Ramon Fuster i Rabés, un mestre de mestres

“Per allà on passava, deixava petjada, però no de manera teatral, sinó freàtica”, explica Genís Sinca, l’autor de la biografia de Ramon Fuster i Rabés que acaba de publicar Pagès Editors. Nascut a Bell-lloc d’Urgell el 1916 i mort a Barcelona el 1976, amb només 60 anys, Fuster va ser un transformador de la pedagogia catalana i un gegant de la resistència cultural antifranquista.

Fuster va ser professor a l’Escola Virtèlia, un centre privat d’orientació cristiana, però oposada al nacional-catolicisme, fundat al barri de Sant Gervasi de Barcelona l’any 1939 pels mestres Joan Duran, Dolors Calvet i Enric Badal, hereu en el seu ideari de l’esperit catalanista de la Mútua Escolar Blanquerna d’Alexandre Galí. Galí havia dirigit els estudis de la Mancomunitat, l’Escola Montessori, i s’exilià el 1939 a Tolosa, fins a l’any 1942. A Virtèlia, Fuster entronca amb aquesta tradició d’escola activa i troba una plataforma en la qual “portar a terme una aventura pedagògica” amb una generació de mestres disposada a seguir la política educativa iniciada als anys vint i implantada durant la República.

Vida i obra d’un pedagog de referència

‘Ramon Fuster i Rabés. Biografia del mestre’

GENÍS SINCA. (PAGÈS EDITORS)

La biografia rescata, de forma amena i fluïda, la figura d’un dels pedagogs més influents del segle XX, fundador de l’Escola Tagore, a Bellaterra.

Més tard, el 1957, Fuster va fundar l’Escola Tagore a Bellaterra (a la foto) en una torre enmig d’uns pins majestuosos. Inspirat per la mítica Escola del Bosc (1914) dirigida per Rosa Sensat, va ser la primera escola a l’aire lliure del seu temps. Juntament amb Maria Rosa Fàbregas, esposa d’un dels benefactors, l’advocat i promotor cultural Frederic Roda, van impulsar un centre -“l’home és un nen; el seu poder és el poder de créixer”- que va ser únic.

Fuster, un dels grans coneixedors de Decroly i Montessori i els seus mètodes, també destacaria per la direcció de l’Escola de Jardineres-Educadores del CIC (1962-1972) i seria un dels impulsors de la creació de la revista infantil i juvenil Cavall Fort on publicava amb el pseudònim de Ramon de Bell-lloc. Però dins del camp de l’activisme catalanista i antifranquista, Fuster aconseguiria una fita insòlita en ser escollit, contra pronòstic, degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, aleshores copat per funcionaris i buròcrates de la institució escolar franquista, i aconseguí democratitzar la institució, desburocratitzar-la i catalanitzar-la. En la seva biografia, abans de morir, encara hi constaria la fundació del diari Avui.

El llibre de Sinca és un viatge apassionant en la vida d’un personatge singular i únic, entusiasta i generós, desconegut pel públic general, però àmpliament recordat per exalumnes i companys de professió. Un mestre singular que es va carregar a les espatlles el deure de salvar la llengua i la cultura catalanes i va creure en l’educació com a arma de transformació social, tal com recollí el 1965 en el llibre L’educació, problema social.

Entrevista amb Genís Sinca

Fuster va crear l'Escola Tagore, el primer centre a l'aire lliure. Com pot ser que avui aquestes experiències segueixin sent tan innovadores?

