Una família nombrosa

Marina Sancho

L'educació no és una cursa amb una meta concreta

Ja fa anys que he acabat la meva educació reglada i encara em queda la sensació que he d'arribar a algun lloc. Que la vida és una cursa d'obstacles que he de superar per triomfar. Que he de demostrar la meva vàlua. Que he de guanyar medalles i mèrits. Que he de seguir esforçant-me molt i molt per aconseguir les coses. 

Miro enrere i entenc per què es dona aquesta situació: des de ben menuda m'he entrenat per superar proves i proves i més proves. He estat programada per desitjar sempre estar en un lloc superior. Recordo que quan anava a la llar d'infants em delia per arribar a l'escola. Amb els grans. Quan feia parvulari volia fer primària. Per deixar de fer coses infantils i començar a fer feina important de veritat. Quan cursava primària m'avergonyia de ser una simple nena i volia ser com les noies que van a l'institut. Quan feia batxillerat m'emmirallava en les universitàries. Quan anava a la universitat em sentia una estudiant sense valor. Volia entrar al món laboral i jugar de veritat. Ara que treballo de mestra i no puc evitar, de vegades, sentir-me miserable per fer una feina tan mal considerada i em vull esforçar per fer quelcom impressionant de debó. M'hi jugo el que sigui que, quan ho aconsegueixi, sentiré que això no és prou i que he d'anar molt més enllà. 

Per aquest motiu, és necessari tallar amb l'organització piramidal de l'educació. Els que tenen més edat que nosaltres no són més a munt, a dalt o més endavant. Els que han nascut en algun any anterior al nostre no estan darrere, a sota o abaix. No hi ha inferior o superior. Més o menys. Millor o pitjor. No podem associar passar de curs amb avançar. No estem jugant al parxís. L'educació no és una cursa amb una meta prefixada. Sabeu per què? Perquè una bona educació mai sabem on ens durà. No sabem si ens durà amunt, abaix, a l'esquerra, a la dreta, més al fons, més a dins perquè l'educació és quelcom que cada alumne ha de construir segons la seva personalitat. Cap autoritat planeja amb antelació el lloc on hem d'arribar. Perquè aquest no existeix. L'hem de crear. És el fruit del nostre treball d'esculpir la persona que serem. No hi ha ningú esperant-nos-hi amb una medalla perquè partim del tot i no de la mancança. No rebem educació perquè siguem pobres de talent, ignorants o éssers proveïts de voluntat. Som escolaritzats per créixer en conjunt, creant xarxes de coneixement. No ens falta res. No ens em d'esforçar i sacrificar per arribar a un punt llunyà. Simplement permetem que el nostre desenvolupament es desplegui mentre ens trobem amb la millor companyia.

Ser més amunt, més endavant, no és quelcom que haguem de fer que els nens i nenes anhelin.Tot el contrari, es tracta de fer que els infants entenguin que el lloc on són ÉS PERFECTE. Hem d'ensenyar-los a reconèixer el mèrit que tenen per ser on són. A gratificar tot el que disposen en aquest precís instant. A estar satisfets en el seu moment personal. A acceptar i gaudir del present. A valorar els recursos que disposen. A utilitzar les eines que tenen. A celebrar la meravella del present sense voler marxar corrent a un altre lloc. A viure conscientment l'ara i l'aquí. 

Això és el que vull que aprenguin els meus fills. Jo m'he passat la vida mirant endavant o amunt. Esperant sempre més. Menyspreant el que disposo en aquest moment. Anhelant sempre allò que no tinc en comptes de reconeixent el que si que tinc. Volent ser sempre més. Patint sempre per avançar una casella en aquest estúpid tauler. Ja n'hi ha prou. Em planto. M'acomiado de l'absurd per començar a percebre la vida amb significat. I no hi ha millor manera que transmetent la meva experiència a les generacions que venen: no cal que us apresseu per a res, fills meus. Gaudiu del present que és el més bonic que existeix. I l'única manera de crear un futur feliç és acostumar-nos a sentir la felicitat des de ja. Perquè que allò que vindrà sempre està d'acord amb el que som. Per tant, més val ser feliços, oi?