Quan mirem al cel i distingim les diferents formes que tenen els núvols, només estem presenciant una manera de veure les coses. Perquè si els miréssim des d'una altra perspectiva, trobaríem que tenen una forma totalment diferent. Els núvols no són un cos amb una forma definitiva, sinó que les condicions meteorològiques determinen les formes que les gotetes d'aigua en suspensió van adoptant. Si miréssim un núvol des de dins i amb un microscopi veuríem una realitat totalment diferent de la que copsem des de la Terra. Succeeix exactament el mateix amb el nostre cos. Si l'observem a pocs metres de distància ens fa la sensació que estem davant una estructura sòlida i in-canviant. Tanmateix, si l'observem amb més precisió ens n'adonarem que som unes cadenes d'àtoms disposades de tal forma que dóna l'aparença d'una superfície llisa impermeable. Però no és així, no som cap mur impenetrable i inalterable sinó cadenes d'àtoms en continu moviment. No som un cos sòlid i estàtic ni molt menys, som la vida mateixa en permanent transformació. Per aquest motiu, quan estem rígids i, per exemple la nostra esquena es contractura, ens sentim com blocs de ciment. És una il·lusió, un estat mental més que no pas un fet real, raó per la qual podem destensar tot l'entramat de nervis entortolligats, que no permeten circular el flux sanguini, establint un patró diferent de conducta, existint des de la certesa que som moviment, un conjunt de reaccions químiques que hem de permetre desenvolupar-se amb naturalitat. Quan penso que jo no sóc una biga de fusta inflexible si no més aviat un flux d'energia dirigida a l'expansió, m'és més fàcil doblegar-me davant la situació present, adaptar-me als canvis i, sobretot, confiar en que en mi mateixa resideix l'origen de totes les transformacions que el meu organisme du a terme. Jo ja no m'entenc com un pou d'aigua estancada que serà per tota la vida condemnada a representar la mateix forma, sinó que he descobert que, ben al contrari, mai sóc la mateixa, doncs estic en un continu procés d'evolució i de descoberta de totes les possibilitats que te el meu cos. El meu naixement no és un bitllet directe cap a la mort, de fet, la persona que sóc ara mateix mai es morirà, perquè el cos que sóc ara és el que és viu i el que desapareixerà un dia serà un altre de totalment diferent. No és el nadó el que un dia troba la mort sinó el resultat d'anys de transformació de les cèl·lules que componen el seu cos. De manera que estem configurats segons la mateixa estructura dels núvols: som una sèrie de fotons que s'expressen en la forma que trien adoptar. No hi ha res de fix en nosaltres mateixos, sinó, que com els núvols, ens fem i ens desfem en un etern balç d'electrons, protons i neutrons. Tenim l'opció de sumar la nostra vida quotidiana a la realitat que es desplega tant dins com fora nostre o la d'interposar la nostra voluntat a tot allò que succeeix de forma implacable, originant una dura lluita contra nosaltres mateixos. Personalment, escullo obtenir tot el potencial comprès en la matèria que em conforma, de la qual avui no coneixem ni un 1% de tot aquest torrent. Decideixo integrar en la persona que sóc tot el conjunt de possibilitats del corrent electromagnètic que sóc. Em respecto i exploro amb atenció totes les portes que s'obren una rere l'altre en el sí del meu cos. Estem acostumats a moure'ns, pensar i actuar amb la ment fixada en una dimensió, en la de les coses tal com les veiem. Tanmateix, és terriblement alliberador acostumar-se a despendre's d'aquesta forma pre-fixada d'actuar i aprendre a moure'ns essent conscients de totes les dimensions que comprenem com a éssers vius: a viure des de la nostra dimensió atòmica, cel·lular, energètica, orgànica... Podem ser allò que vulguem, només cal escollir l'enfocament que volem experimentar! Ja no penso com si només fos una persona, he integrat l'habilitat de permetre'm sentir, de funcionar des de la meva dimensió atòmica, per exemple, percebent-me com un conjunt de reaccions perfectament organitzades. He abandonat la rigidesa per endinsar-me en el regne de la liquidesa, la fluïdesa, d'infinitud, el poder, la magnificència, ... Sóc gran i minúscula a l'hora, segons el punt de vista des del que em contempli, si em comparo amb el sol o amb les formigues, sóc petitíssima o gegant. Ho sóc tot ara i aquí. I neixen del meu sí totes les possibilitats que jo sàpiga originar.
3 min
