Últimament estic prenent consciència que molts dels conflictes (interns o amb altres persones) que tenim tenen l’origen en les nostres creences. Per exemple, si pensem que algú s’ha de comportar d’una manera determinada i no ho fa, ens enfadem perquè decep les nostres expectatives. Així, en el camí d’observació dels meus patrons de pensament, m’he adonat que de vegades em sento malament perquè penso que he actuat incorrectament i, automàticament, m’apunyalo amb un sentiment de culpabilitat. La qüestió és: qui i en base a què decideix què és incorrecte i què no? És a dir, ¿realment he avaluat la situació i he conclòs que el meu comportament ha estat inadequat o el sentiment de culpabilitat sorgeix de forma automàtica en resposta a un tipus de circumstàncies? Si tinc la creença que una bona mare no es cansa mai dels seus fills i un dia sento l’impuls d’obrir la porta de casa i anar-me’n per desconnectar, es posarà una mala consciència com un núvol negre sobre meu que m’ofegarà amb el seu pes. En aquest sentit, una creença que potser no he adoptat amb ple judici i coneixement està condicionant el meu estat emocional. El fet de trencar un esquema, que potser ni sé que regeix el meu sistema de conducta, fa que em castigui per no actuar com “penso” que hauria d’actuar.
El nostre ventall d’emocions és com un arc de Sant Martí, conté tota la gamma de sentiments amb els seus matisos i riquesa. Des de que naixem sabem expressar amor, ira, tristesa, alegria i por. Són senzillament respostes del nostre organisme que van apareixent i desapareixent, transiten per la nostra existència com els núvols van evolucionant en el cel. Tanmateix, a mesura que creixem, anem integrant la creença que unes emocions són bones i les altres són dolentes. Ens sembla que unes les hem de mostrar i potenciar i les altres les hem d’amagar i ens n'hem de penedir. Així, quan una situació ens desperta ira, ens sentim impel·lits a avergonyir-nos i ens renyem per acollir emocions tant indesitjables. Ens hem cregut que en nosaltres hi ha sentiments bons i sentiments dolents. Llum i ombra. Claror i foscor. Però no és així. Naixem perfectes i totes les emocions són absolutament necessàries, positives i lluminoses. Som igual de bondadosos quan fem un crit per dir que ja en tenim prou. No som el malvat de les pel·lícules quan vetllem pel nostre benestar i anunciem que l’únic que volem es estar tranquils una estona. No som dolents per fer-nos respectar i no deixar a ningú interferir en la satisfacció de les nostres necessitats.
De fet, l’experiència m’ha mostrat que si arribem al punt de fer un crit és perquè, anteriorment, un sentiment après “de voler ser bons amb els altres i admirables” ens ha conduït a reprimir la nostra autèntica voluntat i a renunciar a tenir cura de nosaltres per fer quelcom que hem pensat que pot passar per davant de la nostra integritat. La ira, la ràbia, són emocions contundents que sorgeixen de forma directa, com una explosió de dinamita que te la funció d’obrir-nos camí vers allò que realment volem. Una comunicació clara que defensa allò que més ens convé. Quan estem farts d’alguna cosa però el nostre cervell ens empeny a continuar-ho fent per alguna raó o creença que tenim, un cúmul de tensió acaba manifestant-se i una onada de ràbia surt per intentar arreglar el que no hem sabut gestionar d’una altra manera. Aquesta ràbia és tan pura, celestial i valuosa com el sentiment d’alegria o amor. Neix del nostre interior per ajudar-nos a modificar la realitat. No és dolenta, castigable o indesitjable sinó una forma més de comunicar-nos amb l’entorn. De la mateixa manera que existeixen cinc gustos i no ingerim sempre dolç perquè és més llaminer sinó que apreciem també el salat, l’amarg, l’àcid i el picant; en les nostres emocions també és imprescindible el ventall sencer per viure una vida plena.
No som ossets de peluix sense sentiments destinats a complaure a tothom, ni figures per fer bonic, som éssers vius en continu moviment evolucionant cap al més elevat benestar. I per acomplir aquesta tasca, necessitem de totes les nostres eines: empatia, capacitat de connexió, fúria, tristesa, alegria, etc. No ens fa millors castrar-nos i expressar només allò que és agradable de veure. No tot es plàcid i de color pastel però síi enriquidor, interessant i transformador. Es important confiar en les nostres emocions en la seva integritat, i atrevir-nos a experimentar-les amb tots els seus matisos. Els dons amb els que naixem són els adequats per fer front a qualsevol situació. La nostra genètica està configurada per assolir l’èxit i el benestar, per això cal recolzar-nos en la seva saviesa per triomfar en el nostre dia a dia. Estem equipats amb els recursos idonis per prosperar i ser la nostra millor versió, només es tracta de viure d’acord amb la nostra naturalesa, cooperar amb la nostra genètica i treballar a favor del nostre organisme perquè el nostre potencial es desplegui espontàniament com un cirerer quan floreix.
