La sordesa trenca barreres

L’any 2010 es va implantar a tots els hospitals públics de Catalunya l’ screening neonatal. Aquesta prova permet la detecció precoç de les pèrdues auditives en els infants i ha comportat que el treball que es du a terme per al desenvolupament del llenguatge també pugui ser molt primerenc. Ho explica Josep Escoda, director del CREDA (Centres de Recursos per a Deficients Auditius) de Tarragona, on igual que a la resta de CREDA del país atenen nens amb sordesa des de 0 fins als 18 anys: “En aquestes edats tan primerenques el logopeda fa una feina encaminada a estimular l’audició i el llenguatge, en unes sessions que es poden fer a la seu del CREDA o bé directament a la llar d’infants. Un cop els nens s’incorporen al sistema educatiu, se segueix treballant amb ells i amb el centre escolar perquè els que tenen pèrdues auditives puguin ser capaços de desenvolupar-se com a alumnes, aprendre, i seguir els aprenentatges”.

En l’actualitat nens amb sordesa disposen de dues grans eines comunicatives: el llenguatge oral i la llengua de signes. Als CREDA no es determina l’eina de comunicació que es treballa amb els alumnes, sinó que correspon als pares dels nens escollir si volen per als seus fills un centre on es treballi amb el llenguatge oral o bé un centre bilingüe, on també es faci servir la llengua de signes.

Llengua oral

Ara fa 22 anys va néixer a Catalunya ACAPPS, la Federació d’Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes. Susana Díaz n’és la coordinadora institucional, i explica que la federació va sorgir fruit d’una necessitat: “Llavors l’única entitat que hi havia era la Federació de Sords de Catalunya, que representava el col·lectiu de persones sordes signants. Ens trobàvem que moltes de les famílies oïdores amb fills sords o persones sordes postlocutives, que hi havien sentit però havien perdut l’audició, no s’hi sentien prou representades, perquè es comunicaven oralment amb el suport de les ajudes tecnològiques”.

Per a la Susana, aquesta aposta per la comunicació oral es basa en dues qüestions fonamentals. La primera és que estem en un món d’oïdors. “Encara no hi ha prou sensibilització sobre les necessitats de les persones sordes. Nosaltres treballem a nivell logopèdic, tant amb els infants com amb les persones sordes postlocutives. Des de petits aprenen a parlar i poden anar a les escoles ordinàries. Treballem per la plena inclusió de l’infant sord, perquè pot fer el mateix que la resta”, explica la coordinadora institucional de l’ACAPPS, que també destaca que la recent aprovació de la llei d’accessibilitat ha sigut una gran fita per a les persones sordes.

“El segon pilar d’aquesta voluntat d’estimular exclusivament la comunicació oral és que la tecnologia ho permet”, afegeix la Susana. Els actuals audiòfons i, sobretot, els implants coclears, estan donant molt bons resultats. “Veiem que en aquests casos els nens sords no utilitzen la llengua de signes perquè des de petits se’ls ha ensenyat a parlar i a escoltar”, assegura la Susana.

La llengua de signes

A l’APANSCE (Associació de Pares de Nens Sords de Catalunya), tenen els mateixos objectius: aconseguir que els infants rebin una bona educació i s’integrin en l’entorn familiar i escolar i a la societat en general. Però per aconseguir-ho, a l’APANSCE aposten pel bilingüisme. És a dir, la llengua oral i la de signes. Ho explica la Raquel Perich, presidenta de l’associació: “Per nosaltres l’educació bilingüe és bàsica. És evident que la llengua oral és importantíssima, però hi ha una època d’aprenentatge, quan els infants són molt petits, en què la comunicació queda tallada, i els cal un pont que els ajudi a expressar-se”.

Segons la Raquel, els nens adquireixen la llengua de signes espontàniament. Hi estan en contacte d’una manera molt fàcil, mentre que la llengua oral s’ha d’aprendre i pot ser un procés llarg i costós en funció del grau de pèrdua auditiva. “Les ajudes tècniques són molt útils i els implants van molt bé, però no converteixen automàticament un nen sord en oient”, apunta.

La Raquel és mare d’una nena de 15 anys, sorda profunda, a qui van diagnosticar la sordesa als 8 o 9 mesos. “En aquell moment -explica- la nostra obsessió va ser pensar com ens hi comunicaríem. Vam plantejar-nos els audiòfons, els implants, però d’entrada necessitàvem establir una comunicació immediata amb ella, i ho vam fer amb la llengua de signes”.

A l’APANSCE els dissabtes fan cursos de llengua de signes catalana per a pares de nens sords, i mentrestant els nens i nenes poden gaudir de l’esplai Rialles, obert als nens sords i als seus germans, igual que la resta d’activitats que organitzen, com colònies d’estiu, casals de Nadal o fins i tot intercanvis europeus.

Josep Escoda, director del CREDA de Tarragona, reitera que el que es busca des d’aquests punts de suport és que els infants aprenguin. “Si aquest aprenentatge ha de passar pel llenguatge oral, bé, i si ha de passar per la llengua de signes, també”. En tot cas, Escoda reitera que per a ells el fonamental és ajudar els alumnes a desenvolupar-se, i que a diferència dels nens oïdors, que adquireixen el llenguatge d’una forma natural, als nens sords se’ls ha d’ensenyar. I en aquest sentit, el treball en etapes primerenques, amb el suport de la família, i més endavant de l’entorn escolar, és fonamental.

Susana Díaz, coordinadora institucional d’ACAPPS, valora molt positivament aquesta feina per garantir la inclusió dels nens amb sordesa en el sistema escolar, i per guiar-los en l’adquisició del currículum educatiu. I és que la sordesa no els ha de tancar cap porta de futur.