ELS FILLS ARREGLEN LES PARELLES?

L'altre dia a la consulta va venir una pacient que amb la seva parella no estan passant un bon moment, i ella em comentava que la seva idea per solucionar-ho és que estava pensant quedar-se embarassada, per què un fill, deia, els uniria més i deixarien de tenir conflictes. Jo, que junt l'Estupendo tinc tres fills, m'estava esgarrifant per moments. Tot i que el paper dels terapeutes és escoltar perquè les persones vagin trobant a poc a poc les seves solucions, a vegades és inevitable emportar-se certes visites al cap.

Li he estat donant voltes i crec que les parelles han d'estar arreglades per tenir fills, perquè un nen ve carregat de responsabilitats. La més comuna és que la conciliació és molt complicada. En la majoria de casos el pare segueix amb el seu ritme i la mare atura la seva carrera i modifica la seva vida perquè tot el pes de la vida del nadó recau en ella. Si per algun moment un fill ha donat un flaire d'il·lusió a una parella que no es porta bé, és possible que, amb els dies, els desacords comencin de nou. Hi ha molts desamors que comencen en les parelles per la injusta distribució del temps que dediquen a la família i a la logística de la llar. Si una parella està bé, resoldran qualsevol problema amb tranquil·litat i respecte. I si una parella no és feliç és impossible que amb un nadó ho arregli. A la llarga el pes de les noves responsabilitats, els lligams per sempre que hem assolit, afecta l'estat d'ànim i a la percepció de l'autoestima d'un mateix. I un fill no solucionarà els problemes propis ni de la relació, sinó que generarà més coses a tenir en compte que no tan sols nosaltres mateixos. I potser a la llarga tothom acabi sent molt infeliç. La responsabilitat de ser pares ja és prou gran, perquè a més a més un nadó hagi de vindre al món per arreglar la relació que tenen els seus pares. Els nens es mereixen néixer en una família com un acte de vida i felicitat, no com un pegat per endreçar una relació que possiblement no acaba de funcionar mai.

Molts dies penso que si no fos per què nosaltres som com una pinya, els nens ens tornarien bojos. I és aquesta complicitat en els moments mes estressants de la nostra maternitat, aquest enyorar quan érem només nosaltres, aquestes ganes de ser nomes una parella però també d'ampliar la família i fer els esforços que calguin per què així ho volíem tots dos, el que fa que tot s'aguanti. Però com diu l'Antoni Bolinches "Els bons moments són per gaudir i els mals moments per aprendre", així que tot és possible! Potser si l'amor és el que mou la nostra vida i el que predomina en les nostres decisions, al final tot acabi sortint bé. Són petites, però victòries humanes al cap i a la fi. Benvingut any nou!