A casa, estem en una etapa en la que la relació amb dos dels meus fills flueix amb perfecció.Però n'hi ha un dels tres que sembla que vagi a contra corrent i la seva conducta no encaixa en les perspectives que tenim d'ell: no es vol posar les sabates, no vol menjar, fa allò que li acabem de prohibir, a l'escola té mala conducta i es mostra desagradable amb els companys. Què li passa? Pensem que no se sent a gust, que se sent insegur i que vol rebre protagonisme. Necessita re-afirmar la seva vàlua i comprovar la fortalesa del vincle matern/patern constantment. Vol comprovar que l'estimem incondicionalment i això ho fa esperant rebre amor, carícies i abraçades sense donar-nos el seu bon comportament a canvi. Vol rebre estima a canvi de res, "gratuïtament" diríem, en lloc de com a premi per haver fet les coses com nosaltres volem. Espera petons i abraçades com a condició prèvia a cap comportament. Espera que siguem nosaltres qui donem primer, qui el paguem de manera anticipada enlloc de fer res per rebre la seva ració d'amor. Necessita amor, amor i més amor. Estar segur de que és important per a nosaltres per a poder evolucionar i tirar endavant amb els seus aprenentatges. Ha fet aturar la vida per comprovar que disposa del nostre recolzament incondicional. Al principi no vam reaccionar a aquesta crida a un re-establiment i enfortiment de la nostra relació, sinó que ens ho preníem com una simple manera de posar a prova els límits, per la qual cosa nosaltres reaccionàvem defensant amb encara més duresa i determinació els límits. Després de vàries setmanes sense que el problema s'hagi resolt tot i seguir-li marcant els límits implacablement i amb coherència, hem determinat que ens havíem errat de diagnòstic i que hem de re-dirigir la nostra resposta: omplir els seus dipòsits de seguretat i amor, tant fins que vessin i esperar que, com a conseqüència del seu benestar i plenitud, per si mateix, de manera autònoma, prengui la decisió des de l'interior d'actuar d'acord amb nosaltres, fruït d'una resolució del problema, gràcies al nostre l'exemple i la motivació per a re-sorgir actuant des del cantó positiu. D'aquesta manera, d'acord amb el present diagnòstic de la situació ( el nen necessita omplir el seus dipòsits d'amor, enfortir els sus vincles amb nosaltres i augmentar la seguretat en ell mateix i de la seva vàlua) i amb un ferm objectiu( aconseguir que sorgeixin del seu interior les ganes de col·laborar i fluir amb el ritme de la família gràcies a l'acompliment de totes les seves necessitats), ens hem marcat les següents metes com a mètode per sanar el conflicte en que ens trobem:
- Donar temps al nen. Temps per :
- Comprendre'l
- Donar-li amor incondicionalment
- Escoltar-lo abans d'imposar
- Fer-li sentir la seva importància en el nostre nucli familiar
- Tractar-lo amb delicadesa per curar les ferides en la nostra relació
- Comunicar-li la imperiosa necessitat d'ajustar-se a les norme si hàbits de casa per al seu bé
- Transmetre-li els nostres valors i el goig d'acomplir-los
No sé si us servirà d'alguna cosa la meva experiència, la comparteixo per si algú més es troba en situacions similars i se sent identificat, o si, fins i tot, em pot regalar algunes paraules d'acompanyament en aquest procés. El simple fet d'escriure el que visc i reflexiono ja em fa de teràpia, ajudant-me a posar paraules i conduint els pensaments que contenen la solució. Gràcies Eloi per haver-me presentat una lliçó més que m'ajudarà a créixer. He après a escoltar-te primer i actuar després. Gràcies també a tots per ser-hi i donar sentit a aquest bloc.
