Quatre maneres de celebrar Nadal

GironaJa ha arribat Nadal. Una efemèride que, lluny de les imatges idíl·liques que ensenya la societat, es mostra tan diversa com famílies hi ha al món. Per a alguns és sinònim de celebració i ornaments que donen més caliu a la llar. Altres en gaudeixen com a esdeveniment, però no pas per creences. També hi ha famílies que, arrelats a la seva tradició, la reprodueixen també aquí, fins i tot, amb l’arribada del Pare Noel, o n’hi ha que viuen el Nadal amb la veritat per davant sense que això resti màgia ni alegria als infants. Cadascú a la seva manera, d’acord amb la seva idiosincràsia, naturalesa i identitat. I on tot és plausible. Parlem amb quatre famílies perquè ens expliquin com viuen les festes nadalenques.

Amb aquella flaire de menjar cuinat al forn, la família Stolz-Kopperschmidt cada 24 de desembre es reuneix al menjador de casa esperant l’arribada d’una persona molt desitjada: el Pare Noel. La casa està decorada per rebre’l amb adhesius d’estrelles brillants en algunes finestres i també figures fetes amb pasta de sal i pintades de colors al rebedor. Al centre de la taula del menjador hi ha col·locada la corona tradicional de troncs, pinyes i romaní, entre altres elements, que els seus fills, en Gil de disset anys, en Leo de catorze anys, i la Lucia, de set, han elaborat amb materials trobats al bosc.

Confeccionar aquesta garlanda nadalenca, que té quatre espelmes –cada diumenge del mes de desembre se n’encén una–, forma part de la celebració. “Quan era petita, la fèiem a casa”, recorda Katrin Kopperschmidt que, tot i que fa molts anys que viu a Catalunya, és originaria d’Hamburg (Alemanya) i el seu marit, Rudi Stolz, de Munich (Alemanya). Quan el Pare Noel irromp, pica per fora totes les finestres del menjador per fer saber que ja ha arribat. “No troba la porta”, ironitza ella. A fora és fosc però s’entreveu la barba blanca a tocar del vidre. Sol aparèixer, aproximadament, a les set del vespre, moment en què a moltes llars catalanes falta poc per cagar el tió. La família Stolz-Kopperschmidt s’emociona en veure aquest home de barba blanca. Fins i tot els més grans.

Un cop a dins, el Pare Noel s’asseu a una butaca del menjador i comença a llegir al costat de la família les proeses aconseguides pels tres fills en un llibre de color de plata, en el qual representa que hi ha escrit tot allò bo que els nens d’arreu del món han realitzat durant l’any. Després arriba la música: en Gil treu la guitarra i interpreta algunes cançons. Es reciten poemes que s’han treballat a l’escola. “Hi ha un ambient festiu. Celebrem l’arribada del Pare Noel”, comenta la mare. La visita s’allarga una mica més d’una hora i després s’acomiada avisant que ha deixat uns quants regals a fora. Els fills i els pares surten entusiasmats a agafar-los i els porten cap a dins, concretament sota de l’arbre de Nadal. A canvi, com a compensació, el Pare Noel, a part d’abraçades s’emporta una panera amb formatge, elaborat a una granja pròxima, a més de cervesa alemanya i també galetes casolanes. “Pel viatge de tornada”, afirma Kopperschmidt.

Un conegut de barba blanca

Aquesta celebració és tant per a ella com per a la família –també hi participa la filla gran d’en Rudi, el seu marit, i els tres fills– una forma de mantenir a prop els seus orígens. “No ho fem per creences religioses, sinó per tradició. La nostra família està lluny. L’arribada del Pare Noel ens arrela i ens vincula al lloc d’on venim. És una tradició viva. A Catalunya, la gent va a esperar els Reis Mags, per exemple”, afegeix Kopperschmidt, que detalla el moment en què va veure clar que havia de mantenir-ho. “El meu fill gran, en Gil, tenia una mica més d’un any. Tot just, començava a caminar. Jo vaig sortir a fora i quan vaig tornar a entrar a casa, el nen portava a la mà una garlanda del Pare Noel, que acabava de marxar. Em va ensenyar la garlanda i, als seus ulls, li vaig veure l’emoció d’haver vist el Pare Noel. Vaig tenir claríssim que aquella visita quedava instaurada”. En Gil i en Leo acompanyen des de fa uns anys la seva germana Lucia amb la mateixa alegria. “És el gran secret per cuidar la petita”, diu la mare, tot i que els grans de la família ja saben, realment, a qui pertany aquella veu que s’amaga darrere la barba blanca i sota el barret vermell.

