El Nadal m'encanta...no em malinterpreteu, té aquell punt de nostàlgia necessari i imprescindible per tenir les emocions a flor de pell...tristesa...alegria...excitació...sorpresa...una mica de tot, i això m'encanta. M'agrada molt transitar per totes les emocions...però/i n'hi ha una que em surt com qui no vol la cosa massas sovint...potser...la ira! I no vol dir que arribi a l'extrem de l'Increible Hulk, que, de vegades crec que sí que m'he sentit Bruce Banner a punt de tornar-me verd.Però si hi ha una cosa que em treu de polleguera i molt...són les cues!!!!!!
I sí, les cues són l'activitat estrella del Nadal, i no perquè m'agradin sino per habituals!!
De debò que no hi ha cap activitat que es pugui fer amb nens, per Nadal, i que no signifiqui fer mitja hora de cua com a mínim?
Aquest cap de setmana hem començat el pre-Nadali ja hem sortit a passejar i a mirar paradetes...i clar, al bell mig de la plaça, a sota casa, un tió de proporcions gegantines!! NOTA: el Nil l'obviarem de la majoria d'activitats nadalenques perquè és petitó i ell ja en té prou amb la barreja caminar/córrer/caure per tot arreu sense necessitar altres activitats nadalenques.
Com us deia:tió gegant+música de Nadal+"possibles" "chuches" = aglomeració de nens/es cridaners i excitatsamb pares/mares/avis/àvies no tan cridaners ni excitats.
I jo que m'afanyo a veure a quina hora comença. Queda mitja hora. Ja hi ha dues nenes a la cua. Ens hi quedem. És un tió solidari i s'ha de portar menjar. Tinc claríssim que si el tió es menja el menjar que portem la majoria...ja podem tenir paciència, perquè gairebé tots portem arròs...(crec que hauríem de portar més fibra)...
I sí. Mitja hora després, el Martí puja a fer cagar el tió. Emocionat. Jo, més emocionat perquè veig que pica seguint el ritme mentre canta la cançó i sense perdre's. S'acaba. Bossa de "chuches". I cap a una altra activitat...ai...vull dir cua!
Com que coincideixen activitats de la Marató de TV3 i Nadal, hi ha INFLABLES (i batucades of course...què faríem sense ells).Els que tingueu fills sabreu que elsinflables tenen un imant que atreu qualsevol nen a deu quilòmetres a la rodona.El Martí no és una excepció.
Hi anem. Hi ha cua. Li trec les sabates, que queden barrejades amb cinquanta parells de sabates més. I es posa a fer cua...de nens...que és, bàsicament, un grup de nens desorganitzat provant d'arribar els primers a l'inflable. I jo, il.lús, que demano: "quantes vegades pot pujar?" I em diuen: "Segons la paciència que tingui el nen per fer cua"...I jo que penso: "el nen??? Serà la paciència dels pares, perquè els nens, si tenen un inflable a davant, tenen una paciència infinita!!!!". Jo, faig un pacte amb el Martí i li dic que pujarà dos cops, i ell diu que tres, i acabo guanyant jo perquè, bàsicament tinc més força i el puc treure de la cua. Regiro les sabates i aconsegueixo trobar les seves o unes que s'hi assemblen i li van bé, i marxem.
La raó que li dono per tenir tanta pressa, és que hemcomprat peixet congelat amb la mama i se'ns descongelarà.És evident que és una mentida piadosa.Tothom que conegui el bon clima manresà, sabrà que el desembre, l'únic risc d'estar una hora al carrer és que se't congeli el peix fresc, no que se't descongeli el peix congelat...
I ja per acabar, us vull donar una explicació raonable de perquè sento, i, en general, sentim ira, en alguns moments quan faig/ fem cua, i perquè és difícil que pugui/puguem gestionar aquesta emoció...o, sabeu què...ho deixo pel proper post...
