Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

El rescat

El rescat es produeix a tres quarts de set. Sense interlocució prèvia. Just quan la professora del taller de música reparteix uns globus a tota la canalla. Teníem indicis que el soroll que fan quan peten li feia un mica de tustu però no pensàvem que la prima de risc fos tan alta. La cara d’alegria dels altres nens contrasta amb la cara de circumstàncies del nostre, que pressiona la meva companya perquè no els infli massa. Ella s'ho pren al peu de la lletra. Els globus acaben sent de la mida d'una bola de l'arbre de nadal. També és ella qui els sustenta. Amb l’espetec del primer globus demana el canvi. Ara ja amb la cara desencaixada i bramant "marxem a casa, mare!".

El soroll li fa més por que a nosaltres la factura de l’escola bressol de l’any vinent. Això implica veure els correfocs amagats tres travessies més enllà. O que a la cavalcada de reis només baixi de l’aparador quan veu que ja no queda ningú al carrer. Des res serveix que li diguisque els petards que han tirat al principi eren només per avisar que havien arribat. Aquest any, però la meva companya ha aconseguit després de tres quarts d’hora de mediació que els hi donés la carta. Al patge, això sí. La casa per la finestra, no. Quan sortim a passejar evitem alguns camins del poble. Bàsicament on hi ha gossos deslligats. No importa que siguin del tamany d’una llúdriga. Si el gos borda, fot un bot, se m’enganxa a la cama perquè el pugi a colli només deixa de mirar enrera quan entra a la dutxa.

Aquests dies ja ens pregunta perquè la gent tira petards. És tan insistent que ens estem plantejant un any més exiliar-lo al sobreàtic de les Corts on viu la meva sogre o marxar a algun poble deshabitat. Mirem de preparar-lo. “Aviat arribarà la festa de Sant Joan, que és la festa dels petards, i les mares, els pares i els nens tiren petards al carrer”. “Per què?”. “Perquè els hi agrada”. “Per què?”. Perquè és molt xulo”. Massa eufòric no està: “Jo em quedaré a casa”.