Escoles bosc: un pas cap al reconeixement

El 8 de maig del 1914, Rosa Sensat i Antolí Monroy inauguraven l’Escola de Bosc de Montjuïc, basada en una educació en contacte amb la natura. Ho feien seguint els principis de la Waldschule de Charlottenburg, a Alemanya (la primera escola a l’aire lliure del país, fundada per un pediatre i dissenyada perquè els infants malalts tinguessin la màxima exposició al sol durant la jornada escolar). També es van inspirar en les open air schools d’Anglaterra i les plein air de França. “Si a Europa funcionaven tan bé, per què no podien funcionar en un país mediterrani com el nostre, on tenim sol pràcticament tot el dia?”, es pregunta Pau Raga, bibliotecària de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El cas és que després de voltar per Europa, Sensat decideix liderar una apassionant aventura pedagògica, pública i gratuïta, seguint dos principis fonamentals. Primer, tenir cura de la salut i l’educació física dels infants -els primers alumnes de l’Escola de Bosc van ser els fills dels treballadors de les fàbriques de Barcelona, sobretot nens i nenes amb problemes respiratoris-. Segon, ubicar l’infant al centre de l’aprenentatge i en contacte amb la natura, com a estímul de creativitat, observació, treball pluridisciplinari i espontani. “Qualsevol espai exterior es podia convertir en una aula d’aprenentatge i qualsevol fet quotidià es podia convertir en centre d’interès: l’olivera del pati, una nevada, la troballa d’un insecte, etc.”, diu Raga. “Inspirant-se en Ovide Decroly, a partir d’una descoberta Sensat ampliava aquell tema a diferents matèries, amb observacions, recollida de dades i anàlisis per relacionar-les al màxim”, afegeix.

INSPIRATS EN ROSA SENSAT

100 anys després d’aquell primer projecte experimental que Rosa Sensat va documentar en un diari personal del 1914 fins al 1928, a casa nostra -sobretot a partir del 2015- han aflorat amb força projectes educatius que aposten per l’aprenentatge a l’aire lliure. L’Escola del Bosc de Rubió, a l’Anoia (a la fotografia); l’Escola Bosc Arrels, a Bellver de Cerdanya; el projecte educatiu A Cau de Bosc de Tarrés, a les Garrigues, o l’Escola del Bosc d’Espinelves, a Osona, es defineixen com a escoles bosc. És a dir aquelles on la natura esdevé l’aula d’aprenentatge per excel·lència, el model de l’escola “del demà”, segons el mestre i pedagog Pere Vergés. “Un espai on els millors mètodes educatius -els arbres, els ocells i l’aigua- envolten l’infant, on els mètodes estan basats en l’activitat sensorial, l’observació i l’experiència i on l’infant s’adona de la bellesa de la natura i aprèn a respectar el sòl on ha nascut”.

Alba Colell i Brigitte Escolar són fundadores de l’Escola del Bosc de Rubió, la primera escola bosc de Catalunya. Des del 2015 el centre -format com a entitat sense ànim de lucre- ha incrementat curs rere curs el nombre d’alumnes, i ha passat de 10 als 33 actuals, amb un projecte pedagògic basat en el contacte diari amb la natura. Faci fred, faci calor, plogui o nevi els infants surten cada dia al bosc. Juguen durant un parell o tres d’hores i cap al migdia tornen a l’escola per dinar i fer la migdiada -en el cas dels més petits-. “Sortim cada dia -explica Escolar-, excepte quan hi ha inclemències meteorològiques que no ens ho permeten. Es tracta d’anar sempre ben equipats”. Els nens i nenes caminen entre dos i quatre quilòmetres al dia, i ells mateixos, amb les educadores, consensuen quina de la vintena de rutes que tenen al voltant faran aquell dia. A partir d’aquí qualsevol animal, planta, pedra o troballa es converteix en font d’interès i curiositat, i, per tant, d’aprenentatge: “Perquè hi hagi aprenentatge hi ha d’haver emoció i, per a ells, tot és emoció: trobar un insecte, un animal mort, una flor, una deixalla que no hi hauria de ser... Si observes, coneixes; si coneixes, estimes, i si estimes, protegeixes”, diu.

