Criatures 07/05/2010

Quan ser mare no és de color de rosa

3 min

El naixement d’un fill hauria de ser una vivència feliç, extraordinària i plena d’emoció. Però què passa si és tot el contrari, si la tristesa ho envaeix tot? Després del part es produeix un gran desajust. La dona es converteix en mare. Tot trontolla i les dones som molt fràgils en aquests moments. Hi ha canvis fisiològics i psicològics que poden portar a la dona a viure una experiència devastadora. A vegades no hi ha res de color de rosa. S’han descrit tres tipus diferents de reaccions depressives que poden aparèixer en el postpart, són:baby blues, depressió puerperal i psicosis puerperal.M’agradaria en aquesta entrada parlar dels dos primers. La tercera és molt greu i no crec que sigui el lloc per parlar-ne ni jo la persona ideal per fer-ho. El terme baby blues és una accepció anglesa que cataloga un estat d’ànim melancòlic o deprimit. Acostuma a ser molt freqüent i poc prolongat i moltes vegades passa desapercebut pels professionals de la salut i fins i tot per la família. La marese sent desanimada, trista, apàtica, melancòlica... Mentre lluita per adaptar-se al nou rol de mare. Segurament ha estat ansiosa per tenir la seva criatura en braços, veure’l, acaronar-lo i sentir-lo però ara de cop quan finalment el té als seus braços nosent res que s'assembli a la felicitat. Tenen sensacions d’inseguretat doncs no saben com seran capaces de gestionar la cura dels seu fill i es senten incapaces de respondre a les demanes contínues del nadó.I els sentiments trontollen cada vegada més. Cpm expressar el que sent? Com es pot expressar que una no és feliç amb el seu fill? I la gran pregunta: per què jo no sóc feliç? “El meu nen és perfecte. És el que sempre he volgut i estic emocionada però nol’entenc. No sé per quina raó no sóc feliç, per què no estic gaudint de la seva arribada... ser mare és massa dur!”

És molt important l’ajuda de la parella i la família. Restringir les visites, donar contenció i suport emocional a la mare i permetre que pugui expressar aquests sentiments negatius sense ser jutjada. Ajudar-la a trobar-se amb el nadó, a buscar l'enamorament i la connexió.... Aquests sentiments es presenten entre el 50i el 85% de les mares i acostumen a desaparèixer cap als 15 dies postpart, una vegada la dona esta més equilibrada hormonalment i s’ha pogut anar ajustant al paper de mare queli ha sobrevingut. Siels símptomes es fan més intensos la dona pot patir depressió post part. Cal que un professional de la salut mental diagnostiqui i tracti la mare. Les doneses senten irritables, apàtiques, tenen dificultats per prendre decisions simples, tenen un plor incontrolable, insomni, ansietat, abatiment i aïllament, perden la gana... i també tenen ganes de morir, ganes de veure’s lliure de la càrrega que suposo la maternitat, molta por que la criatura emmalalteixi i molta por a fer-li mal... “Estic sempre angoixada... jo sola no puc cuidar al meu fill. Les nits són una tortura, no puc dormir, caic rendida per pur esgotament. Intento distreure’m amb altes coses que abans m’agradaven però no puc. Estic en un pou. No suporto que plori... no suporto res...”

D’un 10 a un 15% de mares patiran depressió postpart, que en ocasions requereix hospitalització. Aquesta és l’altra gran dificultat del nostre país, aconseguir l’ ingrés conjunt de mare i nadó i evitar la separació, doncs no tenim unitats on es permeti l'ingrés de mare i nadó. I la lactància que té a veure en tot això? Diversos autors han relacionat l’abandonament precoç de la lactància amb la presencia de depressió puerperal. La lactància fa estar a les mares en contacte directe amb els seus fills, contacte pell amb pell que relaxa a ambdós i que fomenta la proximitat i el coneixement mutu. Les hormones que es posen en joc durant la lactància ajuden la mare a relaxar-se i viure experiències positives amb el seu fill que l'animen a seguir endavant i a ser més positiva. Si cal medicar la mare això no és excusa per deixar la lactància. Hi ha una llarga llista d’antidepressius compatibles amb la lactància que permeten compatibilitzar les dues coses sense haver de renunciar a una o l’altra. I cal deixar clar que interrompre la lactància pot accentuar la depressió i que la lactància no accentua els sentiments negatius de la mare. Totes les dones que estiguin patint una situació de les descrites han de ser recolzades, i si així o desitgen, seguir amb les seves lactàncies. Cal que les dones que estiguin patint aquestes situacions i si elles no poden, els seu familiars, les posin en contacte amb professionals formats en temes de depressió i maternitat. La maternitat no sempre és totade color de rosa però tampoc hauria de ser només de colornegre.

stats