Quin pla tens després de les vacances?

Per a molta gent sembla que l'any nou comença al setembre.

I potser és veritat perquè la majoria de pares i mares acabem acoplant la nostra vida als mesos d'escola dels nostres fills.

Les vacances, és a dir, tenir dies lliures per a fer el que vulguis, a vegades et deixen una mica descol·locada. Perquè correm un munt durant la nostra vida diària i de sobte, podem anar més a poc a poc.

A mi els primers dies em sembla com si fes “campana” de l’escola.

Segur que tanta felicitat no és possible i en qualsevol moment vindrà la Mare Superiora i em dirà:

- Vingui Roser passa cap a la classe que ja està bé de fer el ximple- Però no.

Resulta que aquest any he tingut tres -tres!- setmanes de vacances i ningú m'ha trucat corrents enmig de les tres setmanes per tornar.

Amb la qual cosa, he tingut temps per a estressar-me per si estava fent alguna cosa que

realment podia, després he començat a gaudir tímidament -com si tanta felicitat per fer el que em venia de gust pogués molestar als que no han tingut vacances- i finalment, a divertir-me com si no hi hagués demà.

Clar, que la vida no respecta ni que estiguis de vacances per a donar notícies com que un dels teus millors amics està malalt. Que avui t'estàs menjant una torrada de pebrots amb anxoves de l'Escala i demà estàs perplex amb un diagnòstic d'aquests que congelen la vida al voltant.

La vida és així, gossa i meravellosa a la vegada.

Després quan tornes estan les agendes, els plannings, les gurus de la nutrició, etc. Fent-te veure què has de perdre totes aquestes gambes amb vinet que t'has menjat, que en realitat la cervesa no engreixa, i que per molt que hagi nedat, em continua aletejant el tríceps batmaniano.

Però que com estic morena es nota menys, perquè et diuen:

Algú. - Escolta, t'has aprimat eh?

Tu. - no, no crec, no.

Algú. - Doncs t'has desinflat molt, és que el mar és el queté i blablabla.

I desconectes del soroll de la conversa tonteta per a connectar-te amb tu mateixa. Perquè coses que en el dia a dia diries “bueno vale” quan estàs descansada veus que són irrellevants i que t'importen un pebrot.

- Com si peso cinc quilos més o menys.

- Com si hauria de deixar de fumar més o menys els 10 cigarrets diaris que fumo des de fa cinc anys -volia fer-me la guai a la universitat i tots es reunien l'hora del piti i em vaig enganxar-.

- Com si hauria de fer esport i comprar-me el “mutiwaiserfistiflin” perquè no em pengin els tríceps.

- Tots els hauria, tindria, caldria, si fes.

- Totes les coses que comencen per faré. No per no tenir plans, sinó per l'obligació implícita.

Quan he tornat de vacances, m'he adonat que la meva vida és molt cansada.

Que porto un ritme gens zen, i que és un repte mantenir el llistó tan alt per a transmetre coherència i honestedat en la desordenada i dolorosa vida de la gent que ens visita en la consulta.

Sóc humana, menopàusica, he criat tres fills preciosos que estan a quatre anys d'acabar la universitat i deixar el niu. Encara que ja he plorat un munt pel primer niu buit i em poso nostàlgica quan penso amb la casa definitivament buida.

En aquests quatre anys ben segur que la major em farà àvia. He començat a fer classes en la Universitat i això ja és de vella experimentada. Ja veus, àvia i vella experimentada.

-Igual deixo de pensar i de tenir temps lliure- Em dic.

M'he adonat de més coses al tornar de les vacances. I és que hi ha moltes coses que no continuaré fent. Vull marikondonear l'armari de la meva ànima. Això és. Veure-ho net, poliment i ordenat.

Com diu algú a qui estimo molt, que m'importi només el que de debò importa. I que l'important sigui el més important.

Sempre us dic que la vida té un ritme molt curiós, vivim a tot drap, però en realitat sense temps per a viure. Sembla que no fer res és pecat. I d'on sortiran les idees si no tenim temps de veure què fa una musaranya?

Li explicava al meu nebot d'11 anys com em divertia quan era petita i em passava tres mesos de vacances en el càmping amb la meva família. Ara passejava i agafava un palet i li posava les espines de pi com si fos cabell, i li pintava la cara i ja tenia un amic nou al qual explicar-li les meves històries d'escriptora incipient. O recollia petxines amb forat i feia collarets, o jugava al parchís amb amics nous holandesos o alemanys xampurrejant l'anglès i ens fèiem els millors amics de la vida. I el meu nebot movia el cap dient-me “pobre, quin avorriment no?”

Doncs no. No recordo haver-me avorrit, més aviat enyoro la sensació d'estiu etern que tenia llavors. La despreocupació. No saber res del que comporta emprendre, conciliar, ni totes aquestes coses de grans, com no saber perquè els teus pares parlen tant del final de mes i tenen aquestes cares tan llargues.

En aquesta tornada a la rutina, els col·legis, les presses, les reunions, les visites a l'hospital, les trucades a la teva mare, a la teva sogra, les compres del súper, a la depilació in extremis, el tint mensual, la pedicura perquè se't clava l'ungla, al deu haver-hi saldo si us plau, i el: no estàs escrivint un altre llibre?

Només recomano asseure's i respirar. Respirar profund.

I deixar que les coses flueixin.

Només tenim una vida i no hem de ser conscient d'ella només quan estem malalts. Hem d'assaborir-la com els mojitos o els Dry Martini i a poder ser menjar-nos l'oliva del final tancant els ulls del gust.

Tant de bo que ens adonem que hem d'exigir-nos menys i estimar-nos més. Això sí que seria una petita victòria.

Feliç setembre família!