Superant el debat obert i poc resolt dels treballs a casa ens podem plantejar, com a mínim, tres preguntes partint de la situació actual. La primera és la més visible, però potser no la més important: qui fa els treballs de la canalla? Qui busca informació? Qui pot fer l’acompanyament a l’hora d’elaborar-los?
Se suposa que els treballs que s’encarreguen a la canalla són perquè aprofundeixin en el que s’ha explicat a l’escola i, per tant, el procés de realització, si no reben ajuda, dóna informació de tot el que han entès a la classe i a l’escola i del que han sabut fer per ells mateixos. O així hauria de ser. Perquè, de fet, no és així. Si no ho han entès ja els ajudaran a casa (qui pugui fer-ho) o ja buscaran qui ho faci (si tenen recursos). I d’aquí sorgeix una pregunta més: ¿se suposa que les famílies que els ajudaran tenen més interès per l’educació dels seus fills? Aquesta és una altra suposició molt gratuïta.
Si ens ho mirem des de l’altra banda, des del costat dels professors, és evident que la gran majoria saben que molts dels treballs que presenta la canalla tenen una gran dosi d’acció adulta. I aquí sorgeix un nou dubte: la nota. Com cal avaluar aquell treball? Com se sap què han après? Com es valora l’alumnat que no té aquests recursos externs?
Vist aquest aspecte, la segona pregunta agafa més relleu: ¿quin sentit té la nota del treball si no l’han fet de manera autònoma? Com es pot saber què han assimilat?
I la tercera pregunta ja engloba les altres idees: ¿qui és responsable dels treballs escolars? ¿La canalla o la família? Com afavorim l’autonomia dels més petits? Si el responsable és l’infant, ¿com els ho fem entendre en lloc de mirar, tots plegats, cap a una altra banda mentre els fem la feina? ¿No hauríem d’afavorir, precisament, que es vagin responsabilitzant de les seves tasques?
Passant de puntetes per totes aquestes contradiccions els mestres acaben valorant els treballs fets per la família, mentre part de la societat afirma que l’èxit escolar depèn de la implicació de la família. Aquesta visió, a més de classista i esbiaixada, porta a afavorir la sobreprotecció escolar de les famílies que poden ajudar-los i que no volen que la canalla tregui males notes. Ja de ben petits la canalla veu la diferències dels treballs fets amb l’ajuda de la família i els fets sense. I això inicia un carrera per ser el més bonic, el millor, des de ben aviat. Massa aviat.
