Escric perquè m'agrada i no per identificar-me amb aquest acte. El fet d'escriure no em converteix en una escriptora, no substitueixo el ser que sóc per encarnar un altre tipus de persona. Senzillament escric com un mitjà per obtenir tot el que em proposo. Escriure és un diàleg amb mi mateixa que m'ajuda a reconèixer quins són els meus objectius i a traçar camins per arribar-hi. Les paraules són eines que m'obren les portes a dimensions desconegudes del meu ser. Per això, reivindico el meu dret de definir-me per la meva persona sencera i no pas per una de les activitats que em dedico a fer. Renuncio a totes les idees que es poden atribuir a la meva forma de viure particular, doncs aquestes porten implícites una sèrie de connotacions i obligacions que no accepto desenvolupar. Vull mantenir la meva llibertat de crear-me cada dia des de cero, de regir-me per els meus propis valors enlloc dels que formen part d'un concepte concret. Vull deixar lloc per l'espontaneïtat. I sobretot, no vull servir ni regir-me per unes regles atribuïdes a una mentalitat sinó que vull enfocar tota l'energia vers la realitat que sóc i regir-me per els principis que de veritat emanen de mi. No vull deure'm a una professió, només a una passió. Els conceptes, les idees, els noms i les etiquetes converteixen el tot en una part, en una reducció de sí mateix. Així, les persones ja no són enteses com persones en tota la seva globalitat, sinó per exemple, segons la seva professió, el seu gènere, el seu estatus social o les seves aficions. Quan veiem la veïna del tercer quarta, ja no la mirem en tota la seva plenitud sinó que filtrem tota la informació que d'ella es depren en termes de la etiqueta que li posem. Ja no vèiem l'Aurèlia que té una riquesa personal infinita, veiem la jubilada. Això mateix fem amb la peixatera, l'electricista, el policia, el metge o l'advocat. Fem subdivisions de la gran immensitat que cada ser conté i fins i tot ens intentem enquadrar a nosaltres en aquests termes, enfocant la nostra energia a satisfer al que s'espera del nostre càrrec. Però que passaria si un dia ens llevéssim i deixéssim de ser directors d'escola, aturats, divorciats, maltractats, dones de la neteja o malalts per passar a ser persones íntegres que actuen des de la globalitat del seu ser enlloc de fer-ho des d'una ínfima part de la seva immensitat? Què passaria si deixéssim d'empetitir-nos i comencéssim a contemplar el món des de la nostra grandesa? Què passaria si abracéssim totes les nostres qualitats, i no només un reduït percentatge d'aquestes, i les poséssim al servei dels nostres propòsits? Què passaria si deixéssim d'emmarcar-nos en conceptes que ens van petits, que ens comprimeixen i no permeten alliberar tot el nostre potencial? Potser començaríem a jugar a una altra divisió, abandonant constrenyiments i temors i protagonitzant una vida més a la nostra mesura. Potser deixaríem d'enganyar-nos a nosaltres mateixos i començaríem a creure'ns el nostre poder. Potser ens reconeixeríem com la font de la realitat que experimentem i ens veuríem capaços de modelar-la al nostre gust. Segurament, deixaríem de tenir tots els problemes que són fruit del nostre complex d'inferioritat i tindríem tot el que volem perquè actuaríem des de la grandesa, la confiança i la convicció que ens mereixem tot el que obtenim i que és a les nostres mans fer que tot encara sigui molt millor. T'apuntes? Jo des d'avui he decidit ser molt gran. He decidit ser. Simplement ser. Que és el més gran que hi ha. No necessito sumar-hi cap definició que redueixi la grandesa de ser. Sóc i això ja es suficient. Enfoco tot el que sóc al mateix acte de ser, sense exercir cap rol, protagonitzar cap pel·lícula no ocupar cat estatus. Responc al meu propi instint i em dec al meu propi ser. No escullo la presó de cap concepte per definir-me, deixo espai obert a l'univers infinit que neix de mi. Deixo espai perquè hi càpiga tot allò que pugui crear.
3 min
