Quan ells guanyen seguretat...jo en perdo... (Els nens s'abonyeguen)

Hi ha etapes i etapes...cada etapa, en particular, passa, però quan una s'acaba, en comença una de nova. És un nou repte per cada nen...que estan tot el dia aprenent coses noves...i, és clar, quan aprenen coses noves, de vegades surt bé, i de vegades, no tant...però això els farà més autònoms (que no free-lance!)...

Perquè m'entengueu...jo sóc una persona patidora...bé, he de parlar amb propietat, que he estudiatPNL, i no em fa cap bé parlar de patir des de la identitat, per tant, diré que "de vegades, pateixo". I només pateixo quan estic despert...no us penseu!!!!! NOTA: l'estat despert és aquell que ocupa 2/3 de la vida dels solters i 3/4 de la vida dels pares i mares...

En qüestions de patiment, jo sóc el "poli malo" i la Mariona, el "poli bueno". O el que és el mateix, jo estic tot el dia darrera del Martí i ella el deixa fer més...i el resultat de caigudes és el mateix!!!!!!!!

Doncs bé, avui vull parlar d'aquests moments a la vida dels nostres fills que aprenen a fer coses noves, que és, bàsicament...tota la vida!!!!!

Ara estic immers al bell mig de dues etapes molt boniques (una per cada fill) i que em serveixen per desenvolupar visió perifèrica, oïda biònica i una supervelocitat, que crec que només pot superar l'Usain Bolt i algun guepard amb molta gana...

El Martí està a l'etapa de gronxadors i tobogans pel que fa a secà, i nedar i tirar-se a la piscina pel que fa a l'aigua.

El tema dels gronxadors està molt bé: parcs immensos, amb wifi pels pares i mares, i així puguis perdre de vista el teu nen mentre jugues al Candy Crush. Els nens, de lluny, tots són iguals, i jo, crec, que he acabat gronxant algun nen que m'era aliè! Gràcies als superpoders, t'adones que el teu fill de gairebé tres anys amb una manca de por considerable està a dalt de tot d'una mena de no-sé-què fet de cordes d'uns 5 metres d'alçada (que hi deu haver pujat perquè també té superpoders com la teletransportació quàntica), i al qual has de pujar tu, perquè ell és molt hàbil per pujar però no tant per baixar!!!!

Hi ha de tot...cordes...mini-rocòdroms...tobogans pels quals pot baixar de cul, de cara, d'esquena, caminant, corrent, saltant i mil postures més, que jo anomeno el "kamasutra dels tobogans"...

En el meu cas, tot són possibles maneres de fer-se mal i de que el teu fill s'abonyegui, però ell s'ho passa tan bé, que l'únic que faig és anar darrera d'ell per si cau, sense intervenir ni ajudar, només explicant-li com s'ha de fer...i sembla que se'n surt força bé!!! Hi ajuda molt que ara els parcs estan folrats de gespa. N'hi ha tanta que de vegades cauen i reboten...vàries vegades!!!! I ja no hi ha ferros rovellats com a la meva època!!!! Què se'n farà de les vacunes del tètanos si ja no es fan mai mal amb aquests ferros?

Quan ell se n'ha cansat...Menteixo!!!!!!!!! Quan el pare o la mare se n'ha cansat...marxes del parc, normalment arrossegant el teu fill plorós que no en té mai prou i amb la promesa d'un lloc millor: la piscina!!! que sol ser aquell forat més o menys gros, ple d'aigua freda on els nens i nenes aprenen a nedar amb més o menys gràcia...i a esquitxar adults com a activitat secundària...o principal!

Ara, el Martí, està aprenent a nedar sense "manguitus" ni bombolleta, i, per tant, hem d'estar tota l'estona dins l'aigua, pare i mare, i ell va nedant de l'un a l'altre, cada vegada més lluny!! És divertit...però considero que el cap a sota de l'aigua hi ha d'estar poqueta estona. Ara bé, crec que aguanta més el Martí sense respirar que jo!!!! Estic molt orgullós d'ell perquè n'ha après molt ràpid, però el que no porto tan bé és l'arrelat costum infantil de córrer com un boig pel voltant de la piscina (siusplau, poseu-hi velcro, que les rajoles patinen!) sense cap mena d'airbag corporal...

Menció important al Marc, per ensenyar a nedar el Martí, i a la seva filla Clara, que, més petita que el Martí, ja neda sense bombolleta!

La part bona és que es cansa tant que les migdiades tendeixen a l'infinit i jo puc recuperar les meves vèrtebres lumbars i/o cervicals...

Al final, he arribat a la conclusió que els nens, s'abonyeguen, i que d'aquesta manera arriben al seu límit i saben fins on poden arribar. Es preparen per la propera fase d'aprenentatge. M'estic començant a convertir en aquells que estan a favor de que els nens s'abonyeguin (amb control!!!) i ho dic des del meu transpersonal, a veure si d'aquesta manera canvio la meva creença de "ser patidor" per la de "si els nens s'abonyeguen, no passa res", que la majoria de cops es curen amb petons i "curetes" (que són les "tirites" tal i com les anomena el Martí)...

I deixo pel post del dijous...les millores psicomotrius del Nil o...com passar de posició horitzontal a vertical amb el mínim de lesions corporals! NOTA: el Nil porta els airbags incorporats...és tupidet! Ja té un punt a favor per no fer-se mal i jo per no patir...