TRINITAT GILBERT

L’hora dels deures fa perdre el temps de lleure?

Durant quatre anys, un pare va enregistrar la batalla diària que sostenia amb el seu fill perquè fes els deures de l’escola

El documental recull les hores passades durant 4 anys, pare i fill, fent deures / L.V. Zoom

“Algun dia t’hauria de filmar com fas els deures!” Aquesta frase potser més d’un pare o mare l’ha dita al seu fill. El director de cinema francès Ludovic Vieuille també ho devia pensar, i va fer el pas per enregistrar-ho de veritat. Durant quatre anys va col·locar una càmera al menjador de casa per gravar els 60 minuts diaris que pare i fill dedicaven a fer els deures. El resultat és 'L’hora dels deures', un film que el Documental del Mes va estrenar l’1 de febrer passat a l’Aribau Club de Barcelona, i que després s’ha pogut veure en unes quantes sales de cinema de tot l’Estat, gratuïtament la majoria de vegades.

Segons opina Eduard Vallory, director d’Escola Nova 21, 'L’hora dels deures' transmet una experiència que moltes persones, pares i fills, han tingut: “La sensació de fer una feina avorrida, absurda i frustrant per a l’adult i per a l’infant”. I afegeix: “El documental no pretén tenir una visió objectiva: no ens explica, per exemple, si l’altra filla del director està en la mateixa situació, o la conversa amb els docents. Tot i així, transmet aquesta sensació d’absurditat lligada a aprenentatges no competencials i que no tenen cap significat per als qui aprenen”.

Un currículum competencial vol dir que els aprenentatges estan lligats a situacions reals, “com ara planificar una compra de mercat familiar”, diu Vallory. En canvi, “l’aprenentatge basat estrictament en la memorització i en la repetició mecànica implica sempre el mateix exercici: memoritzar i repetir tantes vegades com calgui el que sigui: dates, divisions o conjugacions verbals”. Aquesta mena de deures, “que probablement els pares també van viure”, diu Vallory, en gran part “s’oblidaran quan s’acabi l’etapa escolar i no tornaran, com tampoc torna el temps perdut per fer-los”. Malgrat això, encara hi ha famílies -i experts- que veuen positius els deures memorístics i repetitius. “Primer, perquè ells també ho van viure, i creuen que és la manera com s’aprèn de veritat. I, després, perquè pensen que si no fan deures els seus fills quedaran endarrerits respecte a la resta d’alumnes, i per això collen els mestres perquè en posin”, diu Vallory. “L’aprenentatge no és com un pou sense fons, on hi pots abocar tot el que vulguis. Calen estratègies fonamentades, de receptivitat, significativitat i funcionalitat”.

A la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB), la professora Anna Forés ho té clar: “Ens encaminem cap a altres maneres d’ensenyar i aprendre”. Una de les noves pràctiques serà “l’aula invertida”, en què les cases seran els llocs on es farà recerca, i les aules els espais on s’exposarà, confrontarà, dialogarà i es continuarà aprenent. El pedagog Xavier Ureta coincideix en el fet que els deures s’han d’orientar a la investigació. “Han de ser propostes que provoquin en l’alumnat el plaer per descobrir coses noves, el sentiment de voler saber més, i plantejar-se noves preguntes. Cal proposar-los activitats que fomentin la millora del vocabulari (imprescindible per a la comprensió de les coses), i que estimulin la fantasia, que és el fonament de la imaginació i la creativitat”.

“Els deures han de ser propostes que provoquin en l’alumnat el plaer per descobrir coses noves"

Xavier Ureta - pedagog

El documental 'L’hora dels deures' enllaça amb la crítica al sistema educatiu expressada per altres autors francesos. És el cas de l’escriptor Daniel Pennac, que al llibre 'Mal d’escola' (La Butxaca) confessava que ell havia sigut molt mal alumne. Pennac defensa des de fa temps que l’hora dels deures fa desaparèixer el lleure, i justament el temps lliure pot resultar molt creatiu.