El càncer és una merda.

Avui no toca post. Avui cal post.

Avui no toca plorar. Avui cal plorar.

Avui no toca emprenyar-se. Avui cal emprenyar-se.

Avui no toca pensar que el càncer és una merda. Avui cal pensar que el càncer és una merda.

Avui s'ha mort el Carles Capdevila. Quina merda. Avui s'ha mort una bona persona. Una persona bona. Un referent. Una persona humil. Una persona magnífica. Un comunicador. Un educador. Un humorista. Un marit. Un pare. Un fill. La mare que va parir el càncer. Avui no s'ha mort una persona, avui se n'han mort moltes. Avui, el món és un lloc una miqueta pitjor. Només ens faltava això. El càncer s'emporta persones, la que se'n va i les que es queden.

El Carles és la prova que la bona actitud i el pensament positiu no salva vides. No cura càncers. Però fa que el temps que ens queda aquí sigui millor. Per a un mateix i per a qui ens envolta. Actitud vital. N'hi sobrava. Fins al final.

Llevar-se amb aquesta notícia és transformar un divendres en dilluns. No sé si m'explico. No per esperada és menys dolorosa. Ja fa temps que pensava que podia passar. Però no havia passat. Pensar que pot passar et prepara, però només una mica. És una merda.

El càncer no hi entén de bones o males persones. N'hi podeu dir genètica. Epigenètica. Malaltia. Però és una putada. Ras i curt. I s'emporta el que es troba pel davant sense preguntar qui és. 51 anys. Quina putada. Se me'n va un referent. Personal. Laboral. Un mirall. Cada vegada que faig una conferència, una xerrada,...me'l miro. Em repasso les seves xerrades. Ric. Ploro. I me'l copio. No ho digueu a ningú. M'encanta. El Martí m'ha vist plorant al cotxe i m'ha dit: "Què et passa?" I li dic que s'ha mort una persona important per a mi que parlava de nens i educació. I va i em diu: " Papa, com tu!". I he plorat més.

Avui, se n'ha anat. Quina merda. Fa 20 anys, les mateixes dues paraules es van endur el meu primer referent. El meu pare. Càncer i còlon. Tot junt. Una combinació explosiva. Fan por. 53 anys. Era jove, també. Tampoc va preguntar, se'l va endur. I va deixar un avi sense néts. I ha deixat uns néts sense avi. Això fa el càncer. Arriba sol i se'n va acompanyat. Sempre s'endú algú. És una putada.

Serveixi aquest post com a homenatge al meu pare. L'avi Josep. I al Carles Capdevila. Hi ha morts que provoquen dolor. Molt dolor. I escriure-les l'allibera. Una mica.

Avui no toca plorar, emprenyar-se i cridar. Avui cal fer-ho. Per ara i per fa 20 anys.

Ja està. No puc escriure més. El càncer és una merda. Visca la vida.