Importància de la pràctica basada en l'evidència en logopèdia, psicologia i pedagogia

BarcelonaEdgar Gonzàlez / Trivium

L’estudi dels problemes d’aprenentatge és relativament nou i una realitat en la nostra societat, i hi intervenen disciplines com la logopèdia, la psicologia i la pedagogia. Hem de tenir clar que estem davant una perspectiva amb disciplines que son a cavall entre les ciències de la salut i les ciències socials. Aquesta realitat ens planteja que les intervencions en les dificultats d’aprenentatge es poden articular de manera subjectiva, neurofuncional i cognitiva, la qual cosa determina la possibilitat d’intercanvis amb diferents objectes del coneixement.

Les dificultats d’aprenentatge poden respondre a causes externes, com l’estructura familiar i individual de qui fracassa a l’hora d’aprendre, o internes (símptoma o inhibició). No existeix una única causa ni situacions determinades en el procés d’aprenentatge. Els problemes d’aprenentatge posen en evidència la necessària interrelació dels nivells orgànics, corporal, intel·lectual, expectant i de context institucional (Alicia Fernández, 1999) en les intervencions.

La presa de decisions en les intervencions i en la utilització d’un mètode o un altre no ha de partir d’una actitud arbitrària. Haurien de tenir una confirmació empírica, i en això busquem una pràctica basada en l’evidència (PBE) on existeixi una relació entre la investigació i la pràctica. Aquest és un concepte que prové de la pràctica mèdica. Agafant la definició de Sackett et al. (1996) i portant-la al nostre context, la podem deixar en “l’ús conscient, explícit i assenyat de l’evidència més actual i vigent en la presa de decisions en l’atenció individual dels nens i joves”, i citant G. Aguado i J. Ripoll (2016) també hi hem d’incloure l’experiència personal. Davant la mateixa experiència del mateix context podem decidir si la pràctica pot ser aplicable o apropiada.

Prèviament i conjuntament amb la pràctica, creiem que és important conèixer la naturalesa dels trastorns i els processos que poden estar implicats en les seves intervencions terapèutiques.

Tot això ens porta al fet que en la nostra realitat quotidiana hem de buscar investigacions que responguin a les nostres preocupacions. La mateixa cerca i lectura ja ens mou a un exercici de reflexió, i hem de tenir una actitud crítica davant la nostra pràctica professional. En aquesta constant recerca podem dirigir-nos a institucions com What Works, American Speech and Hearing Association (ASHA), Institute of Education Science Find That Works! American Academy of Pediatrics, Best Evidence Encyclopedia i Cochrane.

Alhora, defensem la proposta de generar recerca davant la mateixa pràctica, aprofitant contextos com el nostre. Aquests estudis poden ser molt més propers tenint en compte el context, l’entorn i les característiques del nens i els joves.

Tampoc hem de perdre de vista que el professional que farà la intervenció té un paper clau en tot procés terapèutic i d’aprenentatge. Montfort (2014) ens fa reflexionar sobre les característiques del professional que farà la pràctica, i que també s’han de tenir en compte: la seva creativitat, implicació personal, energia, capacitat de generar confiança i habilitats socials. Aquestes, tot i que estan fora de la quantificació, són variables que hi influiran. Actitud, habilitat comunicativa i didàctica del terapeuta són tan importants com la metodologia emprada.

Tots aquests aspectes ens han de distingir com a centre de logopèdia, psicologia i pedagogia, i marquen un tret distintiu en la nostra pràctica i intervenció.