Doctora que això s'acaba!

Un dels meus pacients estimats té un càncer terminal, i jo cada vegada que el veig intento animar-lo tot i que al final és ell qui m'anima a mi. Amb el seu oncòleg i el naturòpata parlem de què més fem o què més pot prendre perquè la malaltia tingui una progressió més lenta.

Ell riu molt, diu que no entén per què estem tan decidits a què no se'n vagi a l'altre barri, "si esto es un valle de lágrimas y aquí hemos venido sólo a sufrir". Jo li explico que no, que aquí hem vingut a gaudir d'una experiència terrestre i que és una llàstima, però el vehicle que fem servir per moure'ns aquí a la terra, a vegades s'espatlla, com li passa amb ell. Però que això no vol dir que vinguem a patir, ni a una vall de llàgrimes.

Però l'altre dia estava més seriós del compte i li he preguntat que li passava, si és que no és trobava bé. Ell m'ha dit que feia temps que seguia al periodista Carles Capdevila per empatia, tant de la vida com de la malaltia, i que últimament el veu melancòlic i trist, i que això es una mala senyal.

Jo també el segueixo i no m'ho sembla Pere- li dic amb poca convicció, ja fa dies que jo també ho penso.

Roser, fixat que no para de presentar llibres com per deixar la feina feta i després ¿has vist quines cançons està compartint al seu Facebook? Vida d'en Lluís Llach que la sents i ja et mores, Baby can I hold you , de la Tracy Chapman que li diries al teu fill, que et sap greu i que et perdoni però marxes, Tears in Heaven del Eric Clapton, que plores o plores quan saps que va dedicar-li al seu fillet mort, Sólo le pido a Dios d'en Bruce Springsteen on diu que la reseca muerte no me encuentre vacío y solo sin haber hecho lo suficiente. També ha penjat Imagine... Roser que si això s'acaba per ell, s'acaba per tots!- diu tot passant el dit per la pantalla del mòbil.

Li he dit banalitats com que cadascú enfronta la malaltia i la possibilitat de la mort com pot, i mes si es pare i marit d'algú al que creu que li fa una feinada deixant-lo sol amb el projecte comú que havien imaginat. Que no és fàcil, perquè jo me'n recordo quan quasi em moro al tercer part i vaig estar molt indignada una bona estona, en la que vaig haver de parlar amb l'univers seriosament, sobre deixar a l'Estupendo sol i amb tres criatures.

La vida ens agrada. Amb tot el que té de punyetera ens agrada. Amb totes les discussions i la manca de temps, de sexe, de llibertat i de diners que comporta una família, ens l'estimem per sobre de tot. Donaríem fins a l'últim alè pels nostres... Llavors, si la malaltia ens atrapa, ¿com no hauríem d'estar tristos o melancòlics? I si ets un personatge estimat i en la cresta de la ola ara que tothom et coneix i has esdevingut un personatge molt conegut... ¿com vols no estar trist pensant que ara tot pot acabar-se abans del que pensaves?

És una ironia de la vida, lluitar per arribar i, quan arribes, haver de deixar-ho anar tot a la força, no perquè tu vulguis.

-Per això hem de viure gaudint del camí, Pere- li he dit tot abraçant-lo.

El meu pacient ha marxat tot pensatiu i jo m'he quedat una estona mirant el Facebook d'en Carles. És cert que combina textos amb l'humor de sempre, que fa conferències amb la mateixa ironia de sempre, però també és cert que la banda sonora de la seva vida, ens diu que la melancolia està present.

Estimats pacients, sé que la vida ens atrapa perquè la sentim. La gaudim, la patim, fem llaços d'amor i mengem canelons, i pernil i fem viatges en cotxe i ens abracem i cridem amb els gols del Barça, i mil coses més que fan aquesta vida digna de voler quedar-nos quant més temps millor. Ho sé. Ho he viscut. Només puc dir que les malalties terminals són una feinada. Incomprensibles, despiadades i sense cor.

Quina petita victòria seria si a la fi, tots poguéssim viure amb la passió del que no té temps, amb l'agosarament del qui no té res a perdre, amb totes les paraules que ens diríem ja dites, i potser així l'acceptació de què el viatge s'acaba no seria tan dura perquè “la reseca muerte nunca me encontraría ni vacía ni sola ni sin haber hecho lo suficiente”. Però no se si seria una petita o mínima victòria, al cap i a la fi. ¿i per tu quina seria la teva?

Bona nit bona gent de tot el món, en especial a en Pere i en Carles.