Perquè sovint es tracta d'accions difícils de portar a terme. Per emportar-te els alumnes fora de l'àmbit convencional se n'ha de tenir ganes i s'ha d'estar preparat per fer-ho. Han de coincidir les circumstàncies, però, sobretot, s'ha de tenir ganes de fer-ho. Al Tagore eren molt famoses les hamaques, fer que els alumnes fessin la migdiada a fora, amb una mena d'hamaques de platja. Pot semblar molt escabellat, sobretot perquè a Bellaterra a l'hivern hi fa un fred que pela. Però ho feien. I era efectiu, enormement efectiu. És un mètode habitual en escoles dels països nòrdics. Calma els alumnes i els prepara per a la sessió de la tarda. Al Tagore hi havia mil detalls com aquest. Com que la majoria es quedaven a dinar, també acostumaven a menjar amb tovallons de roba, per exemple. Mai estovalles o tovallons de paper, o coberts de plàstic. Mai! Es volia que l'alumne entengués que el que es menja és important, però la manera de fer-ho també. Tot eren detalls com aquest. Després de dinar, els alumnes recollien taula i passaven l'escombra per la classe que feia de menjador. Tot eren detalls així.

Què creus que diria el mestre Fuster amb la majoria de les escoles d'avui?

No puc saber què diria Fuster. Però ell pensava que és fàcil abaixar la guàrdia, i que quan hi ha nens pel mig també és fàcil caure en la degradació. Educar és difícil. El desgast del mestre, immens. S'ha de buscar l'efectivitat, i ell sabia com fer-ho. Era un pedagog exigent, però és curiós constatar que tothom que va entrar en contacte amb ell en conserva un record inesborrable, per com trobava aquesta efectivitat. Tothom que passava per les seves classes es convertia en lector empedreït, per exemple. Feia estimar la lectura als alumnes. Un antic alumne del Virtèlia m'explicava que havia entès Machado per sempre més el dia que Ramon Fuster li havia dit que Machado s'havia de llegir amb un vas d'aigua al costat. Inoblidable. L'alumne es deia Miquel Roca i Junyent. També hi havia els germans Maragall, i Rubert de Ventós, i Mayor Zaragoza. Van quedar tots tocats per Fuster, positivament.

També va ser creador de la revista infantil i juvenil Cavall Fort.

Cavall Fort és un publicació pont. Ha lligat diverses generacions. Jo mateix la continuo rebent. No em vaig donar mai de baixa. És país, és llengua, és cultura. Fuster es va discutir i molt amb un altre homenot, Tremoleda, també fundador de Cavall Fort. Fuster volia fer prevaler el text per davant del còmic, al revés que Tremoleda. Es van entendre. Com? Cavall Fort seria cinquanta per cent text i cinquanta per cent il·lustració. És possible que tots dos tinguessin raó, però, per davant de tot, eren gent de consens. Eren conscients que la revista era un pilar, més enllà de la lectura, del còmic i de les discussions personals. Eren realment generosos, i extremadament respectuosos amb les opinions dels altres. Fuster i Tremoleda no eren fàcils, però eren uns senyors. Sabien el que s'hi jugaven i van actuar en conseqüència.

Fuster va ser un mestre que va marcar generacions, també entre els seus companys de professió. Quina característica el va fer tan fascinant?

Fuster deixava fer. Fascinava però no era absorbent. Com a mestre i també com a director del Tagore, donava un marge de confiança alt, altíssim, als col·legues. Sabia trobar l'equilibri entre el que se'n diu autoritat i el tracte personal. Més aviat estimulava tothom que treballava o col·laborava amb ell. Arrossegava cap al Tagore noies de l'Escola de Jardineres Educadores del CICF, uns estudis pioners de pàrvuls, que també dirigia ell. Les volia de mestres al Tagore, per aplicar els diversos sistemes (Decroly, Montessori...), però quan les tenia ensenyades li marxaven. M'agrada parlar de l'exemple de Carme Renom, una antiga jardinera educadora, però també mestra al Tagore. Una bona mestra. Es va entusiasmar tant amb en Fuster, que un dia ella va anar-lo a veure al despatx i li va dir: "Me'n vaig, vull fer una escola". Fuster es va quedar de pedra. Però sabia el que passava, i l'entusiasme que encomanava. La Carme Renom va fundar el Joanot Alisanda de Sabadell, a començaments dels anys 70. A Fuster li va passar això diverses vegades, en diversos àmbits. Era un mestre de mestres.