Diumenge…setembre…i com cada any i des de ja en fa uns quants…anem a dinar…a l’aire lliure…amb els amics…amb fills…i alguns sense fills…a Sant Salvador de Quer, a prop de Súria…
El lloc és idílic…un bosc amb una ermita al costat, unes quantes taules improvisades amb carpes per evitar la calor i la pluja (que pot fer…i ha fet en un sol dia) i una paella i una botifarra…el clàssic dinar d’aire lliure…i tot és perfecte…
Però resulta que aquest bosc, barrejat amb les limitacions tècniques dels humans (la vista no pot atravessar parets…encara) fa que per persones que pateixen entre lleugerament i moltíssim com jo, de vegades, sigui comparable a Mordor!!!!!!!
És un bosc perfecte, amb una esplanada, que als nens i nenes se’ls fa petita de seguida, i llavors comencen a explorar el territori, que ja inclou elements propis del parkour: escales, baranes, salts alts i més alts, arbres, rierols, precipicis, més precipicis…l’infern dels patidors!!!!! I és que aquests dinars solen ser molt tranquils. I nosaltres teníem un avantatge competitiu molt important, i és que la meitat de la família era allà…àvies, besàvies, cosins, que fan que la feina de vigilar els nens es reparteixi entre molts…i pots menjar el dinar tranquilament…més o menys. Perquè, és clar, fem taula de grans i taula de nens…i taula de nens vol dir de nens entre 1 i 7 anys…tots tractats igual…tots amb el seu plat d’arrosset a davant…i els petits amb el seu plat d’arrosset a terra al cap d’una estona…o els coberts…o el vas d’aigua…o tot plegat!!!
I, de cop, els nens s’aixequen de la taula, quan decideixen que han acabat…amb traïdoria, just quan la conversa està més interessant amb els teus amics…i els perds de vista…i tot el que era idílic es converteix en un món animat per Tim Burton...un musical rollo La Novia Cadáver, i on la imaginació de la gent (la meva, en concret) fa que els nens puguin ser a quilòmetres de distància al fons d’un barranc...
I a això em refereixo amb el títol del Bosc de Schrödinger…els nens poden estar fent el capullo tot el que vulguis, però mentre estiguin visualment connectats amb mi…no hi ha cap problema. El Martí venia a demanar-me aigua i tovallons de paper i ja m’imaginava la combinació guanyadora…el Nil corria amb un pal a les mans i tampoc passava res més enllà d’una esgarrinxada a la cara…però, llavors, els perds de vista…i el sol s’amaga darrera dels núvols i trona i llampega mentre un riure eixordidor omple l’ambient…
I llavors comença la recerca, que sol ser ràpida, dels nens: -Escolta, que estan amb tu. -No. -Ah, doncs em pensava que estaven amb tu. -No, han marxat amb algú altre però no me’n recordo. -Ah, sí, ha marxat amb una amigueta seva (que pot tenir entre 5 i 7 anys i que clarament no li podem passar una responsabilitat així).
I, és clar, mentre no els trobo, els nens poden estar, com he dit, al fons d’un barranc, penjats d’un arbre, perduts plorant, agafats d’una branca, a Mordor, a l’infern…i llocs pitjors on arriba la meva imaginació…i tot d’una, surten, i estan jugant a dos metres a darrera de la paret on havien desaparegut de la meva vista, tan tranquilament amb la samarreta i els cabells mullats com a mal major…
I, jo, que m’imagino el bosc com el Bosc de Schrödinger, li dic a la meva dona que els vagi a buscar, perquè com la capsa i el gat, els nens, mentre no obrim la capsa, poden estar jugant tranquilament o perduts en la immensitat del frondós bosc mediterrani surienc…i com que la realitat la creem nosaltres…prefereixo que la persona que els trobi, sigui la Mariona, la que pensa en la possibilitat que els nens…estan perfectes…i així és…estan perfectíssims…
…i jo…l’obsessionat patidor…em quedo a la taula acabant-me el talladet i el vi amb coca-cola…amb la tranquilitat que el gat de Schrödinger…segur que és viu...
