Una família nombrosa

Marina Sancho

El teu punt de mira és l'origen de l'infern o el paradís

Estem acostumats a filtrar la realitat segons l'error. Sempre que fem qualsevol observació en tendim a buscar el costat negatiu. En l'entrada d'ahir mateix comentava que tots tenim qualitats i defectes i que és necessari propiciar els primers i eliminar els segons. Segueixo pensant que és la nostra tasca enfocar-nos en els nostres punts positius i reforçar-los, desfent-nos dels negatius. Tanmateix, sabeu quina descoberta he fet ruminant dia i nit? Doncs que tot depen del punt de vista ambque ens observem, del judici que apliquem a qualsevol aspecte. Per exemple, quan parlava amb la meva parella sobre l'anterior entrada em vadir "però si tu no en tens cap de defecte". I vaig pensar que estava ben boig per dir una cosa així, jo mateixa podria omplir dos fulls amb tots els errors de la meva personalitat! Però i si tots els errors són errors perquè jo els etiqueto com a tal i no són més que part de qui jo sóc, fets tangibles que poden ser el que vulguem segons el judici que hi apliquem? Ell que em mira des de l'amor creu que no tinc cap defecte perquè abraça cada tret de la meva personalitat i l'inclou dins de la seva estima. Jo que em miro des d'un to reprovatori, des de la fredor del jutge més cruel, anomeno error a cada característica del meu caràcter que no s'adiu amb els paràmetres que jo mateixa he establert.

Per això avui sé que la realitat és com és i el et que traguem la conclusió que és un infern o una meravella només depen del filtre des del qual la observem. Si enfoquem la nostra mirada vers l'error, el problema, les complicacions, etc. tot ens semblarà erroni, problemàtic i complicat perquè el nostre cervell detecta els trets que nosaltres li indiquem. Si ens deixem estar de filtres i percebem la realitat com és, sense jutjar-la ni avaluar-la, sense treure'n conclusions, aleshores els problemes deixaran d'existir perquè els haurem deixat d'alimentar. Això no vol dir que la vida sigui planera, estàtica i utòpica, sinó que ens prendrem les dificultats com un repte per alliberar el nostre potencial. Elsagafarem com una ocasió per transformar-nos i créixer i, sobretot, elspercebrem des de la confiança en la nostra plenitud i capacitat de superació, mai des del pessimisme i la negativitat que comporta captar-ho tot des de el punt de vista de l'error.

Així, quan observo el meu entorn i a mi mateixa, no ho faig des de la posició de jutge que passa revista a tot el que no és segons un ideal. Senzillament contemplo les coses tal com són i em centro a gaudir de tot el que m'agrada eliminant del meu centre de mira allò que no em conforta. Com a conseqüència, la meva existència és el resultat de sumar tot el que m'enamora en comptes de ser el resultat de restar a la riquesa del'univers tot el que el meu cervell diu que no és com hauria de ser. Com ja sabeu, les regnes de la meva vida no les té cap pensament desconnectat del que sóc, sinó que em deixo portar per la passió que em provoca cada element d'aquest món. Per això, m'entenc més aviat com una reacció química entre el que sóc i el medi on visc que com la idea del personatge que desenvolupo. I en les reaccions químiques no valen els judicis, les opinions ni es crítiques, són fets reals, que deixen la seva petjada en l'entorn, tal com jo pretenc ser.