ACTIVISTES CLIMÀTICS

Més enllà d’augmentar la seva curiositat, el joc a la natura en un terreny irregular amb múltiples materials estimula la imaginació, el llenguatge, la creativitat i la motricitat. És un entorn que fomenta l’autonomia i que obliga els infants a trobar i reconèixer els seus propis límits. “Comproven si una branca és viva o morta o si es poden enfilar a un arbre o no. Els estimulem i acompanyem en els seus reptes i capacitats”, diu Colell. I no només això. A la natura “els infants aprenen a viure en un context que no sempre és previsible però que sempre és estimulant. Ofereix reptes i estímuls ajustats a les seves necessitats, aporta calma i relaxa ments sobrecarregades i, el més important, aprenen de manera vivencial, integrant el que els passa i no només reproduint models que el mercat els presenta. Una abella no és l’abella Maia, sinó un insecte imprescindible que a vegades pica en defensa pròpia. Cal aprendre-ho, això”, diu Jeanne Hansen, educadora de l’Escola Bressol Valldaura i coordinadora del grup de treball Biocultura a l’escola: Crear relacions ecològiques entre la infància i l’entorn, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Segons Hansen, és imprescindible que les escoles apostin per ser part de la solució de les grans crisis ecològiques, tot oferint una connexió de l’infant amb la natura a tots els nivells, sobretot entre els més petits, per “aprendre a construir junts una societat amb consciència sobre les necessitats reals dels éssers humans”. A la llar on treballa, Hansen explica que s’intenta oferir molta vida a l’aire lliure “amb racons de bosquet, hort i jardí sensorial, on hi ha animals i insectes que conviuen amb els infants”. “Aprofitem tot el que la natura ens aporta segons cada estació”, diu.

BUSQUEN RECONEIXEMENT

El nombre creixent dels projectes educatius que aposten per educar a l’aire lliure i la consegüent demanda de les famílies per aquest tipus de model va fer que a finals del 2018 nasqués la Xebcat, la Xarxa d’Escoles Bosc de Catalunya, amb l’objectiu “d’informar, canalitzar i donar suport en tot el que afecta les escoles bosc i el seu entorn”. Dins la Xebcat s’hi aglutinen experiències i projectes amb metodologies d’escola bosc que poden adoptar moltes formes, com explica Brigitte Escolar: “Hi trobem escoles bosc 100%, escoles al bosc que són escoles ordinàries amb metodologia escola bosc i els projectes d’activitats pedagògico-educatives a la natura (Papen) amb metodologia escola bosc com casals d’estiu, tallers, etcètera”.

Aquests projectes educatius estan citats a finals de gener en una reunió organitzada per la Xebcat on es volen definir els criteris que defineixin què és i què no és una escola bosc per caminar plegades cap a un reconeixement de l’administració. “Cal que ens ajuntem i definim directrius per anar unides”, explica Alba Colell. “Demanem que l’administració ens respecti com a escoles bosc que som, amb personalitat pròpia. Volem que se’ns reconegui com un sistema educatiu, alternatiu però vàlid”. Igual que la Xebcat, l’Associació Edna d’Educació a la Natura, que aglutina més d’una trentena de projectes educatius a l’aire lliure a tot l’Estat, treballa per definir un model educatiu conjunt sota uns criteris de qualitat per aconseguir una futura homologació. “Volem que la normativa s’adapti a les necessitats d’aquestes escoles i que les famílies puguin escollir una escola bosc dins l’oferta educativa que se’ls presenta”, conclou María Mayorga, cofundadora de l’entitat.

Grans i petits al bosc

L’Escola Sant Gregori de Barcelona, a tocar de la serra de Collserola, ofereix el programa Forest School (escola bosc) a alumnes d’infantil i primària, seguint la dilatada tradició d’aquest projecte als països anglosaxons. Amb periodicitat setmanal (els més petits) i quinzenal (primària) els alumnes passen tot un matí o tota una tarda al bosc, faci el temps que faci, exceptuant situacions meteorològiques de perill. “Les descobertes de l’entorn ja es donen durant el camí. Un cop a lloc, s’ofereixen una sèrie d’activitats reflexives i activitats obertes que desemboquen en joc lliure”, explica Begoña Vendrell, cap del seminari de ciències del centre. Un cop a l’escola, els aprenentatges i descobertes que s’han fet durant les sortides s’integren “tant de manera específica com transversal”. Segons Vendrell, “apropar l’alumnat a l’entorn natural contribueix de manera conscient a la millora de la seva salut” i recorda l’existència d’evidències científiques que creuen en la necessitat d’entorns verds per millorar tant la salut física i mental com el desenvolupament cognitiu dels infants.