Criatures 21/09/2012

"Jo volia una lactància feliç"

4 min

-

Dilluns vaig rebre aquest mail que avui reprodueixo al bloc amb el permís de la seva autora. Em va semblar una reflexió molt vàlida que ens permet comprovar que tot sovint les coses no surten com voldríem i també que la nostra mirada pot ser injusta i reprovadora

“Hola Alba: Fa temps que tinc ganes d'escriure't la meva odissea amb la lactància, però com és llarga mai trobava el moment... Finalment ho he aconseguit! Espero no ser massa avorrida i pesada. Desitjava expressar que, pel que m'ha tocat viure, alletar no sempre depèn d'una tria. A mi ningú m'havia de convèncer de donar el pit. Ja abans de quedar-me embarassada, era de les vivències maternals que més anhelava sentir. De fet, quan la meva cunyada va optar per no alletar em va sorprendre i colpir molt, i, ho he d'admetre, no em va semblar bé. Durant l'embaràs em vaig llegir "El regalo.." d'en Carlos González, que em va agradar molt i del qual em vaig quedar amb la idea de que totes les dones podem alletar i que són raríssims els casos en què això no succeeix. En cap moment m'havia plantejat que potser no ho aconseguiria.

El part va anar bé, no desitjava un part natural però fou un part no induït, vaginal, amb poca epidural... De seguida em van posar la nena al damunt, pell amb pell, i poc després ja mamava, abans d'arribar a l'habitació de l'hospital.

Durant els dies que vam ser allà la nena no va deixar de perdre pes. Jo ja sabia que la pèrdua era normal, però quan va passar del 10% em vaig començar a preocupar. No notava massa pujada de llet (una mica sí), i si premia els pits a dures penes aconseguia treure'n una minúscula goteta de calostre. Jo donava el pit a totes hores, i la nena es mossegava els punyets. La doula que em va acompanyar em tranquil·litzava dient-me que tot era normal.

Però jo no podia estar del tot tranquil·la, sobretot quan, arribat el moment de l'alta, la Lena havia perdut quasi un 15% del seu pes. D'acord que va néixer amb bon pes (3,480 kg) però jo trobava que era molt. La pediatra ens enviava cap a casa, però com jo vaig insistir va decidir mirar-li el sucre. La va trobar una mica justa (48) i ens va donar suplements, 30ml cada hores amb xeringa.

Després d'uns dies amb el suplement, i animada en veure que la nena ja guanyava pes, vam decidir (amb la doula) reduir els suplements i intensificar, encara més el pit, i estimular-lo amb tirallets. En reduir el suplement vam tornar a estancar-nos i perdre pes, i la nena tampoc feia caca, només en feia un cop cada 3 dies. Vam reprendre el suplement, amb xeringa, i em vaig comprar un relactador. Amb el tirallets sempre extreia misèries, la qual cosa encara em feia sentir més insegura. Em deien que algunes dones no aconsegueixen treure's gaire llet. Potser sí, jo pensava, però els seus fills s'engreixen bé.

La nena va trigar 3 setmanes a recuperar el pes del naixement i anava engreixant, molt poc a poc. Però jo la veia justeta, intranquil·la... quan mamava, semblava que tingués una crisi dels 3 mesos permanent.

A partir d'ara t'estalviaré els detalls perquè seria llarguíssim. Et resumiré tots els moviments que vaig fer per salvar la meva lactància.

Donava el pit a demanda intensiva (setmanes sense pràcticament aixecar-me del sofà)

Tirallets freqüent (el màxim que em vaig arribar a treure van ser 30ml)

Vaig anar al grup de lactància i massatge infantil

Al principi, els suplements restringits a 180ml diaris com a màxim, i mai amb biberó. Vaig comprar-me un relactador, que tinc rovellat de tant ús. Vaig usar el relactador fins els 7 mesos!!

Collit i porta nadons (fular elàstic), amb molt de gust.

Alletament amb llet materna d'una altra dona, que es va oferir molt afectuosament

Visita a una assessora d'Alba quan la nena tenia quasi 1,5 mesos. Que va revisar la postura i el tel. Aparentment no en tenia. Li va sorprendre que no ragés gens de llet quan donava el pit i em va dir que potser sí que patia hipogalàctia: anàlisis de sang per descartar hipotiroïdisme (descartat), més tirallets...

Finalment vaig anar amb el Dr. Luis Ruiz. Vam provar de retirar el suplement, i la nena va perdre pes. No vaig voler insistir massa temps perquè ja anava justeta. Vam acabar tallant el tel (tipus IV). Vam tallar-li. Després del tall del tel, vaig prendre Domperidona un temps però ho vaig haver de deixar per ordres de la meva metgessa. El Dr. Ruiz em deia que sí, que tenia prou llet. Però la veritat, ja no m'ho creia gaire...

Tot aquest procés, amanit amb una enorme frustració, sentiment de fracàs absolut, i molts plors sentint-me un desastre com a mare. Quan vaig assumir que, fos pel què fos, jo tenia un problema de lactància i que ho havia provat tot, i vaig decidir començar a donar suplements a demanda, la nena va fer un canvi radical. Va passar a estar molt més tranquil·la i contenta, a engreixar-se bé, a dormir plàcidament...

Ara té 8 mesos i mig. Està rodoneta, "Budita", potser la llet artificial l'engreixa massa, no ho sé. Continuem amb el pit, però penso sobretot, com a font d'afecte i consol. Em rebutja el pit quan té molta gana però molt sovint, quan acaba de prendre un biberó, busca el pit per relaxar-se. I ja pren alimentació complementària.Gràcies als consells de la Clara, la doula, i altres assessores, hem pogut arribar fins aquí amb una lactància mixta, sense deixar el pit del tot.

Per què t'explico tot aquest viacrucis?

Doncs perquè em frustra una mica que, quan parles de lactància, és fàcil interpretar que les que donem biberó ho fem fruit d'una tria voluntària. No sempre. Com has pogut comprovar, jo vaig lluitar molt per poder alletar i no ho vaig aconseguir. Crec que ho he fet tot, no vaig tirar la tovallola a la primera de canvi. I hi ha altres dones com jo, dones que amb un primer fill es van quedar amb la sensació de no haver-ho intentat prou, i que amb el segon s'han trobat exactament en la mateixa situació. I jo també, també penso que potser no he fet prou, que potser hagués hagut d'insistir més amb el pit.

stats