Als vestuaris de la piscina, Judit Darné va sentir fa uns dies una mare que li deia al seu fill que si no feia cas, els Reis d'Orient no li portarien regals. Advertències enganyoses que a Darné, mare de l’Oleguer, de nou anys, i d’en Gerard, de quatre anys, la trasbalsen. “No puc amb aquesta mentida”, adverteix. Des de fa uns anys, a la seva família, les festes de Nadal se celebren i es viuen amb la veritat per davant. I això no li resta emoció ni alegria. La decisió de fer-ho així va sorgir d’ella però el seu marit, Albert Prieto, de seguida també s’hi va avenir. A ella li generava “incomoditat” haver de mentir els fills. Malgrat no saber per on començar perquè no tenia referents –i sense el suport de la societat, abocada també a aquesta gran fantasia– la família va seguir tenaç a la seva fórmula i, després d'anys d'haver-la instaurat, ara sí que els fa plenament feliços.

Tot va començar quan el pediatra va recomanar a l’Oleguer, que ja tenia tres anys, que deixés el xumet. Com sol fer molta gent, la família Prieto-Darné va aprofitar l’arribada del tió per lliurar-li el xumet perquè se l’emportés. “Vam dir-li que el tió se’l menjaria i, a canvi, li cagaria molts regals”, recorda Darné. “Em vaig sentir malament tot el Nadal. Culpable per enganyar-lo. No gaudia explicant-ho. Aleshores em vaig assabentar d’un taller sobre com viure un Nadal sense mentides i vaig anar-hi”. A partir d’aquí va adaptar els consells a la seva manera i aquell mateix Nadal ja van arribar els primers canvis. El tió, fet per ells amb un tronc que va trobar l’avi i una barretina, enlloc de desaparèixer, la família va guardar-lo, sense amagar-ho, a l’armari i durant l’any li feien fins i tot visites. El Nadal següent el van anar a treure. “Ho vivim com un joc”, afirma la mare, que defensa la decisió de dir la veritat: “Estem tot l’any dient als nostres fills que no diguin mentides. Els demanem confiança i respecte. I resulta que la mentida més grossa la diem nosaltres: els propis progenitors i la societat en general. Jo busco coherència. Una mentida, a més, porta a una altra mentida i tot, igualment, s’acaba sabent”.

Tornar a gaudir de les festes

D’aquesta tradició sense mentides, també n’ha begut el fill petit. “En el primer vam argumentar-li massa coses. Al segon, en canvi, ja s’ho ha trobat tot fet. Ho té interioritzat i normalitzat”, assegura. El tió, tot i no ser màgic, també menja. Els fills, majoritàriament, són els que li posen mandarines, plàtans... Però els aliments es queden allà sense que hagi passat res. Si apareix només la pela és perquè algú ha fet el joc. El seu tió també fa pets de xocolatines. Els progenitors i els fills es diverteixen dient que se sent pudor i, després, les caga. A la nit del 24, a l’hora de fer cagar el tió, la família posa els regals embolicats al costat del tronc i els nens van escollint quins volen a sota la manta. Canten la cançó mentre piquen amb el bastó i, després, obren els paquets. “Ara sí que em sento còmode. Torno a gaudir del Nadal”, ressalta Darné.

En contra del que puguin pensar molts, Darné assegura que els seus fills no han perdut la màgia ni la il·lusió del Nadal “en cap moment” i “estan molt contents” de celebrar les festes. “Crec que fent-ho així, estarem més anys cagant el tió que no pas aquells a qui els enganyen perquè molts d’aquests quan ho descobreixen no volen seguir-ho fent perquè han descobert la veritat”, admet la mare, que reconeix que al principi “va ser dur” perquè molta gent lamentava la seva decisió. Amb els Reis d’Orient aquesta família també fa un joc similar. Va a veure’ls a la cavalcada i al vespre els fills poden desembolicar algun regal. La resta de paquets arriben l’endemà al matí, sabent, però, qui ha comprat tots aquests obsequis.

