BarcelonaFa anys que em dedico a l’aprenentatge del català a l’aula d’acollida. Amb paciència i dedicació aconsegueixo que alumnes vinguts d’arreu del planeta es puguin expressar en la nostra llengua. La majoria d’ells han aterrat a Catalunya perquè fugien de la pobresa dels seus països, per la guerra i per diverses calamitats familiars. Cada alumne arrossega una motxilla plena de problemes i també una cultura amb la qual s’identifica voluntàriament.
Dins d’aquesta cultura hi ha llengua i tradició. Sempre. La millor manera d’entrar en els seus mons és respectar-los. Encara que en alguns aspectes discrepi, al principi necessito guanyar-me’ls. Si els ofereixo respecte, ells també me n'oferiran. Almenys els hi podré exigir. Compartint la gastronomia sempre ens entenem, també amb la música i l’art, però amb la política i la religió ja és més complicat. De fet, aquests dos són conceptes excloents per definició, i han estat utilitzats durant segles per traçar ratlles geogràfiques, ètniques i espirituals.
Jo no puc transmetre’ls el català com si només fos un codi per intercanviar informació. La cultura i la nostra manera de ser està estretament unida a la llengua. Totes les llengües, per dir-ho pla, estan condicionades pels seus orígens i la seva història. La nostra també és una cultura singular i justament per això no l’hem d’amagar ni deixar-la perdre. Tampoc avergonyir-nos-en o pensar que no els interessarà pel simple fet de ser diferent de la seva. La riquesa cultural depèn d’aquesta diferència, i això és un tresor de la humanitat de valor incalculable.
D'on ve el tió
Per exemple, els nouvinguts també han de saber d’on ve això d’exposar troncs amb cara i barretina pel carrer, en aparadors i en tots els basars xinesos! I el caganer del pessebre, i el tortell de Reis. I quan i per què celebrem les nostres tradicions, encara que moltes, com a tot arreu, estiguin vinculades amb la religió i amb els fets polítics del país. En un món on el peix gros es menja amb voracitat el petitet, la cultura global, la que diu que no vol ofendre a ningú, no pot ser que sigui una mena d’aiguabarreig sense substància, sense cap arrelament, una simulació artificial, tan enlluernadora com buida i impostada.
Tot el que no sigui conservar i potenciar les nostres singularitats ens empobreix. A nosaltres i als nouvinguts, perquè sempre els rebrem amb els braços oberts si s’afegeixen a la festa. Com nosaltres ho faríem segurament a les seves. Als meus alumnes, quan els hi explico amb serenitat, ho entenen perfectament.
