Fem la vida difícil als polls.

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l'altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure.

La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar.

Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora.

Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que m'agrada a mi. I això que mo em considero gens "carca", tot i que la paraula "carca" ja demostra que sóc una mica "carca". Curt de sobre les orelles i el clatell i més llarg de dalt per poder-s'hi posar gomina. Cap amunt. Quan més amunt millor. I li queda bé al refotut.

I de cop me n'adono que estic tenint una conversa pre/semi/quasi/adolescent amb el meu fill Martí, d'encara no 8 anys; que és una altra manera de dir que en té 7. Es pentina i repentina. Es mira i es remira. I em diu: "Papa, jo em voldré tenyir el cabell". I li dic que sí. Com faria qualsevol pare. Que sí, però quan sigui més gran. Me n'adono que faig com quan ell té verdura per sopar i diu "avui no, demà". Li estic dient ara no, quan siguis més gran, sense ser conscient del tot que es farà més gran. I es tenyirà. O no. I em diu que pel seu aniversari es vol tenyir de blau i vermell. Mira, com el Barça. Ja m'està bé. I llavors es mira un noi, més adolescent que ell, que juga a futbol a la plaça i em diu que el vol tenyit com ell. Ros o daurat. A mi no m'agrada. Gens ni mica. Li faig saber. Somriu. Li dic que això no, sabent que un dia ho farà. O no. I que un altre dia, quan sigui més i més gran i, potser, tingui fills, entendrà perquè jo li dic aquestes coses "carques".

És una putada que no te n'adonis dels consells dels pares fins que tu n'ets. Perquè l'únic que pots seguir passant són consells inútils. Dels que saps que has de dir però que no et faran cas. Suposo que és part de la gràcia de fer de pare. Dir coses que cauen en l'oblit per recuperar quan ja no et són útils i transmetre-les a algú que no els hi vol donar utilitat. Mare meva!

M'encanta adonar-me'n. Em fa treure importància a certes coses que passen en la relació pare-fill. Però bé, suposo que si veu els seu pare amb 3 tatuatges, la mare amb un, i repassen fotos de joves i veuen a sa mare amb rastes i el cap rapat i a tots dos algun cop fumant i bevent, ens costarà argumentar perquè no ho han de fer. O sí. Ja ho veurem. Som dues generacions. Hi ha un salt. M'agraden els salts. Són per saltar. I si es salten, desapareixen, una mica.

Per cert, el Nil vol que el gravi fent un un "unboxing". Sort que sé el que és. Sort que m'agrada saltar. Sort.