El dia de Nadal, la família de Bouchra Fahssi, originària del Marroc, es troba amb els seus pares i altres membres de la família per dinar. Habitualment en aquesta data mengen cuscús, tahina o pastela, un àpat festiu similar al que equivaldria als canelons o l’escudella i carn d’olla. Però no ho fan per commemorar les festes, sinó perquè cap d’ells té plans i comparteixen el dinar com si fos qualsevol altre dia festiu. “Per a nosaltres ve a ser com un diumenge. Un any ens vam trobar no perquè fos Nadal, sinó perquè hi havia partit de futbol de l’equip del Marroc”, assegura Fahssi, que va venir a viure a Catalunya quan només tenia un any.

De petita a Fahssi l’embriagava l’emoció d’anar a esperar els Reis d'Orient i rebre els regals a casa. D'aquí que els seus pares van voler adoptar la tradició. “Els Reis no corresponen a la religió musulmana ni a la nostra cultura, però independentment d’això, Ses Majestats porten regals i és màgic. Ara bé, per a nosaltres, els Reis no és una celebració com a tal. A la cavalcada hi assistim com si fos un esdeveniment”, precisa ella. Per aquest motiu, Fahssi i el seu marit, Faïçal Bouker, han optat perquè les seves filles, Nora, de sis anys, i Amina, de nou mesos, també vagin a esperar els Reis. “Per què hem d’excloure-les de viure-ho? Veure la Nora emocionada no té preu. A més, si no ho féssim, tornarien a l’escola i podrien sentir-se diferents perquè els Reis no els han portat res”, afirma.

A l’escola, la Nora, juntament amb els altres alumnes, dona menjar a un tió, que caga regals. A casa, però, aquesta tradició no es fa malgrat que al menjador hi ha un tió tot l’any. Això sí, és de ceràmica i, a dins, conté un test. Una amiga de la feina li va regalar a Fahssi. “Aquest tió no caga res. És per posar-hi una planta però també és una manera de tenir present la cultura sense celebrar-la”, detalla la mare, que subratlla que volen que les seves filles "coneguin les tradicions catalanes”.

Riquesa cultural

Per a la família Bouker-Fahssi, les autèntiques celebracions són el Ramadà i la Festa del Xai. “La Festa del Xai la vivim al Marroc. Són tres dies festius, les nenes es pinten amb henna, els carrers s’omplen de gent, la família es troba per dinar... Et felicites amb tothom, com aquí per Nadal”, descriu ella. Fahssi reivindica, a més, que el Ramadà és molt més que no menjar, no beure i no tenir relacions sexuals fins que és de nit: “També és espiritual: no pots barallar-te ni enfadar-te, connectes amb Déu a través de la lectura de l’alcorà, reses... És un treball personal. Valorar l’esforç, tenir paciència, entendre el valor que té un got d’aigua, mantenir serenitat, donar caritat i pensar en la gent necessitada”, explica aquesta farmacèutica, que admet la dificultat de portar a terme els seus costums en un entorn que no és musulmà. “Sovint costa més. És un procés per entendre que ets diferent i que no passa res”, assegura. No tenir les mateixes tradicions, a part, és més complex durant aquesta època de l’any. “Tothom em diu «Bon Nadal», però nosaltres no el celebrem. És com si et diguessin a tu: Feliç festa del Ramadà!”, exclama.

Des de la riquesa cultural que li aporten els seus orígens, Fahssi adverteix que actualment la celebració del Nadal ha sortit de mare. Lamenta la vessant comercial i capitalista en què ha derivat. Afirma que la gent menja amb exageració i que a la farmàcia, on treballa, aquests dies es fa un tip de vendre medicaments per evitar l’acidesa d’estómac. “El Nadal s’ha desbordat massa”, assevera Fahssi, que reuneix dins seu tot allò bo que li aporta el Marroc però també Catalunya.

