Mòbil a l’institut. Quan i per a què?

Aquest setembre els alumnes de les escoles i instituts de França ja no hi podran fer servir el telèfon mòbil. Era una de les mesures que el president Emmanuel Macron va defensar en campanya electoral i que afectarà els joves fins als 15 anys de gairebé 60.000 centres del país. Els motius de la decisió es vinculen als “mals usos” de l’aparell en qüestions com el ciberassetjament, l’addicció a les pantalles i l’accés a continguts violents o pornogràfics. Un altre motiu afegit ha sigut utilitzar-lo durant l’hora del pati, perquè pot reduir l’activitat física i limitar la interacció social.

A Catalunya, la llei d’educació vigent estableix que són els centres educatius i els seus professionals els responsables reals i últims de la visió de la tecnologia al servei dels aprenentatges i de l’orientació que s’adopti sobre la integració pedagògica dels dispositius mòbils. El Govern aposta per no prohibir, sinó per ensenyar a usar-los bé, tal com va declarar el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, al principi de l’estiu: “El debat no és si s’ha d’utilitzar o no la tecnologia mòbil, això ja s’ha superat; el debat és com fer servir la tecnologia mòbil perquè sigui útil per als alumnes”, deia.

El Consell Escolar de Catalunya, en la mateixa línia, va aprovar el 2015 el document 'Les tecnologies mòbils als centres educatius', que estableix els fonaments per incorporar la tecnologia mòbil a les aules i els analitza com a elements curriculars i també d’oci. Segons l’ens, òrgan de consulta i participació que reuneix tots els sectors implicats en l’educació no universitària (des de l’administració fins a professors, alumnes, pares i titulars dels centres privats, entre d’altres), “si es vol que els nois i les noies aprenguin a ser responsables, l’ús de les tecnologies digitals i del mòbil els dona l’oportunitat de ser-ho: utilitzar-les per aprendre és una forma òptima d’exercir aquesta responsabilitat”, sosté el document.

REGULACIÓ I AUTOREGULACIÓ

La majoria dels experts entrevistats per a aquest article coincideixen que prohibir no és la solució, però tampoc la barra lliure. La clau consisteix a saber educar en una bona regulació i autoregulació del mòbil, un repte gens fàcil sobretot tenint en compte que una bona part dels adults tampoc ho sabem controlar. Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, defensa que la regulació s’exerceixi amb la col·laboració dels mateixos alumnes: “El mòbil s’hauria de convertir en un espai de debat dins l’aula, debatre amb ells quin ús hi hem de donar entre tots. Per què pot ser nociu en un marc educatiu i en què ens pot ajudar”. I aquesta autoregulació ha d’anar acompanyada de la família: “A casa tampoc hi pot haver barra lliure. Cal limitar l’ús del mòbil establint uns límits clars sempre que s’entenguin i estiguin establerts de mutu acord”, explica.

José Ramon Ubieto, psicoanalista i professor de psicologia de la UOC, insisteix que aquesta regulació a casa hi ha de ser, sobretot a les hores de menjar i dormir: “Estudis recents fets als Estats Units demostren que el que afavoreix un bon rendiment acadèmic ja no és el nivell d’estudis dels pares o altres paràmetres, no. El bon rendiment està relacionat amb el fet que hi hagi àpats lliures de pantalles, en què ningú les utilitzi i s’afavoreixi la conversa”. Per a Ubieto, la prohibició “no serveix per a res” i “l’autoregulació tampoc funciona, és el que voldria el mercat”. Segons el professor, cal regular espais a l’escola lliures de mòbil, llocs on es pugui utilitzar i llocs on no es pugui utilitzar: “Perquè això permet llançar el missatge que pot ser una eina útil; la regulació parcial creiem que és el més indicat”.

EL MÒBIL, EINA EDUCATIVA?

Montserrat Jiménez és docent de secundària i membre de l’equip d’innovació-TAC Vedruna Catalunya Educació i una ferma defensora de l’ús del mòbil a les aules i de les múltiples possibilitats que se’n poden treure: “Fa temps que vaig fer un canvi de xip. Sobretot quan vaig veure que aquell estri que tant els motivava havia de servir per a quelcom més que per jugar, xatejar o penjar fotos. Des de l’escola podem acompanyar els nois i les noies a posar en pràctica una altra dimensió del dispositiu, i això els docents podem fer-ho amb molt bon sentit i criteri. És l’estri que ells hauran de fer servir per desenvolupar una bona part de les feines professionals que els tocaran fer i des dels centres educatius es pot guiar aquest procés d’assajar amb els mòbils allò que es trobaran a la vida personal i professional”.

