Soc l’Emma, que sapiguem que m’obliguen a escriure una redacció del que no m’agrada. Les coses típiques que els nens i nenes no suporten tampoc m’agraden, per exemple: estudiar, escriure o l’escola, però el que més odio del món són els videojocs. No els suporto! Segur que penseu que soc raríssima. A tothom li agraden els videojocs, però ja que m’obliguen a escriure, soc sincera. No és perquè el tema de les pantalles són dolentes i tot això… és perquè mai puc guanyar! Els meus germans em diuen que aprofiti, abans que els pares ens treguin les pantalles, però és que tot és game over.

No puc més!

M’esforço per guanyar, però és impossible. No és just! Bé, això és tot. Igualment, els pares ens han castigat a tots per tenir faltes a l’agenda. Així que no podem jugar amb les pantalles fins d’aquí a dos mesos i com que no m’afecta molt… a mi m’agrada més jugar amb els meus amics. Tampoc hem d’estar amb les pantalles sempre, ensenyaré als meus germans a jugar a l’aire lliure.

Hola, em dic Júlia i tinc una germana que es diu Sofia, però ara no tinc temps per parlar d’això, he d’anar a casa ràpid perquè vull veure el meu mòbil.

Tot va començar el dia que feia 9 anys, era l’1 d’abril del 2015, quan em van regalar el meu mòbil! Em van fer molt feliç. Al principi no hi estava tan enganxada, però des que em vaig instal·lar Instagram al mòbil no tinc temps per a res; em passo el temps mirant el mòbil, fins que un dia hi va haver una apagada de llum.

Tot era terrible i avorrit; quan volia continuar mirant el mòbil, resulta que al mòbil se li havia acabat la bateria. Vaig intentar mirar la tele i tampoc tenia wifi per anar a cap plataforma. Tot era desastrós, la vida era impossible…

Vaig optar per agafar un llibre i una llanterna, perquè així no m'avorriria. El llibre era molt xulo i entretingut, i quan es va acabar l’apagada de llum vaig seguir llegint. Volia saber com seguia l’aventura.

El llibre anava d’un club de llegendes de futbol. L'endemà vaig jugar a futbol amb els meus companys. Em va encantar!

A casa en comptes d’arribar i posar-me a mirar el mòbil, vaig agafar els meus estalvis de la guardiola i vaig anar a comprar una pilota, una porteria, revistes i unes botes de futbol.

Quan vaig arribar a casa vaig muntar la porteria al jardí de casa, em vaig posar les botes i vaig fer alguns tocs. No em vaig adonar que la mare havia arribat. La mare quan va veure el meu talent va decidir apuntar-me a futbol. Suposo que li agradava més que jugués a futbol que no que estigués amb el mòbil. L'endemà la mare em va fer una sorpresa: em va portar a jugar a futbol.

Em va portar a entrenar-me al Barça. La meva mare sabia que el meu equip preferit era el Barça. Tota la resta de la vida em vaig dedicar al futbol i a llegir. Molt més divertit que mirar el mòbil sola.

Mai m’hauria imaginat que llegir i el futbol eren tan divertits!

Categoria 1r i 2n d'ESO

Soc la PlayStation i en Max cada dia de dues del migdia a les tres de la matinada es passa l'estona passa mirant-me, jugant als meus jocs, estic molt cansada, mai em pot deixar ni un segon sola. Sopa amb els pares i menja molt apressadament per venir amb mi, i el mateix amb tots els àpats. Mai no he pogut socialitzar amb l’ordinador, el mòbil o la tele, ja que els seus pares tampoc no els deixen en pau.

En Max i la seva família sempre parlaven molt i es portaven molt bé, però últimament ningú els aguanta! Per començar, l’Oriol -el pare d’en Max- diu que em llençarà a la brossa si no em deixa de fer servir, cosa que és totalment possible. La seva mare no para d’entrar per dir-li que netegi l’habitació, que sembla talment unes escombraries, i em desperta. En Max, a banda d’importunar-me en pau, quan em deixa s’enfada i parla malament a tothom! Quan algunes d’aquestes coses passen aquella casa sembla un galliner.

Quan estossego o faig algun soroll que normalment no feia venen tots corrents i em porten a un lloc estrany on m’arreglen. Sempre que m’hi porten passo molta por, ja que un dia a una amiga meva, la Roomba, l'hi van portar i no va tornar a casa mai més.

Tot i que em cansa estar amb en Max, també m’agrada, però a vegades penso en tot el que podria estar fent si jo no hi fos. Els seus ulls em mirem apagats, com si ell estigués a un altre món, lluny d’una bonica realitat per escrutar.