Dues estrelles lluminoses, un soldat de plom de grans dimensions al costat de la porta, llums de colors o un inflable gegant de les tradicionals galetes de farina amb gingebre, amb barret de Pare Noel inclòs sobre de la porxada, són només alguns dels elements que donen aquest any la benvinguda a la casa de la família Vilella-Carbonell, coneguts com The Carvils, acrònim dels seus cognoms. Per a ells, professionals de la decoració nadalenca i de Halloween a hotels, botigues i negocis, Nadal és sinònim de treball, però també de celebració. Un moment de l’any molt esperat en què la família engalana l’interior de casa seva i transforma l’exterior amb un gran aparador, que desperta la curiositat de molts veïns.

“En decoració: menys és més; excepte per Nadal, que més és més”, afirma Anna Carbonell, que des de petita li ha apassionat la ornamentació. Per això, amb el seu marit, Lluís Vilella, van emprendre el negoci, que amb només cinc anys ha passat de quatre a una dotzena de clients. “Se’ns acumulen els muntatges”, destaca. S’inspiren en la decoració nadalenca dels Estats Units. De fet, tota la família, amb els seus fills, Sílvia, de quinze anys, i Ferran, de divuit anys, viatgen junts entre dos i tres cops l’any –per aquestes dates, s’hi estan uns deu dies– a llocs com Brooklyn (Nova York) per “agafar idees” i “comprar productes exclusius que només tenen allà per portar-los cap aquí”.

Uns mesos abans de Nadal ja treballen en quin serà l’eix temàtic de la decoració. Aquest any l’exterior s’ha transformat amb una gran casa de galetes de gingebre. L’any passat van simbolitzar el Trencanous i, un altre, el taller del Pare Noel. “Fins i tot un any, quan passava la gent, s’activava la cançó All I want for Christmans is you de Mariah Carey”, recorda Carbonell. Però The Carvils, no ho fan només per a ells, sinó també per a la gent. “Celebrar es compartir. La seva felicitat al veure-ho, també és la nostra”, assegura la mare, que afegeix que un dels moments més esperats és la tradicional encesa dels llums, moment en què s'apleguen una quinzena de familiars, amics i veïns.

Un arbre de tres metres

Un dels elements més emblemàtics que tenen a dins és l’arbre de Nadal, de tres metres. “Cada bola de l’arbre té la seva història. Al posar-la, recordem el moment viscut”, detalla la filla. Segons afegeix Vilella, “a cada lloc on viatgem sempre comprem una bola de Nadal per posar a l’arbre”. Entre els diferents elements que conté hi ha també un esquirol de peluix. “Quan la meva àvia me’l va regalar, vaig pensar que no sabria on posar-lo i cada any surt per Nadal. El seu lloc és a l’arbre”, indica Carbonell. En una prestatgeria hi ha col·locats una desena de carrussels i els coixins del sofà s’han canviat per uns altres d’inspiració nadalenca. La casa respira Nadal. Tot i que la decoració evoca el que es pot veure a Estats Units, la família no descuida la tradició catalana. “Un dels elements que més m’agrada és un tió. El vaig fer quan era petit i el tinc a l’habitació. S’aguanta amb dos escuradents. Em porta bons records”, descriu el fill. La mare afegeix: “El dia 24, a casa, fem cagar el tió i per Nadal mengem escudella i carn d’olla, a més del pollastre farcit d’orellanes i prunes, amb tota la família. El 26 toca canelons. I per Reis, anem a esperar-los i posem menjar per a ells i els camells. Hi ha una màgia en tot això”.

Després d’un mes, però, arriba el moment de treure i canviar la decoració. “Depèn de l’any encara ploraríem, però en veure-ho muntat tant de temps, ja en tenim ganes”, especifica Carbonell. La decoració que la segueix és minimalista. “Allà on hi ha els cavallets, no hi poso res durant setmanes”, ironitza. Tot el material, es guarda en una cabana al jardí fins l’any que ve, que es tornarà a obrir per gaudir de nous muntatges.