4 min
Com sabeu, treballo fent de tutora en una aula de P3 i he decidit resumir cada setmana el que aquesta experiència m'ha aportat, tant a nivell personal com a nivell professional. Així, les meves descobertes d'aquesta setmana han estat:
- Quan un infant té un comportament que nosaltres anomenem incorrecte, el típic "es porta malament" vol dir que s'està avorrint i no està aprenent res de nou i interessant en aquell moment. Els nens i nenes neixen programats per assolir coneixements i ampliar la seva experiència constantment. Sovint a l'aula s'avorreixen i despleguen tota una sèrie d'actituds desagradables que no expressen res més que el seu dolor en front el fet de no poder créixer i apaivagar la seva set d'aprenentatges significatius i relacionats amb la vida real. L'escola no hauria de ser una preparació per la vida, sinó una experiència de la vida mateixa. Les criatures de tres anys estan fins al més amunt de "pintar per dins". La major part del temps que passen a moltes escoles la destinen a pintar: els nombres, les figures geomètriques, les lletres, o qualsevol dibuixet. I què els aporta aquesta activitat? Què en treuen que els pugui ajudar per a la supervivència a la vida de veritat? No ho sé. Ells tampoc ho saben, per això quan toca pintar veus que comencen a saltar de la cadira, es barallen, xisclen, s'escupen, canten, t'expliquen anècdotes, busquen joguines o fan veure que els colors són avions que viatgen per l'aire. Realment és una tortura que em costa molt d'aplicar. Va en contra dels meus principis, a mi que m'agrada tant respectar els interessos dels nens i nenes i alimentar la seva imaginació i curiositat. Per aquest motiu, enllesteixo les tedioses fitxes tan ràpid com puc i tot seguit els deleixo amb un grapat de contes que escolten amb plena atenció, no interrompen per res del món i ens duen a una estona d'agradable conversa i intercanvi d'opinions. A mi mateixa m'ha sorprès que les mateixes personetes que són capaces del rebombori més eixordador, puguin crear un clima tan agradable i es submergeixin en l'absolut silenci per navegar de la mà dels contes.
- Quan un nen o nena fa una rabieta, sovint la causa no és la primera que ens ve al cap, la més aparent. Sinó que té un motiu més gros i significatiu per desenvolupar aquest comportament. Per exemple, l'altre matí, en Daniel* va arribar plorant a l'escola, no es desenganxava dels peus de la mare i es va estirar a terra comunicant-nos dir que d'allà no el trauríem. La mare ens va dir que és perquè volia un xiclet i no li havia donat. EL nen mateix cridava "vull el xiclet, vull el xiclet". Tanmateix, un nen que està equilibrat i té tot el que necessita a la vida ( bàsicament aliment, descans i afecte dels pares) no esclata d'una manera tan exagerada. En Daniel és un nen que arriba a l'escola a primera hora del matí i en surt a última de la tarda, es queda a totes les "acollides" i extraescolars possibles, a part del menjador. El dia que va fer aquesta rebequeria era dilluns a primera hora i segurament sabia què l'esperava. Darrere d'una gran escena o enrabiada sempre hi ha una arrel més profunda, un motiu que no té per que ser el que desencadena aquest esclat, sinó que només funciona de detonant per expressar aquest gran malestar que la criatura sent dins seu.
- Els nens i nenes són perfectes. El comportament dels nens i nenes no s'equivoca. Naixem perfectament programats per aprendre, créixer i adaptar-nos al medi per sobreviure. Per això quan quelcom no funciona a l'aula, no és culpa del grup de nens que m'ha tocat que és molt difícil com acostumen a dir algunes mestres, sinó que la metodologia o el tracte que estem emprant amb aquells infants no és el més adequat. Quan quelcom no va bé amb la canalla, mai és culpa dels nens i nenes. Sinó que és responsabilitat dels adults buscar la millor manera de tractar-los, de satisfer les seves necessitats, de crear un ambient idoni. Els infants són innocents i l'únic que fan és donar respostes als estímuls que se'ls van presentant. És acció-reacció. Quan no ens agrada el comportament dels nens i nenes de la nostra classe, el que no ens està agradant realment és la resposta que ens donen a l'estímul que nosaltres hem originat. Per tant, la responsabilitat és de l'estímul i no de la resposta. I som nosaltres els qui produïm estímuls que desencadenen respostes. Si volem modificar la resposta, ens hem de centrar en la tasca d'oferir un estímul que origini la resposta que volem. D'aquesta manera, si veiem que els nens i nenes estan inquiets i nerviosos dins de l'aula, asseguts ala cadira resseguint la lletra O i el seu comportament ens incomoda, potser necessiten sortir al patí i gaudir d'una estona de sol i psicomotricitat, o d'una sessió de massatges en parelles, o d'una estona de relaxació amb musicoteràpia, o de participar en un joc cooperatiu, o d'escoltar una rondalla, o d'expressar en rotllana o amb més intimitat allò que els ronda per el cap o per el cor. En tot cas la tasca l'hem de fer els adults (de buscar una situació que satisfaci a les criatures) i no dels infants. Els nens i nenes no han de modificar el seu comportament per agradar-nos, satisfer-nos i complaure'ns als adults, ells no tenen la feina de fer-nos la vida fàcil, còmoda i agradable. La feina dels nens i nenes és aprendre, expandir-se, experimentar independentment de com ens sentim els adults. De nosaltres depèn facilitar-los les coses perquè així sigui, ocasionant un ambient de pau on tot flueix o dificultar-los el camí, interposant-nos-hi amb fitxes per pintar, per exemple, donant lloc a un ambient de crispació i ansietat i a sobre queixant-nos que aquests nens no es porten bé i no ens fan la vida fàcil a nosaltres. Som nosaltres qui els hem de fer la vida fàcil a ells oferint-los tot el que estigui a les nostres mans perquè puguin aprendre.
* El nom dels nens i nenes ha estat modificat per tal de mantenir la privacitat i respectar cada infant i família.
