El Joan va poder entrar al quiròfan per acompanyar la Míriam i veure néixer el seu fill Bernat
ALBERT SOLÉ

Cesàries en família. La parella entra al quiròfan

El Joan va poder entrar al quiròfan per acompanyar la Míriam i veure néixer el seu fill Bernat / CRISTINA CALDERER

En l’última dècada, gairebé tots els hospitals ja accepten que la parella de la mare entri al quiròfan en una cesària. El ‘Criatures’ entra en un per explicar l’experiència

“Estàs nerviós?”, li pregunta la Míriam al Joan. “Sí, una mica”, respon ell. I això que tots dos ja són uns veterans. Ella està estirada al quiròfan de la sala de parts de l’Hospital General de Catalunya (HGC) i ell assegut a la seva dreta. La doctora Laura Rodellar, amb el bisturí a la mà, està a punt d’obrir-li la panxa per treure-li el Bernat amb una cesària. El fet que el Joan estigui dins de la sala d’operacions ja no estranya a ningú a l’hospital, però fa només 10 anys era impensable. La primera filla del Joan, la Mireia -d’un matrimoni anterior-, va néixer fa 20 anys amb una cesària també, i també al HGC, i ell va haver d’estar a la sala d’espera tota l’estona. En canvi, la primera filla amb la Míriam la van tenir fa 7 anys -l’Aina-, al mateix hospital, i el Joan sí que va poder veure la cesària, igual que amb la cesària del Martí, i avui amb la del Bernat. Què va passar entre el naixement de la Mireia i el de l’Aina?

El Joan i la Míriam -i la direcció de l’HGC- ens han permès entrar al quiròfan amb ells. És dilluns 11 de novembre a mig matí. Primer ens presentem als pares a la sala de dilatació mentre s’està netejant i preparant el quiròfan de la cesària anterior. El Bernat naixerà amb una cesària perquè sent el tercer fill i després de dues cesàries anteriors, seria arriscat intentar parir aquest cop. Sortim i ens fan passar als vestidors. La Cristina -la fotògrafa- i jo ens posem el pijama blau per poder entrar al quiròfan. També ens donen un gorro i una mascareta. Ens esperem a la porta del quiròfan mentre preparen la Míriam i li posen l’anestèsia local. Quan ja està a punt, el Diego, el llevador -un dels pocs homes que fa aquesta feina-, va a buscar al pare, que també s’ha canviat per a l’ocasió. Quan entra el pare, nosaltres anem darrere seu.

Fa 10 anys era impensable que la parella pogués entrar a quiròfan en una cesària

Dins el quiròfan hi ha set persones, a part dels pares i nosaltres: les dues obstetres, les doctores Laura Rodellar i Margarita Gómez del Valle, l’anestesista Núria Poch, el llevador Diego Garrido, la infermera instrumentista Angie Méndez, l’auxiliar d’infermeria Toñi Pinilla, i el Marc, un estudiant de medicina que viurà la seva primera cesària. Les doctores, l’Angie i el Marc estan sobre la panxa i un llençol alçat sobre el pit de la mare evita que els pares vegin què estan fent. Li diuen el teló.

Primer, tall de bisturí sobre la cicatriu de les anteriors cesàries, i després bisturí elèctric per tallar la carn. Fa una olor molt particular. Li dic a la Míriam que ella ja deu conèixer prou bé aquesta olor. “No creguis, hi ha coses que la memòria esborra”. La memòria és sàvia quan vol. El Joan acaricia la galta de la Míriam amb el dors del dit índex. “Estàs bé?” “Sí”.

Arriba el moment de treure el Bernat i la doctora Rodellar pregunta als pares si ho volen veure. Sempre es fa. El Joan i la Míriam diuen que sí. “Abaixeu el teló”, demana la doctora. “Ooooh! Que guapo!”, se sent. El Bernat, cobert d’un tel blanc -una capa de greix anomenada vèrmix- fa el seu primer discurs: “Mmmmmeeeee!” Bons pulmons. La doctora Rodellar aguanta el nen uns segons perquè els pares el puguin veure bé i demana a l’Angie que s’esperi a tallar el cordó umbilical. “Espera que li arribi el dinar a la panxa”. Són un quart de tres i ja toca. Talla, pinça, i de seguida posen el Bernat sobre el pit de la mare.

Moment del naixement del Bernat Zoom

Moment del naixement del Bernat / Cristina Calderer

Al cap d’un minut el Diego se l’endú per netejar-lo -ja no els banyen com abans, ara només els eixuguen-, pesar-lo i posar-li el primer bolquer. La Toñi torna a apujar el teló perquè les doctores puguin treure la placenta i tancar la panxa. Els pares parlen tranquil·lament. Tot ha anat bé i el Bernat està preciós.