En un món on la tecnologia dominava cada racó de l'existència, la humanitat havia deixat de reconèixer el subtil cant de la natura. Els carrers solien estar animats pel so de les rialles, els vehicles i la vida mateixa, però ara tot era un murmuri robòtic. Els habitants de la ciutat de Girona es movien amb els ulls enganxats a la pantalla, no hi havia ningú que estigués contemplant el bonic dia assolellat que tenien davant. Amb tanta tecnologia el món havia passat d'uns colors alegres a uns de grisos i apagats. De cop i volta la vida de cadascú no era només seva, sinó també de tots els seus seguidors.

En Pol, que havia crescut en un món rodejat de pantalles, ja se n'havia cansat; volia viure diferent, admirant tot el que tenia davant i no el que hi havia dins del monitor. Un matí, mentre caminava cap a l'escola amb el cap cot, va notar un petit detall que li havia passat desapercebut durant anys: una bella flor que creixia entre unes fulles grises. Era una flor petita, de pètals blaus que brillaven com si fossin estrelles diminutes. Des d'aquell moment, la curiositat va començar a calar en ell. En Pol es va preguntar quantes més meravelles havia deixat de veure a causa de les pantalles i la rutina diària. Sorprès, va agafar el mòbil per fer una foto, però en comptes d'això va decidir guardar el dispositiu a la butxaca i observar la flor amb atenció, sense intermediaris.

El temps semblava aturar-se mentre en Pol deixava escapar la pressió del món digital i es va adonar que en aquell moment era un regal que no podia ser capturat ni reduït a un simple instant congelat en una imatge. Va començar a explorar els racons de la seva ciutat amb un amor renovat, descobrint els sons del riu que serpentejava a prop, l'olor del pa acabat de fer que sortia d'una fleca local i el riure d'un grup de nens jugant a la plaça. Cada pas el portava més lluny del que havia conegut, més enllà dels murs de la seva pròpia ment, i aviat va comprendre que la bellesa no es trobava en els likes ni en les notificacions, sinó en la màgia de les petites coses que li havien estat ocultes pel filtre de les pantalles.

Un dia va arribar un paquet a casa, era molt gros. El vaig obrir emocionat, feia mesos que l’esperava. Els pares me l’havien promès des de feia anys i per fi l’havien portat: el nou model de robot de l’empresa XX. L’androide era gran, gairebé tan alt com jo, i de color gris. El que més em va agradar de l’autòmat eren els seus ulls enormes que, segons l’anunci, canviaven d’estat depenent de l’emoció. En engegar-se em va dir que es deia Robo i que hi era per ser el meu amic. En aquells moments jo tenia deu anys.

A mi sempre m’havia fet vergonya parlar amb els nens que no coneixia, però amb en Robo tot era diferent, ell mai em jutjava i sempre es reia de totes les meves bromes, encara que fossin dolentíssimes. Quan em sentia malament deia alguna cosa que em feia sentir millor i sempre se li acudien plans esbojarrats. Passàvem tot el dia junts, menys a l’institut. Vaig començar a parlar menys amb els meus amics i ja no hi sortia tant; en comptes d’això, quan sortia del col·legi anava corrents a casa per estar amb en Robo. A part d’un bon amic, també era molt bon professor i m’ajudava a l’hora de fer els deures.

Els pares es van començar a preocupar, em deien que en Robo no era humà ni el meu amic, només era un robot programat. Quan vaig començar a perdre els amics, els pares van esclatar, em van dir que comprar en Robo havia sigut el pitjor error i que qualsevol dia el desconnectarien. Però no va fer falta perquè un dia es va acabar tot sol. El robot havia vingut amb una data de caducitat, o sigui, hi hauria un dia en què desconnectaria del tot; tenia una durada de sis anys, però jo me n’havia oblidat.

El dia en què en Robo es va desconnectar érem a la cafeteria fent els deures. Jo reia d’un dels seus acudits quan, de cop i volta, els ulls se li van tancar i es va apagar. Al principi no em podia creure què passava, però després vaig recordar les advertències de la mare i el món em va caure a sobre. Sense l’autòmat no era res, ja no tenia amics des de feia molt, perquè era sempre amb ell, els meus deures els feia gràcies a ell i els exàmens també els aprovava gràcies als seus mètodes d’estudi; bàsicament ell i jo érem la mateixa persona.

