-
El dia 17 es va celebrar a tot el món el Dia Mundial del Prematur. M'ho havia dit la Marta, i li vaig demanar que fos ella la que ens expliqués la seva lactància amb un nen prematur. Gràcies.
-
"Dissabte 17 de novembre vam cel·lebrar la segona edició del Dia Internacional de la Prematuritat. Aquí va la nostra història.
-
Vaig alletar la meva filla fins als tres anys i mig. Aquest no és el relat del seu alletament, però començo aquí perquè aquesta experiència és el motiu pel que vaig aconseguir alletar el nostre fill malgrat sortir abans d'hora amb 1,1 kg. Confús? M'explico.
Després d'un embaràs complicat i enllitat, una segona ruptura de placenta a la setmana 32 em va abocar a una cesàrea d'emergència i un segon ensurt: el nadó era més petit del previst... Un nadó IUGR (Intra Uterine Growth Retardation)*en tota regla.
Amb l'espant encara al cos, vaig començar a estimular el pit. Recordo pujar amb el cap cot a la Unitat de Prematurs: només 2 ml de llet a la xeringa! Un remenat de dolor, cansament, patiment, desesper i certa vergonya per poder aportar només quantitats tan minses al fill que no havia pogut aguantar a dins fins al final. Aviat vaig començar a prendre sulpirida i la producció va millorar. Innocent de mi, vaig pensar que havia resolt l'alletament.
A les dues setmanes, la infermera en cap va preguntar del no res si volia provar d'alletar directament. Encara era petit i seria poqueta estona, però es tractava d'anar provant. Res memorable però un primer intent. Després d'uns dies, vam fer un segon intent. Impacient, l'endemà vaig demanar repetir a la infermera encarregada aquell dia del petit. La resposta? “Millor no, amb tant cable, és un daltabaix per a ells cada vegada que els treiem de la incubadora...”. Poc després rebia la notícia: el petit tenia una infecció severa amb 3 bactèries a la sang, i volien controlar totes les possibles causes. Havien enviat la meva llet al laboratori idetectat una bactèria (diferent de les que tenia el meu fill). Així que llençaven les reserves de llet congelada que havia aconseguit acumular i em posaven també en tractament.
Vençudes les infeccions, un segon entrebanc: al petit se li va inflar la panxa. Les proves van detectar només gasos. Però en una visita durant un àpat, vaig veure que l'etiqueta a la seva llet era de fòrmula. Així que després de demanar-ne el motiu, vaig saber que havien tornat a enviar la meva llet al laboratori i que, malgrat estar tot bé, li estaven donant fòrmula per si funcionava millor.
És aleshores quan vaig parlar sobre el tema amb el pediatra que visitava els prematurs a la unitat. Aquest va ser el seu consell: “Deixa d'intentar-ho. Pensa que si continues, tindràs constants dubtes de si l'estàs infectant o no. M'he trobat amb més d'una mare angoixada a la consulta després de portar el prematur a casa, amb noves infeccions i una càrrega de consciència bestial. No val la pena: creixen perfectament amb fòrmula.”
Però alletar a la nostra filla ens havia fet molt més conscients dels beneficis i del que erem capaços. També ens havia aportat coneixements i contactes, com ara l'Alba. Més enllà dels errors que ella va detectar en la gestió de l'hospital, va ser el seu suport moral i la seva convicció el que ens van ajudar a no tirar la tovallola. Així que vam decidir que jo continuaria extraient llet... Però els intents de posar al petit al pit a la unitat es van acabar.
I és que el cos d'infermeres en això estava dividit, algunes m'animaven a continuar extraient (“potser més endavant serà prou fort per poder prendre la meva llet”). En canvi, la reserva amb què altres agafaven la meva llet deia més que mil paraules. Totes eren grans professionals i autèntiques “mares”, i estic convençuda que el meu fill mai podria haver estat en millors mans durant les sis setmanes que va passar a l'hospital.... però cap d'elles no sabia un borrall sobre lactància o, més ben dit, portaven a la feina les seves creences o prejudicis personals sobre l'alletament.
-
Tal com em va dir una experta en lactància que vaig visitar l'endemà de portar al petit a casa, en els 15 anys que havia treballat aunitats de prematurs com a infermera: cada cop que hi havia un problema amb un prematur i no se'n detectava l'origen, es culpava la llet materna.
Ara des de la distància, ho veig més clar. Però en aquell moment, amb l'opinió del pediatra que havia posat al meu fill a la incubadora al mateix quiròfan, després de veure'l superar una severa infecció i altres ensurts (que retardaven el moment de portar-lo per fi a casa), amb sentiment de culpa les 24 hores del dia, part de mi estava disposada a fer el que fos pel seu benestar, per més irracional que semblés. Ara crec que si hagués estat mare primerenca, avui no podria explicar que encara alleto al nostre fill de 10 mesos"
-
*Intra Uterine Growth Retardation, en català Creixament Intrauterí Retardat (CIR)
