Criatures 27/05/2016

I jo em deixo...molt...

2 min

Avui un post especial, un d'aquells que em venen al cap de vegades, poquetes vegades. Un post que vaig escriure el març i el vaig posar a la revista Mum's on col·laboro cada mes. I com que hi ha algú que no se la llegeix, i aprofito per dir que us la llegiu, que és una passada, doncs el poso al meu blog. I així, arribi a qui no l'hagi llegit ara fa un parell de mesets... "Hi ha moments com a pare que et preguntes si estàs fent les coses bé o si les podries estar fent millor. De fet, hi ha una diferència gran en les dues frases. I llavors, comences a dubtar: "Tanta PNL i tanta gestió emocional i acabo perdent els nervis". "Ja veuràs quan sigui gran, que se'n recordarà d'això que li acabo de dir avui deixa'm fer un blog que, com a mínim ens quedarà clar el dia que va tenir el trauma!!!!". I com aquestes, moltes més! I sí, hi ha molts moments que em pregunto sino podria fer alguna cosa més, o millor, perquè el Martí i el Nil siguin més feliços. I m'ho pregunto, i m'ho responc, de vegades, quan em sembla tenir la resposta,... I llavors, arriben moments, d'aquells que jo en dic especials, de connexió pare-fill, dels que em fan adonar que potser no ho faig tan malament. Són aquelles arribades a casa després d'uns dies de veure'ls poquet. Que venen tots dos i t'abracen amb una força que només poden fer els fills quan troben a faltar el seu pare o la seva mare. Són abraçades màgiques. De les que curen dies dolents i més dolents. Abraçades sorolloses. Van acompanyades de sons vocals variats de "que bé que estic aquí, papa, no te'n vagis". Són abraçades de segons, perquè ara vé el Martí, ara vé el Nil. I tots dos les necessiten. Bé, tots dos, no...tots tres! Les abraçades dels meus fills són un dels millors invents terapèutics del món. Se'm tiren a sobre. M'hi tiro a sobre. Ens fem petons. Abraçades. El Nil em pica una miqueta. El Martí no tant. I tot d'una, quan ja tot està curat...l'energia canvia i em miren els dos i em diuen: "Papa, juguem al joc de l'Uno dels Minions". I jo, els dic que sí, que m'encanta. I ens posem a la taula i el Martí reparteix. A la seva manera. Ell tria les seves cartes. I el Nil, les posa cara amunt. Les ensenya totes. I les regles de joc canvien a mig fer. I jo...em deixo. I veig la cara del Martí, que s'ha triat les cartes i que guanyarà segur, i el Nil em fa peneta, perquè perdrà. Però jo, perdré més. El que més. I em deixaré. M'encanta jugar amb els meus fills i perdre. Em sento més bon pare. Digueu-me ruc. La cara del Martí guanyant i el Nil sense perdre del tot...mola. Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. Us estimo. M'encanteu. Sou els millors fills del món. Per a mi, és clar!"

stats