Veure l’escola des de la perspectiva del model sistèmic és tendència en alguns àmbits educatius. Però, tot i que de vegades ens mostrem reticents amb les modes, podem considerar-lo com un model adequat.
Segons aquest prisma es defineix l’escola com un sistema obert, en constant evolució i en interacció dinàmica amb el seu context. Ens permet analitzar les relacions intraescolars i amb l’entorn des de la complexitat.
Aquesta visió possibilita que l’avaluació dels problemes, si és que n’hi ha, i les propostes o solucions no estiguin centrades en la persona. Es posa el focus en el context i en la interacció relacional, i en la manera com aquests elements poden actuar com a generadors de respostes. En el moment en què s’identifica així el centre educatiu, com un context ecològic, s’afavoreix que tots els agents implicats treballin per trobar solucions conjuntament.
Si estem decidits a treballar amb aquesta idea és important saber quin lloc ocupem dins del sistema. Fer una anàlisi de l’escola serà un punt de partida. Observar la seva estructura i organització pròpia. Identificar i definir els diferents subsistemes, les fronteres que hi ha entre ells. Saber quina és la jerarquia explícita i implícita. Ampliar aquesta exploració a les possibles aliances, coalicions i triangulacions, juntament amb la distinció de les creences, mites i expectatives. Tot això ens donarà una visió de conjunt. I un cop siguem conscients de la nostra posició podrem entendre els models d’interacció que hi ha. I des d’aquí, en funció del context, actuar, intervenir, relacionar-nos. En definitiva, comunicar-nos amb tot el sistema. Com que no comunicar és impossible, val més saber des d’on ho estem fent. Recuperarem la responsabilitat de les nostres accions i haurem d’acceptar el possible impacte que tenen en el nostre entorn.
Però el canvi més important que comporta aquesta perspectiva i que donaria lloc a una gran transformació en les relacions dins de l’escola, escola-família, etc., parteix d’acceptar i estar oberts a acceptar que hi ha altres possibles construccions i narratives de la realitat tan vàlides com la nostra. Per tant, si acceptem que hi ha diferents definicions de la realitat evitarem narratives úniques i veritats imperatives, i que aquestes construeixin significats. Això sí: haurem de fer un esforç, ser flexibles, i des d’aquesta complexitat arribar, entre tots, a objectius comuns. Perquè formem part d’un context molt significatiu en la construcció de realitats, tant de les nostres com de les futures generacions.
Edgar Gonzàlez és Docent i Expert en intervencions sistèmiques FEATF