Fa uns dies que arrossego un mal d'esquena que no és dolorós, sinó molest. És un avís del meu organisme que quelcom no està en el perfecte equilibri que sol estar. És una senyal d'alerta per reconduir el meu cos a l'estat de felicitat inherent. Estic tensa i sé que és perquè no confio en que les coses surten bé per si soles. Creo problemes entortolligats amb el meu pensament i els carrego a les meves espatlles. Per aquest motiu, he pres la decisió de revertir la situació i permetre'm fluir amb la intel·ligència pròpia de l'univers en comptes de posar pesos als meus ossos. El primer pas que he fet en aquesta direcció és anar-me a fer un massatge. Ha estat una sessió carregada d'informació que el meu cos ha rebut en forma de sensacions. Quan la fisioterapeuta ha pres contacte amb la meva pell, m'he sentit acompanyada, m'ha envaïtuna sensació que no sóc sola en aquest món, que no tinc perquè processar jo sola tots els meus neguits. Sempre em passa! Quan algú em toca, se'm rebaixa fins a nivell cero l'angoixa i torno a tocar de peus a terra. Perquè l'angoixa és un una sensació d'aïllament, d'asfixia, que t'allunya de la realitat. I quan entres en contacte amb un altre persona, immediatament et sents vinculat a l'òrgan on pertanys, a aquest planeta on no estem mai sols, sinó que desenvolupem el nostre rol en relació amb els demés. Quan em toquen torno a casa, sé que sóc part d'un extens entramat i reconec en els demés l'extensió del meu propi ser. Quan som dins del ventre matern, tot quantsom és envoltat d'una altra persona. Estem immersos en un contacte continu amb algú. De fet, és la nostra font d'alimentació. Creixem i esdevenim qui som en l'escalfor d'un altre organisme, en un espai on ens sentim segurs, protegits i confortats. Tenim tot l'aliment que necessitem, totes les nostres necessitats són cobertes i el clima és l'ideal. Tenir-ho tot i estar en un perfecte estat d'equilibri és la nostra naturalesa. Tanmateix, a vegades se'ns oblida i necessitem que una abraçada ens recordi aquell estat que vam viure on tot estava simplement bé. Necessitem sentir l'escalfor d'una altra mà com a transmissora del missatge que volem escoltar: "tranquil·la, tot està bé". Quan ens toquen el nostre cor desamarra sacs de pesar i torna a ser hàbil per enlairar-se i volar, doncs el contacte ens fa saber que pertanyem a una unitat i que tot allò que no siguem capaços de desenvolupar sols, acabarà sortint perquè hi haurà una altra mà per col·laborar. Penso que aquesta és la gràcia de la humanitat, som molts individus complets amb la capacitat d'associar-nos, unir la nostra energia i aconseguir coses que sols no podríem fer mai. De fet, els esdeveniments més importants de la nostra vida passen en relació amb altres persones: no hauria pogut tenir mai fills sinó hagués estat per la meva relació amb la meva parella, no hauria esdevingut la família que som sinó hagués estat per els meus fills, no parlaria el llenguatge amb que m'expresso si no me l'haguessin ensenyat, no viuria on visc, si no hi visqués altra gent... Quan estic sola només em veig els braços, les mans, l'abdomen , les cames i els peus. És quan estic amb altres persones que em veig com una persona sencera, ja que la seva mirada em torna el reflex dels meus ulls, els meus gests i l'expressió corporal. És quan em miren als ulls que prenc consciència dels meus propis ulls, és quan fem un intercanvi de somriures quan prenc consciència de la presència dels meus llavis, és quan em toquen la pell que centro la meva atenció a les terminacions nervioses i tota la informació que són capaces de transmetre'm. És quan sento el tacte d'un altra persona que recordo exactament d'on provinc i quina és la meva condició natural. Per això, adopto el compromís de fer més cas a la certesa que un massatge em va transmetre que a les pors infundades que el meu pensament es dedica a fabricar. Em relaxo, sé que no estic sola i expresso el meu missatge als quatre vents: la meva existència no s'acaba en els confins de la meva pell, la meva existència ets tu, és cada persona amb qui em trobo, és el sol que m'acarona, és l'aigua que em sosté, les plantes que em nodreixen i la terra que m'alimenta. Jo no m'acabo en el teixit que m'embolica, és just allí on començo a viure. Per això, vull que sàpigues que cada vegada que et toco, en realitat t'estic parlant i et dic "jo sóc aquí, i no et faltaré mai".
3 min
