Una família nombrosa

Marina Sancho

El preu d'interferir en la vida dels altres

Tenim els recursos necessaris per sobreviure: per respirar, aconseguir aliment, descansar, edificar un lloc on resguardar-nos, .. i tot el que calgui per garantir el nostre benestar. També estem capacitats per produir el nostre fruit: cadascú de nosaltres té algun talent que aporta beneficis a tot el conjunt. Allò que més ens agrada fer és, sovint, allò que necessita el sistema on vivim. De la mateixa manera, tots els arbres i totes les plantes generen alguna substància que pot ser aprofitada per les altres criatures de l'ecosistema: les oliveres fan olives, les plantacions de colza enriqueixen el sòl, els ametllers fan ametlles... i fixeu-vos com és part inherent de cada arbre créixer i, al mateix temps, oferir el seu fruit.

De la mateixa manera, el propi procés de desenvolupament de la nostra persona crea riquesa per al conjunt de la humanitat. No és res que s'hagi de fer de forma forçada, artificial ni tan sols de forma sacrificada. Totes les fites assolides de forma personal tenen conseqüències directes en l'entorn on vivim. Perquè no som éssers desvinculats dels altres sinó que som cèl·lules d'un mateix òrgan. Per aquest motiu, avui sé que la millor manera d'ajudar als demés, d'aportar el meu granet de sorra en la existència, d'educar els meus fills, és assolir la meva evolució de la forma més acurada, ja que quant es desprèn de mi és molt més ric si surt de la millor condició del meu ser que si surt de la pitjor. És molt més saborosa la poma d'un arbre sa, que la d'un malalt, que li falten fulles i té una plaga a sobre, per exemple.

Per aquest motiu, reivindico la importància d'ajudar als demés aportant la nostra riquesa, no imposant el nostre judici. Si vull ser útil per algú, l'únic que està a les meves mans és brindar-li tot el meu potencial. Posar al seu abast el meu poder, les meves propietats, els meus dons, les meves idees, les meves vitamines, la meva essència. Res més seria efectiu. Paral·lelament, els arbres també ens ofereixen els seus minerals, antioxidants i aroma a través dels seus fruits. No corren darrera nostre obligant-nos a ingerir la fruita que els penja de les branques. No deixen el seu cicle de vida per interferir en el nostre. Els arbres, i tota la natura en sí, continua els seus ritmes inherents i no els altera sota cap circumstancia. És per això que aposto per deixar de lluitar per imposar la meva voluntat, la meva manera de fer les coses o la meva raó. Segueixo impassible el meu recorregut mentre desprenc les connotacions dels aprenentatges que no deixo mai de realitzar. No deixo de fer el meu camí per obligar a altres a fer el que jo crec important. No dicto als meus fills les normes que d'adults maldaran per desprendre's-en, sinó que parlo, penso, visc i actuo en consonància amb l'energia que sóc i aquest és l'instrument del meu poder. No recalco una i una altra vegada allò que ningú vol escoltar, senzillament canto la cançó que més m'agrada entonar. I com que la passió és contagiosa, aconsegueixo molta més efectivitat realitzant el meu rol natural que batallant contra la voluntat dels altres.