Som la llet

Alba Padró i Arocas

I ara què...

-

Fa moltes entrades enrerevaig explicar la tristesa que sentia una mare quan la lactància s'acabava sense avisar. Avui una vivència que em va emocionar i que la Cristina m'ha permès compartir al bloc, gràcies.

.

"Hola, em dic Cristina i sóc mare d'una nena de 6 anys i d'un nen de 3.

Quan vaig tenir la meva filla, la veritat és que vaig decidir donar-li el pit pels seus beneficis, no pas perquè a mi em fes il·lusió, doncs sempre m'havia fet una mica d’angúnia pensar que els meus pits, que veia com un òrgan sexual, passessin a ser una font d'alimentació.El primer mes ho vaig passar fatal, em feia molt de mal i cada vegada que m'insinuaven que la nena tenia gana jo deia que no, que no podia ser, però sí que en tenia... Després em vaig comprar mugroneres i més o menys el mal va marxar però a canvi havia d'estar tota l'estona pendent que no s'ofegués amb el plàstic, les havia de dur sempre damunt... Donar el pit va deixar de ser un acte espontani.

Com que vaig donar llum a l'agost, el grup de lactància del meu CAP estava tancat per vacances i em vaig sentir molt sola. Tothom em deia que si em feia mal, que si les mugroneres no m'anaven bé, ... Que li donés bibi, que al cap i a la fi, molts ens havíem criat així, però no vaig voler. Vaig esperar fins a mitjans de setembre i vaig començar a assistir al grup. Al principi m'hi vaig trobar estranya, em semblava una "secta" (suposo que influïda per les opinions de les pro lactància artificial), però ràpidament m'hi vaig trobar molt bé. Era l'únic lloc on podia ser jo sense pressions. Sense sentir-me qüestionada per si la nena guanyava bé el pes, agafava el pit malament, li donava massa sovint o no li feia fer el rot. A la resta dels del meu voltant només els hi interessava què havia dit la bàscula. Jo en canvi, vaig aprendre a estar segura de les meves decisions, em vaig treure les mugroneres, vaig guanyar pau i em vaig enamorar de donar el pit.

Va anar passant el temps i no vaig tenir més problemes excepte una mastitis i molts metges que em volien prohibir la lactància davant de qualsevol medicament que em receptaven. Conforme la Sara es va anar fent gran, que això és sobre l'any en el món de la gent que no té res més a fer, em van començar a insinuar que ja no ho necessitava, que ja tenia prou varietat d'aliments per escollir, ... Però no vaig claudicar, a mi m'agradava i evidentment a la meva filla també!!

Quan vaig quedar en estat encara es van posar més pesats ja que la nena ja tenia dos anys i per ells era massa temps!! Encara vaig estar fins que la nena va fer dos anys i mig donant-li el pit i finalment, suposo que perquè jo em queixava de mal i perquè alguna cosa va canviar el gust o, ... no se, la nena ho va deixar de forma espontània. A mi em va saber greu però com que ja tenia prou feina entre l'embaràs, la feina, la casa... Tampoc em va afectar gaire.

Ara, però és diferent. El meu fill té tres anys i mig i fa una setmana que no mama. Pot semblar una rucada però em sento molt malament, la pitjor mare del món. Amb ell no vaig tenir problemes per donar el pit ja que encara que de nou, va néixer a l'agost, ja tenia l'experiència de la nena. Vaig anar al grup de lactància quan el van obrir i encara que hi vaig assistir, no hi vaig anar tant com en l'anterior ocasió. Intentava no donar gaire informació sobre si el nen guanyava pes o no i vaig mentir deliberadament als pediatres que em volien encasquetar bibis o deien que el nen ja era molt gran per prendre pit. Que en saben ells?? Ells saben detectar malalties i el meu fill mai va estar malalt ni desnodrit, més aviat, estava grassonet.

Si amb la nena als dos anys ja em deien que era massa gran, imagina amb el nen amb tres anys, ... Va arribar un moment entre els dos i tres anys que li vaig dir al Nil, que a partir d'aquell moment li donaria el pit a casa, que ja era molt gran per fer-ho al carrer. La gent es fa molt pesada!! La meva mare i la meva àvia sempre dient que el casaríem i encara mamaria, ...

Finalment, fa cosa d'un mes que em fa mal al mamar, té molta força a la boca i m'irrita i em deixa dolorits els pits, a banda, em sento cansada, necessito estar una mica per mi, seure una estona i esbargir-me abans d'anar a dormir. És per això que li vaig dir que cada dia funcionava només un pit, després, que funcionava un cada dos dies i ja no me n'ha demanat més.

La veritat és que egoistament parlant ho necessitava, però em sento malament, sento que l'he traït, que sóc mala mare. Crec que ha arribat el moment, però em toco els pits per veure si se'm congestionen per trobar una excusa per tornar-li a proposar, però en realitat no en tinc ganes, vaja, que no sé, crec que el que em passa és que sé que no tornaré a donar el pit a cap fill meu i que ja no tinc el meu petit nadó.

Moltes gràcies, necessitava desfogar-me, a casa només em diuen que ja era hora!!"