Com la majoria de nenes, jo jugava a ser mama de totes les meves nines. En tenia un parell de preferides, aquells bebès realistes que van començar a sortir a la venda a la dècada dels vuitanta. Encara veig la capsa amb els dos ninots, nen i nena, amb una braçalet d’identificació, una manteta rosa i una blava i un biberó. Jo els donava aquell biberó, de fet donava aquell biberó a tots els peluixos i ninesque tenia. Allò era el que tota mare feia, no? Em vaig adonar que els pots de tint dels cabells de la meva mare eren com un biberó i esperava cada mes tenir-ne un de nou. Aixíen vaig fer una bona col·lecció. La primera vegada que vaig veure donar el pit, jo tenia entre vuit i deu anys. Vàrem anar a veure uns amics dels meus avis que havien tingut la seva primera néta. Estàvem al jardí de la casa familiar. La nena que tenia menys d'un mes es va posar a plorar. En aquell moment la mare de la criatura es va disculpar i va dir que marxava per donar-li el pit. Joestava fascinada amb la criatura i la mare em va mirar i va convidar-me a acompanyar-la. -Vols venir? - Síííí! I tant que volia anar-hi. Només per poderromandreuna estoneta mésamb aquella nena. Volia acompanyar-la on fos. Vam entrar en unahabitació amb dos llits. Ella es va asseure en un i em va asseure a mi al seu davant. Recordo molt silenci, poques paraules i molt d'amor. Va ser un moment màgic que em va marcar per sempre. Allò era donar el pit. Era una manera nova per mi d'alimentar els ninos!Des d'aquell dia vaig decidir donar pit als meu “bebès”. Per aquesta raó quan jo he donat el pit a les meves filles amb altres nens (nena o nenes és igual) a la vora, els he convidat a mirar, a preguntar, a fascinar-se amb la lactància de la mateixa manera que un dia em va fascinar a mi. Per tot hi ha una primera vegada.
2 min