El Diego torna amb el nadó ben embolicat amb una manta i el torna a posar sobre la mare, on s’hi està una bona estona. La mare se’l mira embadalida. El Bernat ja no plora. Després l’agafa el Joan, que li fa el llitet amb el braç esquerre. La Míriam estira el braç dret i acaricia el del Joan. Les mirades entre ells són l’equilibri perfecte de felicitat, amor i complicitat. És un moment únic en què ens agradaria desaparèixer, però hi som per explicar que això fa molt poc temps que es permet. No fa ni una dècada els hospitals no deixaven que els pares -o les parelles en general- compartíssim aquest moment amb la mare.

La recuperació d’una cesària és lenta. La mare tarda un temps a tornar a ser la mateixa

Mentrestant, les doctores han acabat la seva part. L’abdomen de la Míriam torna a estar tancat, ara amb unes grapes. Els pròxims dies no seran fàcils per a ella. La recuperació d’una cesària és lenta. La mare tarda un temps a tornar a ser la mateixa. D’això tampoc se’n parla gaire. Les doctores feliciten els pares mentre es van traient els guants i la bata amb taques de sang i se’n van. Nosaltres marxem amb elles, i el Joan i la Míriam tornen a la sala de dilatació del principi, ara amb el Bernat en braços, per fer el postpart sols. Tots tres. Una altra cosa que la doctora Rodellar va batallar per canviar, i ho va aconseguir.

“Jo veia com tots els pares em preguntaven si podien entrar al quiròfan durant la cesària i els havia de dir que no”

Laura Rodellar - obstetra i ginecòloga

La Cristina i jo ens traiem el pijama blau i anem a parlar amb les doctores una estona. La Laura Rodellar va arribar el 2009 a l’Hospital General de Catalunya. “Jo veia com tots els pares em preguntaven si podien entrar al quiròfan durant la cesària i els havia de dir que no”, lamenta. I va decidir canviar-ho. “Si pot entrar un estudiant al quiròfan, com el Marc, perquè no ha de poder el pare?”, va plantejar als seus caps. Al principi va trobar moltes reticències. “És que sempre s’ha fet així”, li deien. “Moltes coses no es canvien no per motius mèdics, sinó per no canviar rutines”, recorda. I un dia de finals del 2011 li tocava assistir al part d’una amiga seva que va acabar en una cesària i va decidir provar-ho. Li va dir al pare que entrés al quiròfan. Va ser el primer. Tot va anar bé. “Vam posar la primera pedra del castell”, recorda. A partir d’aquell dia cada cop ho van anar fent més sovint, i van anar caient les reticències del principi. “No teníem més infeccions i al final tothom va entendre que es podia fer”. Des del 2014 l’HGC ja ho té protocol·litzat: els pares poden entrar a les cesàries.

Des del 2014 l’HGC ja ho té protocol·litzat: els pares poden entrar a les cesàries

La doctora Gómez del Valle admet que tot és gràcies a la tenacitat de la doctora Rodellar, que ha empès tothom de l’hospital a fer les coses d’aquella manera. Ella, però, recorda que si els companys i companyes no ho haguessin vist igual no s’hauria fet. “Va ser mèrit de tothom”. Al cap i a la fi, recorda, es tracta de parar un moment i plantejar-se si certes rutines mèdiques són bones per al benestar psicològic dels pacients i les famílies. “A l’última guia de l’OMS [Organització Mundial de la Salut] es recomana que, en els parts, la qualitat assistencial s’ha d’equiparar amb la vivència de la mare, és a dir, encara que mèdicament tot hagi anat perfecte, si la mare no ha tingut una bona experiència, no ha sigut un bon part”. Actualment quasi tots els hospitals privats i públics ja permeten a la parella de la mare estar dins el quiròfan, però la revolució s’ha produït en només 10 anys.

El Joan i la Míriam amb el petit Bernat Zoom

El Joan i la Míriam amb el petit Bernat / Cristina Calderer

Al final passem a acomiadar-nos de la Míriam i el Joan. Entrem a l’habitació i ens trobem al Bernat succionant per primer cop el pit de la mare. Als pares se’ls veu feliços i tranquils, tot i admetre que han passat una mica de nervis perquè tot anés bé, malgrat ser la tercera cesària junts. Una cosa tenen clara, però: amb el Bernat tanquen la paradeta, amb quatre en tenen prou.