L'estil educatiu és quelcom implícit,emocional i en certa manera inconscient, descriu la interacció de pares-fill a través d'un ampli ventall de situacions. Aquesta interacció afecta al desenvolupament emocional de l'infant. Els pares generalment utilitzen una barreja de dos components principals en l'educació dels seus fills, el control i el caliu emocional. El control té dues vessants, d'una banda la part conductual que inclou aspectes de vigilància i protecció, d'altra banda la part psicològica o el voler influenciar en com han de pensar o ser els infants. El control conductual és necessari,tots els nens necessiten unslímitsiunasupervisió, així com cal protegir-los dels perills. El control psicològic, com ja us haureu plantejat, millor no utilitzar-lo, tot i que de vegades es pot escapar inconscientment... El caliu emocional és la part maca, implica totes les actituds d'afecte i suport cap als fills, demostrar amb paraules i gestos l'estimació, ajudar-los quan les coses no surten com els agradaria, encoratjar-los, mostrar que ens sentim orgullosos d'ells, respectar les seves opinions, proporcionar una infància estimulant, compartir i jugar amb ells, etc... No voldria deixar de banda un component més de l'estil educatiu, el rebuig, per dir-ho d'alguna manera “el pitjor” o el que més s'ha repetit en diferents estudis com a factor de risc, però que tot i així continua sortint quan fem avaluacions a pares. Aquesta dimensió de l'estil educatiu inclou actituds com: hostilitat, severitat excessiva, càstigs, mostrar-se rondinaire o brusc, donar sempre les culpes del que passa al mateix fill, pegar o renyar al nen davant d'altres persones, explicar davant d'altres persones alguna cosa que hagi fet o dit "malament", comparar-lo amb altres, etc... Frases com “mira la teva amigueta que bé que es porta” o explicar a la tutora o altres mares lo malament que s'ha portat, no serveix per res més que per avergonyir-los, és un cop baix a la seva petita autoestima que tot just s'està formant. A grans trets, durant el creixement el caliu emocional ha de ser alt, des del meu punt de vista no té límits, quan més millor! El control, ha d'anar-se adaptant segons l'edat i el rebuig, al contrari que el caliu emocional, quan menys millor! Dels 0 als 2 anys s'ha de crear en l'infant la confiança de que els seus pares el cuiden i responen a les seves necessitats, durant aquest període els mostrem el nostre afecte amb el contacte físic i acudint quan ploren, sobretot durant el primer any. Els nivells de control estan al màxim donat que encara són éssers indefensos i que depenen totalment dels adults. Entre els 2 i 3 anys comença la revolució, ja han aprés a fer moltes coses sols, comencen a sentir-se autònoms i així ho fan saber als pares, comença el domini del no, les conductes d'oposició i les rebequeries. Aquí cal mantenir uns límits clars, comença la dura tasca de transmetre als fills que la frustració forma part de la vida i que no sempre podem aconseguir el que volem. Ara bé, que podem fer davant de conductes d'oposició i rebequeries? Sobretot hem de mantenir la calma, la nostra actitud calmada els ajudarà a relaxar-se, cal esperar pacientment i sense alterar-nos que es vagin tranquil·litzant per ells mateixos. Això no significa que els haguem d'ignorar, cal fer-los veure que ens importa el seu estat, però que no estarem per ells fins que no estiguin tranquils. Si cada vegada que es produeixen aquests comportaments la vostra resposta és tranquil·la, veureu com els vostres fills a poc a poc aprendran que la rebequeria no és un comportament efectiu per demostrar com es senten ni per cridar la vostra atenció. És important recordar que fins als 7-8 anys veuen el món de manera força egocèntrica, per tant l'estil educatiu verbalitzador o el fet de donar arguments verbals resulta poc útil, sobretot si pretenem que es posin al nostre lloc, explicar a un nen de 4 anys que s'ha de portar bé perquè la mama acaba d'arribar de treballar i està molt cansada no serveix de res, ell possiblement està enfadat perquè la mamà no hi era o perquè aquell dia no l'ha pogut anar a buscar al cole i troba plenament legítima la seva rebequeria. Dels 4 als 6 anys, la tolerància a la frustració va millorant, és l'etapa on van consolidant la seva autonomia i va creixent la seva autoestima. D’aquí en endavant els nivells de control han d’anar baixant, hem d’afavorir que facin coses sols, que s’enfrontin a petits problemes i que aconsegueixin petits objectius sense la nostra ajuda. Continuen sense poder posar-se al lloc dels seus pares, però entenen l’autoritat d’aquests, així com l’existència de normes a casa, és un bon moment per redefinir i consolidar límits. Les instruccions que els donem han de ser clares i concises, no es convenient demanar més d’una cosa alhora. Si ens ho demanen cal raonar el perquè de les nostres decisions, no si val un “perquè ho dic jo”, però tampoc cal explicar-los la bíblia, per exemple “papa perquè he de menjar verdura? “perquè és bona pel teu cos i t’ajudarà a estar més sa”, aquí parem, argumentem només dades objectives i no parlem de com ens sentirem nosaltres si se la menja ni de lo tristos que ens posarem si no ho fa, en aquest període l’aprovació dels adults és molt important, però no és aconsellable fer-la servir com a moneda de canvi. Sí que cal demostrar com d’orgullosos ens sentim d’ells sempre que puguem i intentar evitar qualsevol actitud que els pugui ferir o els faci sentir avergonyits, hem de pensar que no tenen la capacitat de riure’s d’ells mateixos que tenim els adults i especialment entre els 5 i 6 anys són molt susceptibles a les crítiques i al que els altres opinin d’ells. En el període dels 7 als 10 anys poc a poc es van apropant als adults, són més independents, comencen a assumir responsabilitats, col·laboren en les tasques de la llar, els agrada compartir hobbies i activitats amb els seus pares, tot això fa que la relació canviï, el nen/a al sentir-se més pròxim/a als pares pot tolerar malament els límits, ara ja no serveix imposar les normes i ja està, entra en joc la negociació i el diàleg, en aquestes edats creuen que el seu criteri és igual d'encertat que el dels pares, és el moment de reajustar de nou els nivells de control, s'han de pactar noves normes que els permetin continuar caminant cap a l'autonomia alhora que respecten el funcionament familiar. Als 11 anys comença la pubertat i aquí sí que es comença a capgirar tot! Seguidament arriba l’etapa més emocionant i turbulenta de la vida, l’adolescència, en aquest moment l’estil educatiu ha de readaptar-se tant que el tema és mereix un capítol a part que reservo per a la propera entrada...
4 min