A l’Escola Vedruna de Ripoll els alumnes de la Montse han guanyat aquest any un projecte de geolocalització titulat “De Cala en Cala” del programa mSchools, una iniciativa de mEducation que impulsa la Mobile World Capital Barcelona i que ajuda alumnes i docents a integrar les tecnologies mòbils a l’aula, cosa que permet obrir noves vies d’ensenyament i aprenentatge que milloren el rendiment i l’ocupabilitat. “Més enllà del concurs, que està molt bé i els motiva, els joves utilitzen els dispositius mòbils a l’aula per generar contingut, compartir-lo i projectar-lo. És una manera col·laborativa i competencial de treballar i, sobretot, de veure que allò que fan a l’aula és una contribució al món que els envolta”, explica Jiménez.

El professor, escriptor i col·laborador d’aquest diari David Cirici té una opinió força contrària a la de Jiménez, perquè considera que “per assumir el repte de conscienciar els alumnes en l’ús correcte del mòbil calen mitjans, temps, preparació i una altra manera d’enfocar les coses”, explicava al seu article 'Suspesos en socialització digital', el mes de juny passat. Entrevistat per aquest diari, Cirici creu que “tot el que puguin fer amb el mòbil a classe ho pot fer un ordinador connectat a una pantalla que pot veure tothom”. “El mòbil com a eina d’ensenyament no em sembla gaire interessant. Què caldria fer? Els nois i les noies haurien de tenir al mòbil els horaris, els deures, els treballs individuals i en equip... això vol dir digitalitzar la feina que fem a classe. Hi estem preparats? Cada vegada més. Però encara són molt nombrosos els professors que no fan servir el Moodlea les aules...”, apunta.

MÉS QUIETS QUE MAI

Probablement, a excepció de les escoles que no permeten l’entrada del mòbil al recinte, hi ha instituts en què la imatge d’alumnes xerrant i jugant algun partidet de futbol o bàsquet ha canviat per la de joves mirant pantalles. L’hora del pati sol ser l’estona en què se’ls permet agafar l’aparell i molts no deixen de mirar-lo durant la mitja horeta d’esbarjo que tenen. “L’hora del pati és un moment de comunicació oberta, cara a cara. I utilitzar-lo per enviar un missatge a la persona que tens dos metres més enllà ho veig molt absurd”, reflexiona Francina Martí. “Caldria buscar consens sobre què podem fer a les estones d’esbarjo al marge de consultar un dispositiu mòbil. Aquesta estona, veritablement, hauria de servir per desconnectar i descansar”, afegeix.

L’Institut Torre Vicens de Lleida fa dos cursos que va decidir prohibir l’entrada del mòbil al centre als alumnes de primer a quart d’ESO. “Ens vam adonar que les estones de pati no eren un moment de lleure, joc i convivència, sinó que s’havien convertit en espais individualitzats en què cadascú estava capficat amb el seu mòbil”, expliquen des de direcció. “Ara l’hora del pati ha canviat radicalment. Hem tornat a tenir alumnes que juguen partidets de futbol o bàsquet, han tornat els grupets de nens i nenes parlant... hi ha hagut un canvi radical”, afirmen. Una solució semblant l’han trobada a l’institut de nova creació Manresa Sis, on els alumnes, quan arriben a l’escola, dipositen el mòbil en una taquilla i no el poden recollir fins a acabar l’horari escolar: “Els alumnes durant el pati interactuen entre ells i s’inventen jocs o parlen en rotllana”, explica Dolors Gordó, la directora.

Incorporació del mòbil a l’aula

• Pautes clares: cal establir pautes clares i factibles, si pot ser comptant amb la participació dels alumnes.
• Preveure la comunicació immediata: s’ha de gestionar una comunicació il·limitada entre pares i fills dins les normes de convivència del centre.
• Fugir de l’immobilisme: cal no instal·lar-se en una visió estàtica que sigui aliena al “potencial de les tecnologies mòbils”.
• Participació de les famílies: també poden ser partícips de les normes d’ús dels mòbils.
• Protocols de prevenció de riscos: cal fixar normes d’organització i de funcionament que posin especial atenció en el ciberassetjament i la vulneració del dret a la intimitat.
• El projecte educatiu: la tecnologia mòbil ha de quedar reflectida en els projectes educatius.
• Diàleg amb els alumnes: la incorporació dels mòbils és “una oportunitat de presentar orientacions sobre el seu bon ús i articular la conversa d’alumnes i professors sobre el tema”.
• Els professors exemple: l’ús que en facin els docents ha de ser “coherent” amb les normes de convivència.

FONT: CONSELL ESCOLAR DE CATALUNYA