Escola
Criatures  /  Escola 23/06/2022

Als futurs docents

Pensau quin record voleu ser per als vostres alumnes i dedicau-vos a ensenyar només si pensau que també els podeu fer feliços

Coloma Mateu
4 min
Hi ha tres coses que són indispensables per ser un bon mestre: la vocació, la paciència i l’empatia.

PalmaBenvolguts i benvolgudes joves que heu pensat estudiar Magisteri o alguna altra carrera amb l’objectiu d’exercir la docència en acabar-la, voldria dirigir-vos unes paraules a tall de reflexió perquè les atengueu abans de decidir-vos.

Segurament si us demanen per què us voleu dedicar a l’ensenyament contestareu frases ben lloables, com per exemple “perquè m’agraden els infants”, o “ perquè crec que l’educació pot canviar el món...”. I potser no ho direu, o ho direu amb la boca petita, “perquè cobraré molt bé i tendré moltes vacances”. I és lícit que ho penseu. Però hi ha tres coses que no les paguen tots els doblers del món i que són requisit indispensable per ser un bon mestre: la vocació, la paciència i l’empatia. Vocació per guanyar-vos any rere any classes plenes d’alumnes diferents. Paciència. Molta paciència per aplicar lleis, decrets i instruccions fetes des dels despatxos dels qui comanden, i que més d’una vegada no tindran res a veure amb la vostra realitat. Paciència i empatia amb els alumnes, perquè cadascú és un univers particular. Perquè amb ells aprendreu que, en educació, dos i dos no sempre fan quatre, malgrat totes les teories estudiades. Paciència amb les famílies, perquè sí, els pares i mares podem arribar a ser molt pesats; però haureu d’entendre que deixam a les vostres mans el nostre bé més preuat i que sota el principi que “volem el millor per als nostres fills”, a vegades feim dois.

Però aquesta carta no l’escric en nom de les famílies, o no només. Vull ser la veu dels infants que, a vegades, no en tenen. Escric en nom dels que surten de la norma; dels diferents; dels que necessiten més ajuda que els altres. Dels que es mereixen tots els esforços i que es miri més enllà d’un diagnòstic. Escric en nom d’aquell infant que, des de petit, ha estat en constant moviment físic i mental, i que ara, adolescent, lluita cada dia per mantenir a ratlla el seu TDAH; s’esforça cada dia per no deixar l’agenda; fa tot el que pot per contestar totes les preguntes, però s’angoixa just de veure el caramull de fragments que ha de contestar.

Escric en nom de la nina amb dislèxia que plora de frustració cada vegada que no acaba de comprendre una lectura, o torna a fer un dictat ple de faltes.

Us escric en nom d’aquell infant amb necessitats educatives especials que no arribarà als objectius plantejats, o que hi arribarà més tard. Aquell que necessita més temps per comprendre i fer.

Us escric en nom d’aquella criatura que acaba d’arribar d’un país estranger i que no domina la nostra llengua.

També en nom d’aquell nin a qui tot li fa por, que no es relaciona gairebé amb cap company i que té dificultats amb la comunicació.

Us escric en nom de l’estudiant amb altes capacitats. Perquè no, no és un capriciós que vol destacar; i la solució no és donar-li més feina que als altres.

Us escric en nom de tots aquests infants i en nom de les seves famílies, amb qui compartesc pors, angoixes, incerteses i dubtes per al demà. I també alegries quan “avui ha anat molt bé”.

En nom de tots ells, que no tenen temps d’anar al parc, perquè els esper jo per fer eternes sessions de reeducació per millorar la dislèxia, per aprendre a organitzar-se, per repassar temes, per fer algun joc d’atenció, per aprendre a fer un esquema i per tantes altres coses. O els esperen a logopèdia, o a fisioteràpia, o al psicòleg.

Els estereotips

Us escric en nom seu perquè ells també seran a la vostra aula i són ells el vertader repte. No us deixeu endur per estereotips. Escoltau els qui els acompanyam cada dia fora de l’escola. Estirau al màxim perquè arribin sempre el més amunt que puguin. Ser al seu costat és molt més que fer una adaptació curricular, o assignar un suport educatiu. És no amollar-lo i no rendir-se ni deixar que es rendeixi. És abraçar-lo per dir-li que passi el que passi, mai no caminarà tot sol. I que arribarà a fer grans coses. No us centreu sempre en el que no saben o no poden fer; això, ells ja ho saben. Celebrau cada petit èxit com si fos una gran victòria. Mirau i descobriu que darrere l’etiqueta hi ha un cosset que us necessita, que potser no aprendrà al ritme que heu marcat, ni assolirà tots els objectius proposats, però que vol continuar fent. I ser acceptat.

Si pensau que podreu amb aquesta responsabilitat, endavant. Sort i encerts. Heu triat un camí difícil, però preciós. Si ho feis bé deixareu un record inesborrable en els vostres alumnes.

Però si pensau que serà massa i dubtau, feis un exercici de sinceritat amb vosaltres mateixos i repensau-vos-ho. Perquè en aquest cas, l’empremta que deixareu pot marcar la vida d’una criatura.

Pensau quin record voleu ser per als vostres alumnes i dedicau-vos a ensenyar només si pensau que també els podeu fer feliços.

Coloma Mateu és pedagoga

stats