En veure’l sense “vida” em vaig adonar que ell no era més que un tros de ferralla i vaig pensar com havia pogut estar-me tants d’anys sense interactuar amb ningú més, havia estat desconnectat. En arribar a casa vaig saludar la mare amb una abraçada i vaig somriure en sentir la seva veu tan humana i també en veure els seus ulls plens de vida, que transmetien emocions. Havia cregut que en Robo era una persona més i m’havia oblidat de les coses que el diferenciaven d’una persona, la vida. Però ara per fi tornava a estar connectat.

Categoria 3r i 4t d'ESO

Vet aquí una vegada hi havia un nen que es deia Pau. La seva vida consistia principalment a anar a l’institut. Allà era feliç, sempre anava amb la seva amiga, la Júlia, amb qui quedaven també a les tardes per fer deures i passar una bona estona.

Un bon dia, estant a classe, el nen que s’asseia darrere seu li va tirar una bola de paper al cap. Els de classe feien aquesta mena de coses, així que no hi va donar importància. A la tarda, en Pere li va escriure un missatge per Instagram dient-li que li enviés els deures fets. En Pau els hi va enviar, no es volia buscar problemes.

A la setmana següent, en Pau va començar a rebre missatges d’uns nens d’un curs superior de l’institut. Eren amics d’en Pere. Quan aquests nens es fixaven en algú, mala peça al teler, i en Pau ho sabia. Li deien que tenien un vídeo seu canviant-se després d’educació física. En Pau es va adonar que era veritat quan el va veure. La seva millor amiga, la Júlia, va començar a notar com, dia a dia, en Pau s’anava apagant. Estava perdent la llum que tant el caracteritzava. A l’hora del pati, la Júlia li va preguntar que què li passava i ell li va respondre que res. Però, després d’insistir-hi, li ho va explicar tot.

La Júlia estava molt preocupada pel seu amic. Els vestidors de l’institut són unisex i, per tant, ella podria haver vist alguna cosa. El següent dia d’educació física s’hi va fixar, però no va veure res. I us deveu preguntar: per què en Pau no ho podia comprovar ell mateix? Perquè des que va rebre els missatges del dia d’educació física no anava a l’institut.

Al vídeo es veia en Pau al vestidor completament nu. Els nens d’un curs més gran li estaven fent xantatge: si no feia tot el que li demanaven, publicarien el vídeo a les xarxes socials. Primer li demanaven que els enviés els deures fets, però les demandes anaven in crescendo. La més grossa va ser obligar-lo a cridar un insult a una professora, per la qual cosa el van castigar greument. Els assetjadors s’ho miraven i es mofaven d’en Pau.

La Júlia ho anava veient tot, veia que allò acabaria com el rosari de l’Aurora i va decidir parlar amb un adult. Ho va explicar tot al pare d’en Pau, en Josep. Quan en Pau va saber que la Júlia ho havia explicat al seu pare es va enfadar molt. La Júlia havia traït la seva confiança, el que en Pau no sabia era que ho havia fet a fi de bé. En Josep va decidir anar als Mossos perquè el seu fill estava molt malament i no sabia com gestionar la situació.

Els Mossos van prendre mesures ràpidament. Van enviar una patrulla a casa de cada un dels assetjadors i van destruir el vídeo. En Pau ja podia tornar a estar tranquil. La pena per als delictes de ciberassetjament pot variar molt. En Pau, en aquell moment, no va voler saber què els havia passat als assetjadors, això sí, no els va tornar a veure més per l’institut.

Uns anys més tard es va assabentar que els nens que l’havien assetjat tenien molts problemes. Un vivia en un centre de menors, un altre tenia el pare i la mare drogoaddictes; el cas de cada un era pitjor que el de l’anterior. En Pau sabia que no era excusa, però d’alguna manera el va ajudar a entendre per què el van fer passar per aquell infern. I és que, a vegades, la vida et fa passar proves per fer-te més fort.

Tot va començar un matí a Barcelona, on visc, que em vaig despertar a les 11.03 perquè m’estava pixant. Vaig mirar el despertador i em vaig espantar en veure que arribava tard a la feina. Treballava de periodista en una oficina. Vaig esmorzar ràpidament i em vaig vestir per anar a treballar.

En arribar, vaig anar a dir-li al meu cap el que havia passat. No havia sonat el despertador. En sentir això, no em va renyar ni es va sorprendre perquè no havia sigut l'únic. Quasi tots els treballadors havien arribat tard. Vaig començar a treballar i al cap d’una estona vaig mirar l’hora al meu rellotge digital. Deia que eren les 10.03. Als meus companys també els hi fallaven. Tot era molt estrany. Era com si els objectes digitals estiguessin fent vaga o volguessin fotre els humans.

