Avui fa 10 anys que sóc mare, si la meva filla ha celebrat avui el seu desè aniversari. Mare meva com passa el temps! La Maria va néixer i amb ella vaig aprendre un munt de cosses: sobre mi, sobre el meu cos, sobre les criatures (la realitat de tenir una criatura), sobre la vida,sobre el que m’agradava i el que no , sobre la mare que pensava que seria i la que sóc, sobre les responsabilitats de fer créixer un fill, sobre les alegries i les angoixes de tenir un fill i a reestructurar les meves prioritats a la vida.... tantes coses en poc temps. I per suposat el que ens ocupa al blog, sobre la lactància. Amb ella vaig començar a aprendre. Si, perquè amb la Maria vaig començar aquest aventura que m’ha ocupat els deu últims anys de vida. Per explicar-vos la nostra lactància no puc utilitzar cap adjectiu negatiu. La Maria va néixer amb un pes de 3.500g i va augmentar de pes amb la teta de manera exponencial ( a la setmana de néixer ja pesava més de 4 quilos) Mai he tingut res de res al pit, ni una clivella, ni un trist doloret, ni una ingurgitació..... res. De fet el que és més significatiu en la nostra lactància és que la Maria als 18 mesos va agafar la varicel·la. Un matí de camí a la llar d’infants no va volermenjar ni mamar i em deia que li feia mal la boca. Tenia una afta que vaig pensar que era la causa de la molèstia. Al cap de poques hores ja era evident, tenia la varicel·la. I us preguntareu que té a veure la varicel·la amb la lactància, oi? Doncs no tenia gaire granets al cos, però si a la boca. En tenia la boca tan plena que la llet li feia una cremor insuportable. Per tant va deixar de mamar. I jo vaig pensar que allò era la fi de la meva ( nostra lactància) i jo no tenia ganes d’acabar el nostre camí d’aquella manera, vaig passar una setmana llarga plorant d’impotència. Ningú no entenia com podia estar tan trista. Ningú podia entendre perquè estava tan enfonsada després d’una lactància de 18 mesos....ningú no entenia perquè em negava a pensar que allò era el final del camí... només m’entenien les companyes del grup que em trucaven per donar-me suport, dir-me que m’entenien i que era normal està tan trista. Vivia el meu dol, vivia el dol per un canvi d’etapa , per el fi d’una etapa meravellosa, feliç, esplèndida, plena de descobriments i màgia...com volien que no estigues trista per veure’m obligada de manera tan sobtada de tenir que deixar tot això enrere! Però aquesta es una història amb final feliç. Preníem un bany les dues juntes, jugant amb l’escuma i amb tot el zoo que formava ( forma) part de la meva banyera. De cop la Maria es va girar cap a mi, es va col·locar a la falda i es va posar a mamar. No em volia moure, no volia parlar, només volia parar el temps i que res no destorbes aquell instant de màgia. Al final vaig tenir que sortir de la banyera...jeje...ja érem dues panses congelades amb potes. Però allò no havia estat un moment fugaç o un miratge. La Maria havia decidit (recuperada per fi de la varicel·la) que volia seguir una mica més. I així va ser como vam fer dos anys més de camí, fins que les dues ens vam posar d’acord i vam arribar al final del viatge. Un final feliç, sense plors, sense angunies, ni tristors. I aquí estem en plena celebració ( ha volgut pizza ) i jo mirant-la d’amagat i pensant quan ha crescut tant, quan s’ha fet tan guapa i com es possible que fos tan petita i jo tan innocent....Felicitats Maria, gràcies per convertir-me en mare.
3 min
