Avui he pres consciència d'una faceta de mi que passava per alt. Us explico: tinc molts projectes en ment (publicar el meu llibre, escriure per algun diari o revista, encetar una nova etapa professional) alhora treballo a l'escola, tinc la intenció de criar els meus fills el millor que pugui, estic en plenes reformes de la nostra nova casa, vull cuinar-'ho tot jo, fer ioga i molt més. Així és que aquest matí li explicava a una amiga que vull deixar alguna cosa, doncs no puc continuar amb aquest ritme frenètic. De manera que ella m'ha aconsellat agafar-me una dona de fer feines per treure'm responsabilitats. He arribat a casa després de deixar els nens a l'escola, tot estava terriblement desendreçat: plats de l'esmorzar amb restes, sabates per aquí, joguines per allà, els llits per fer, ... He obert les persianes, el sol entrava per la finestra amb tota la seva intensitat, he començat a cantar i a moure'm amb alegria d'un costat cap a l'altre per posar-ho tot al seu lloc. Sabeu el feliç que he sigut? Ho he de confessar: gaudeixo fent les feines de la llar: cuinant, sobretot, i també plegant roba, rentant els plats i netejant totes les superfícies. Per a mi és un exercici de meditació: polir allò que es brut, aportar bellesa al meu entorn, fer brillar la matèria que em dóna comfort. M'encanta! Per aquesta raó no permeto que delegar les tasques de la nostra llar en una altra persona sigui la decisió que he de prendre perquè la meva vida millori, ja que és una activitat que em fa feliç i no vull retallar en felicitat. Conciliació no és deixar de fer les coses que ens agraden per poder-ne fer moltes altres a un ritme trepidant. Conciliació és dur a terme els nostres objectius vitals de forma equilibrada. Dedicar-nos allò que ens agrada i és necessari prescindint dels aspectes que omplen el nostre temps i no coincideixen amb cap dels nostres propòsits i motivacions. En aquest sentit, pretenc desfer-me de tot el que sobra a la meva vida. I sabeu que sobra?
- Hi sobren auto-exigències desajustades a la realitat, no existeix res més important que experimentar la pròpia felicitat; si no fem les coses des de la felicitat, aquestes no tenen sentit.
- Hi sobren complicacions: simplificar la vida és el camí més adient per arribar als objectius.
- Hi sobren problemes: cada cop que no acceptem la realitat tal com és, creem un problema i donem a la nostra ment la responsabilitat de resoldre'l. A vegades només es tracta d'abraçar el present i integrar el que ens ofereix.
Per això deixo totes les càrregues que em pesen i engego el projecte de la conciliació: casaré tots els àmbits de la meva vida que em fan sentir bé per obtenir el fruit de la plena felicitat. Renunciaré als que no conjuguen amb la persona qui sóc. Per exemple, no estic feta per encetar lluites, obrir conflictes ni crear confrontacions. Respecto els altres punts de vista, aprenc dels demés i no em proposo convèncer a ningú de res. L'únic que puc fer és viure el meu camí de la forma més satisfactòria i contagiar el meu entorn d'aquesta actitud. Perquè la felicitat és una part inherent a tots nosaltres, en cap cas un repte per conquerir. De fet, es el que fan totes les flors del camp: des del lloc on són regalen el seu propi missatge de bellesa i perfecció. No imposen la seva llei trucant a la teva porta i fent-te canviar. Ben al contrari, inverteixen tota la seva energia en resplendir, en desenvolupar el seu màxim potencial i oferir, desinteressadament, tota la seva magnificència.