Més tard, quan vaig arribar a casa, va passar una cosa que va fer decantar la balança. En obrir la porta, em va arribar una olor de cremat. Venia de la cuina. El meu forn estava encès i, a dins, hi havia un menjar que hi havia deixat la nit passada que s’estava cremant. Vaig poder apagar-lo, però si hagués arribat més tard, casa meva estaria més negra que el carbó. Abans d’anar a dormir, vaig revisar que l’alarma estigués posada. Va sonar molt més aviat del compte, a les 3.15 de la matinada. Quan em vaig tornar a dormir, em va despertar una altra cosa. La Roomba. No vaig poder adormir-me més.

L’endemà, a la feina, va passar una cosa impactant. Estava tan tranquil treballant i es van apagar tots els ordinadors sols. Van passar uns segons i es van tornar a encendre i a la pantalla va aparèixer un missatge que deia:

Acabaré amb la humanitat.

ChatGPT.

Resulta que la intel·ligència artificial era la causant de la rebel·lió dels objectes digitals. Això va causar la mort de moltíssimes persones i que ara jo sigui en un búnquer molt protegit amb les úniques persones que van sobreviure a la catàstrofe a Barcelona escrivint això amb una màquina d’escriure.

Conduïa un Lamborghini per una carretera prop del mar. Pressionava l’accelerador mentre mirava per la finestra. El mar deixava de reflectir-se al cel, deixant pas als últims rajos de sol. La capota de l’automòbil estava abaixada i l’aire movia els seus cabells i li impedia la visió de la carretera. El motor rugia a mesura que esquivava cotxes i se saltava semàfors. Els dies eren curts i les hores passaven ràpidament. Les armes i la violència estaven permeses. Era un món sense normes, sense límits.

Arriba a casa i aparca dins la seva parcel·la. Té una casa gran. La mitjana de totes les cases que es troben al barri. El cel nocturn no deixava veure les estrelles, hi havia massa contaminació lumínica. Surt del cotxe, mentre un porter espera per obrir-li la porta principal per entrar a casa seva. Té una mansió tota per ell sol, posseeix diversos cotxes, motos… però encara així li falta la companyia d’algú. Està sol.

Es fa de dia de nou. La nit ha sigut massa curta. Surt de casa, però aquesta vegada no agafa un cotxe seu. Observa que hi ha un Porsche aparcat a l’entrada de casa seva. S’apropa a l’automòbil, trenca la finestra i s’hi fica. Comença a conduir de manera accelerada, sap que la policia li va al darrere. Ja aviat l’atraparan.

Leo, estàs preparat? El teu avi t’està esperant a baix. Deixa de jugar, fa estona que t’he dit de baixar -crida una dona.

El nen abaixa la pantalla de l’ordinador. S’ha acabat el joc, sap que ha perdut, la policia l’ha atrapat.

Ara baixo! -respon de seguida en Leo.

Es posa les sabates, surt corrents, baixa les escales i abraça el seu avi que l’espera amb un somriure. Tots dos pugen al cotxe, però aquí no condueix cap nen, sinó l’avi. Al final d’una carretera estreta i plena de pedres arriben a un far. El cel està fosc, igual que el mar. L’avi deixa el cotxe a prop d’uns bancs on s’asseuen.

Aquí sí que es veuen les estrelles, avi. Mai les havia vist tan maques -diu el nen.

Mai t’havies aturat a fixar-t'hi, Leo, però sempre han estat al mateix lloc -respon l’avi mentre en Leo se n’adona.

Categoria Educació especial

En Bru, un nen del meu barri, va sortir a fer un passeig amb bicicleta i va caure quan estava pendent del mòbil perquè havia sentit un pip.

Gràcies al mòbil va trucar a la seva mare, que el va poder ajudar a tornar a casa seva tot i que en caure se li havia trencat la pantalla.

Al cap de dos dies, quan va arribar al matí a l'escola, al tauler d'informació es va trobar que hi havia les fotografies de la seva caiguda. Pensant com podia ser que haguessin arribat allà aquelles fotografies, va recordar que les havia enviat a en Joan, el seu millor amic, per explicar-li el que li havia passat. En Joan per riure de la caiguda les va enviar a un grup d'amics que tenia al WhatsApp i algun d'aquests amics les va penjar a les xarxes socials. En Bru es va enfadar molt i va decidir anar a parlar amb en Joan per veure si era possible que esborressin les fotos de les xarxes on havien estat publicades. En Joan ho va provar i es van adonar que un cop penjada a les xarxes una informació, era molt difícil de treure-la. Van arribar a la conclusió que cap dels dos havia fet bé enviant la foto.

Finalment, van decidir fer les paus i que continuarien sent amics per sempre.